#per això us l'he posat

[lesfoteses]

Grifa i khachapuri

4 de gener del 2023

La grifa és com es coneixia l'haixix a mitjans del segle passat. Ho sabíeu? Jo no en tenia ni idea. De fet, avui dia ja tinc prou problemes per saber distingir la droga en si, no sé què és el cristal, en quin estat es pren la ketamina, si el popper es pot consumir també en format pastilla, si la cocaïna deixa taca si et cau al jersei... Tantes preguntes sense resposta, però me la suda, puc viure sense saber-ho. Parlo de la grifa perquè avui he anat a gravar un reportatge pel 'Tot és comèdia' al Museu d'Història de Catalunya. No sé quants anys feia que no tornava a trepitjar aquest museu. Hi ha una exposició fins el 26 de febrer que es diu 'Crim i delicte' (anava a escriure 'crim i càstig' xd) i que ha comissiariat l'escriptor Andreu Martín, amb qui de fet m'he citat perquè m'acompanyés a fer l'exposició. Me l'anava explicant mentre jo gravava i li feia preguntes, una d'elles, "què és la grifa?" i m'ho ha explicat molt amablement. És un home molt simpàtic i que es fa entendre molt bé, m'ha caigut genial, i ha compartit amb mi una reflexió que desconeixia, com la grifa: creu que encara hi ha cert estigma cap a la literatura policíaca. Ell és especialista en aquest camp, i creu que malgrat el CSI, 'Rex, el perro policía', el 'Crims' del Carles Porta i tooootes les pel·lícules d'aquest estil que sembla que han posat tan de moda el gènere, encara hi ha certs sectors dins de la intel·lectualitat que el rebutgen. Diu que l'exemple més clar és quan veu qui ve a les presentacions dels seus llibres, o quin ressò tenen tots els llibres que es publiquen d'aquest estil als mitjans.

També m'ha dit una frase que m'ha encantat, perquè algun cop també l'havia pensat. Diu "quan estàs a un restaurant, no pots saber si potser els de la taula del costat estan planejant un assassinat o un robatori. Ara, mentre parlem, segur que hi ha algú a Barcelona que està planejant un assassinat o un delicte". Efectivament! Jo tinc una altra teoria a més, i que no té absolutament res a veure amb el que diu l'Andreu, però me la suda, això és el meu diari i la poso: sempre hi ha algú que t'està veient. Que per molt que et pensis que no et veu ningú o que estàs en un lloc aparentment "protegit", sempre hi ha algú en algun racó que et pot estar veient. M'encanten aquesta mena de paranoies, perquè és tipo "vale, si això m'inquieta més del que hauria, se'm farà insuportable l'existència". Com si del teu pensament depengués el grau de bogeria que estàs disposada a assumir.

Avui la meva feina ha estat gravar la conversa amb l'Andreu i després muntar el reportatge. M'agrada muntar reportatges i coses per la ràdio. He posat una cançó de sortida del reportatge de la sèrie Utopia, que és del Cristobal Tapia De Veer i que va i més tard he descobert que és el mateix paio que ha posat música a la sèrie 'The White Lotus'! Maravilla. Buscant músiques per posar al reportatge he escoltat una cançó que no recordo però que m'ha recordat a un tros de la cançó Baby Can I Hold You de la Tracy Chapman, i ja no me l'he pogut treure del cap en tot el sant dia.

Per sopar hem anat a un georgià. Ja fa temps vam veure un dia un anunci a instagram o algo així d'un plat georgià que es diu khachapuri adjaruli (ho he hagut de buscar perquè no me'l sé de memòria). Ve a ser una mena de base de pizza en forma de kayak gordo i dins hi ha molt de formatge i un ou cru. BUENO. MARE. DE. DÉU. SENYOR. La bomba que és això no val la pena que s'expliqui fins que no es tasta. La cambrera, en veure'ns la cara de gilipolles que tenim, es va oferir "Sabeu com es menja?", i nosaltres "no", i ella "us ho barrejo, si voleu". Sort que ho va fer ella, amb molta traça va barrejar el kg de formatge i l'ou sense vessar el kayak i vinga. El resultat és el de la foto:

Érem cinc i no teníem tanta gana com per menjar-nos un vaixell d'aquests sencer per persona, però clar ens feia il·lusió tastar-ho perquè després de tants anys amb aquesta idea fixada al cap, doncs s'havia de provar. I sense saber com eren les racions, vam demanar abans de la khachapuri una mena de croquetes de formatge (és que joder, ho explico i penso "com se'ns va acudir?") "per picar". Per picar?? Ja amb les croquetes ens haguéssim quedat plens. Vam intentar anul·lar la comanda amb la cambrera, però ens va dir que no, que ja s'estava cuinant tot. Ens vam emportar les sobres, naturalment, perquè estem al segle XXI.

[rosienyol]

El Núvol d'Oort

M'escampo per l'espai,

però tot segueix girant entorn de tu

de vegades voldria ser

objecte amb gravetat pròpia i nucli dur.

Has fet el volt espacial

que somiava pels dos

però l'escafandre no te l'he posat pas jo...

Tap, tap a l'esquena

i vinga noia que això no és res!

No és pas cap condemna,

és que vas amb el cap ben ple!

I tu diràs "doncs no sé jo,

per què vull ser si no en soc prou?"

Tots amb llunes i mel

mentre floto com núvol d'Oort...

En detriment del cel

llenço de tant en tant míssils entre el fum.

És depriment saber que

no rebràs el missatge segur.

Es distorsionen paraules, ni parlem de connotació!

Si us plau, no resignifiquis el que vam viure tu i jo...

Tap, tap a l'esquena

i vinga noia que això no és res!

No és pas cap condemna,

és que vas amb el cap ben ple!

I tu diràs "doncs no sé jo,

per què vull ser si no en soc prou?"

Tots amb llunes i mel

mentre floto com núvol d'Oort...

Diuen que arribarà el meu cicle

(vinga va, no vull perdre un minut!)

quan algú mirarà enrere

i se'm presentarà a contrallum,

ajustaré les pupil·les,

sort de ser el núvol d'Oort

que podré abraçar-te des d'un any llum al Sol...!

[guillemelgat]

📚Aquí teniu el text d’aquesta setmana (“Fet d’armes” de Pere Calders)

📝 Tasca 5: Mira el vídeo i fes una llista de tots els usos possibles que troba l’Abel per la seva paraula nova. 

📍Fés un post amb… la llista que has fet.

#és d'un espectacle de dagoll dagom basat en contes de pere calders #per això us l'he posat #espero que us agradi ^-^ #el català a casa #catalan #la vida sense queue #catalan:general #catalan:challenge #general:challenge #catalan:reference #catalan:video #general:video

[lesfoteses]

Amants de pàrquing

3 de gener del 2023

SORPRESA. No hem anat a esquiar finalment. Sí que hem arribat fins la Molina i la Masella, però el panorama que ens hem trobat ha estat desolador. Primer de tot, Molina estava peladíssima, adjunto una foto

Només hi ha neu a les pistes, i la neu que hi ha pràcticament deixa veure les roques i la terra que hi ha sota. Més enllà del factor preu (pagar tant per aquestes condicions) hi ha el factor ambiental, i és que no entenc com la gent que hi continua anant no sent remordiments, l'ecoansietat. Veient el panorama, amb el Marc hem tingut clar que no havíem d'esquiar, tal com està tot. Això era Molina, però és que la Masella no estava pas millor. I l'altra cosa que ha estat desolador ha estat veure la de pijos que hi havia a la segona estació d'esquí. Impressiona, ni amb una sequera de la parra deixaran d'esquiar aquests. El Tomàs Molina no fa molt a TV3, al programa 'El col·lapse' (el vam enganxar de rebot i poca estona) va fer una reflexió que em va agradar, una mica més optimista del que estem acostumats. Deia, o venia a dir, que el futur "no és que serà pitjor, sinó que serà diferent". Que potser sí que s'ha acabat això d'anar a la Masella a esquiar i que caldrà anar encara més amunt -i lluny- per veure la neu, però potser això obre les portes a noves maneres de gaudir i viure la natura. Crec que té raó.

Aquestes reflexions són les que em feia mentalment mentre esmorzava des de la cafeteria de la Masella un entrepà de pernil i formatge calent i un cafè amb llet, amb el Marc. Consciència climàtica, segurament es digui així, i unes quantes contradiccions. No sé si els que hi havia a les taules del costat, com la dona que portava les botes Jimmy Choo i un abric de visón, deurien pensar el mateix. Era una família de quatre persones, el pare, el fill petit, la filla gran i la Jimmy Choo. Pijos tots fins la medul·la, portaven la millor roba d'abric del mercat (per aquest "fred"?) perquè ens quedi clar a la resta que ells, si esquien, és per fer-ho bé. De cop i volta, el pare ha dit que anaven tirant. S'ha endut els nens, i ella "aneu tirant, ara us atrapo". Tan bon punt han estat fora del seu camp visual, ella ha tret el super iPhone de 23" i se li ha posat cara de tonta. Però cara de tonta tipo de ñoña... S'ha fet llavors un selfie treient morros i posant-se el cabell de manera coqueta i he pensat "però aquesta dona no és una mica gran per estar tan atontada?", i llavors, pum. La truca algú. Ella deixa de fer el tonto amb els morritos, però somriu com una adolescent vergonyosa. A tot això, el Marc davant meu no s'entera de res perquè està mirant la previsió del temps pels pròxims dies i m'està recitant els gruixos de neu de l'última setmana. La Jimmy Choo ha mirat a banda i banda -per assegurar-se que el marit i els fills no tornaven???- i llavors ha despenjat dient HOLA, AMOR MEU. Amor meu. El meu cap ja es feia totes les pel·lícules del món, òbviament, però clar, jo a vegades també he dit "amor meu" a amics i amigues... Així que he posat encara més atenció a la conversa de la Jimmy Choo i menys al Marc, que llavors estava recitant noms de les pistes de la Masella. "Sí, ara han anat amb el Joan, dues hores estaran... On ets tu?... Sol? ... Mmm, jo també ara, sí" i llavors aquí ha començat a recollir les coses de la taula, "vols que ens veiem ara?". BUA. M'estàs dient que té un amant i que l'amant està a la Masella i que ara es veuran mentre el marit esquia amb els fills?, "val, però no tinc molta estona, quedem al pàrquing". I en aquest punt de la conversa ha passat pel meu darrere i ja he perdut el fil de la conversa.

"Marc, marxem". L'he tallat mentre estava encara mirant el plànol i recordant quines pistes vam baixar l'últim cop que vam venir. "Ja? Però si encara tinc Coca-Cola". "Ràpid, ara t'ho explico tot, però hem d'afanyar-nos". "No m'estaves escoltant, oi?", "No, però he escoltat una conversa que t'encantarà". Total que cagant llets fem via al pàrquing. Hi havia boira, però ràpidament he vist la Jimmy Choo al costat d'un gran Volvo de color blanc, amb el mòbil a la mà. Ja havia parat de parlar amb l'amant, ara el deuria estar esperant. "Marc, hem de fer veure que estem parlant aquí. Fem veure que el nostre cotxe és aquest" i ens hem aturat al costat d'un Clio de merda, mai tindré aquest cotxe, és ben lleig. "No estic entenent res, Laura, i fa fred" em diu el Marc. I de cop... ha arribat. Era un home ric, s'assemblava al Richard Gere a la pel·li del Hachiko però en versió més lleig. Ell, no el Hachiko. S'han saludat tallats, ella no parava de mirar al voltant... I llavors, pam, el convida a entrar al Volvo a la part de darrere amb els vidres tintats.

I ja està. Han desaparegut. Ens hem esperat encara uns minuts, el Marc preguntant compulsivament que qui eren aquests que mirava tant i que dissimulés més o ens acabarien pegant, o pitjor, denunciant. Però no hi ha hagut sort. Hem acabat marxant, i al meu cap encara vola la idea que aquells dos s'han liat al cotxe, mentre les famílies respectives esquiaven sobre la merda de neu que el Marc i jo no hem volgut ni trepitjar. A casa m'he dutxat i m'he rentat els cabells per primer cop aquest 2023.