#cant de la sibil·la

[useless-catalanfacts]

This morning's rehearsal for tonight's performance. On the night of December 24th, the Sybil gives its prophecy.

El Cant de la Sibil·la (The Song of the Sibyl), in L'Alguer called Lo Senyal del Judici (The Sign of the Judgment), is a liturgical drama explained through song where a Sibyl (an Ancient oracle woman) prophetizes and describes the Apocalypse.

In the Middle Ages, this prophecy was performed in different parts of Southern Europe, but the Council of Trent (meeting of the Catholic Church in the years 1545-1563 to unify the Catholic response to Protestantism and its liturgy, bashing heresies) banned it because it considered it a pagan ritual. Somehow, in Mallorca and L'Alguer they continued to represent it, and has survived to this day, still with the original lyrics in Medieval Catalan that were translated from Latin in the 13th century. The most iconic moment comes at the end of the song, when the Sibyl raises her sword to draw a cross in the air.

Since the 19th century, other parts of the Catalan Countries (Catalonia and the Valencian Country) have revitalized the tradition and nowadays it's widely performed in many churches in towns and cities all around the Catalan Countries, like it once was.

In 2010, UNESCO declared Mallorca's El Cant de la Sibil·la Intangible Cultural Heritage of the world.

Video: Catedral de Barcelona.

#cant de la sibil·la #tradicions #nadal #mallorca #illes balears #l'alguer #traditions #cultures #culture #christmas #christmas traditions #ancient #oracle #prophetess #catalan #apocalypse #music #música #arts #gregorian chant

[floating-in-the-blue]

For the writer's ask game :)

In Your Starlight for ♡ ! (pick a fic and I’ll pick a comment that made me really happy) Deliberately picking your most commented on fic so that you have plenty to choose from (and a fun time re-reading all the nice comments)

And Nature 2.0 for ♫ 😁 (send a fic and i’ll make a 3-5 song playlist for you) Go ahead and spread some of that soundtrack goodness around 😎

You really did go for the one story with the most comments huh? Thank you for giving me an opportunity to bask in all of those wonderful comments again even though IT MADE CHOOSING ONE IMPOSSIBLE!!!!

Anyway, I did pick out two comments from In Your Starlight that aren't spoilery, both by guests:

And you have done it again!! OMG this is sooo good! I love how everyone is so supportive, and the talk between Julie and Alex i- the many friendships portrayed in this is just amazing. I don't even mind about Willie being put aside in this chapter. I love your work so much! :D I am once again 'grinning like an idiot' and won't stop as this fic is just too good. Thanks again for your amazingness :)

AHHHHHHHHHHHH YES YES YES YES YES IM SMILING SO MUCH IM SO HAPPY THEY FINALLY KISSED AND ALSO THAT LAST SCENE WAS JUST PERFECT OVERALL OH MY GOD I CANT STOP SMILING AHHHHHHHHHH

But I have to give real shout outs to the best cheerleading comments by @merihn, @chanihobbit and @thinkmanythingsofit because every single one of those was pure serotonin injected straight into the bloodstream!!

🎶

And now for the 3-5 songs for Nature 2.0 ... I mean, I have so many more on the official playlist but here's a few from this very eclectic soundtrack that tries to capture the epicness and softness and melancholy of this MGS white whale of a fic:

Nitzer Ebb - "I Am Undone" - this was the first song I encountered where I went "Oh, Nature 2.0 vibes!! I should save that in a playlist or something." The lyrics don't fit 100% but somehow it's still the perfect song for this fic.

MNQN - "What Have You Become?" - More of the Industrial sound digging into the themes of transformation and mutation. Especially these lines are very apt: "Only a few species ever undergo change - The others become extinct - Man will almost certainly be replaced by a new order of intelligence - Stop looking for monsters under your bed - You are the monster"

Hurts - "The Road" - This isn't much about the lyrics but I love the juxtaposition between the softer parts and the harshness interrupting it. It just fits the idea of this story so well with the danger and importance of the mission juxtaposed with two men falling in love in the quiet moments in-between. There's a surprising amount of philosophising happening in the original game and that was definitely the plan to rescue for this story. The structure of the song just mirrors that perfectly.

Montserrat Figueras/Jordi Savall - "El Cant De La Sibil·La" - this ... yeah, this has been on the playlist pretty much from the beginning. The sadness of it fits the tragedy of the fic. You know, I've actually never bothered to look up the meaning until now but learning that the lyrics are about a prophecy about the end of the world is just sooo perfect for the scope of the fic!!!

Clint Mansell - "Leaving Earth" (Mass Effect OST) - Mass Effect my beloved!! This instrumental piece is so full of feelings: epicness, softness, harshness. And as such it's perfect for my Nature 2.0 soundtrack as well ;D

Carina Round - "For Everything a Reason" - this is an 'end credits' song for me and the first one I put on the playlist (there's a few more of those by now). It doesn't really make sense for a fic soundtrack but in my head the fic is very cinematic and there's something about imagining the dramatic end fight, followed by a tragedy that was always going to happen, the sadness and hope going into a fade out. And then the end credits roll just like your tears while this song plays.

...yes, I realise that was six songs, shh. Anyway, I hope you got an impression of the fic and its playlist :D

And thank you soooo much for sending in some asks from This List and let me relive glorious comments and share some of my songs from the one fic playlist I'm really proud of <3 <3 <3

#yeo writes #gays in space #in your starlight #iys #phantomfloat #nature 2.0 #metalfloat

[nofatclips]

El cant de la sibil·la by Maria Arnal i Marcel Bagés (featuring Tarta Relena) live for Efecte Collins on RTVE

#music #spanish music #maria arnal #maria arnal i marcel bagés #marcel bagés #marcel bages #david soler #david soler denga #tarta relena #marta torrella #helena ros #video #efecte collins #rtve #gonzalo bello #juan caballero #lucas comuñas #juanjo nieto

[harmony-balance]

El Cant De La Sibil·la

#youtube

[sardies]

Lo Senyal del Judici, l’Alguer i el Cant de la Sibil·la a Roma

Roma. Lo scenario è quello della chiesa barocca Santa Maria dell’Orto a Roma, nel quartiere di Trastevere, l’accoglienza racconta la voglia di tutelare un bene dichiarato patrimonio immateriale dell’umanità dall’Unesco nel 2010, la protagonista è l’arte, il Cant de la Sibil•la nella sua più ricca e articolata rappresentazione. Il 3 novembre a Roma, nella chiesa di Santa Maria dell’Orto,…

View On WordPress

[informativosevilla]

El ‘Cant de la Sibil·la’ regresa a la Catedral de València dos años después

El ‘Cant de la Sibil·la’ regresa a la Catedral de València dos años después

La tradición del ‘Cant de la Sibil·la’ vuelve a celebrarse en la catedral de València el próximo martes 20 de diciembre a las 19:30 horas tras dos años de parón por COVID-19. Este drama paralitúrgico que llega como preludio a la Navidad estará organizada por el Institut Valencià de Cultura. Además, la representación  contará con la participación de la formación Capella de Ministrers, dirigida por…

View On WordPress

[al-mayurqa]

Little boy dressed as a Sibyl, XIX century.

#no he encontrado ninguna información de esta foto pero me encanta <3 #photography #Mallorca #cant de la Sibil·la

[actualitatvalenciana-blog]

València demana la declaració del Cant de la Sibil·la com a BIC L'Ajuntament de València aprovarà avui en junta de govern la moció presentada per Patrimoni Històric i Artístic, dependent de la regidora de Cultura, Gloria Tello, per a demanar la declaració del Cant de la Sibil·la com Bé d'Interés Cultural, com Ben Immaterial.

#BIC #Cant de la Sibil·la #Gloria Tello #València

[pepdart]

• El Cant de la Sibil·la “De la Catedral de Barcelona a la Catedral de l'Empordà” Sibil.la: Mariona Llobera, mezzo-soprano, Cor Francesc Valls i l’organista Juan de la Rubia Lloc: Basílica de Santa Maria de Castelló d'Empúries. #catedraldelEmporda #castellodempuries #elcantdelasibilla (at Basílica de Santa Maria de Castelló d'Empúries) https://www.instagram.com/p/CYzmzk6oAZn/?utm_medium=tumblr

#catedraldelemporda #castellodempuries #elcantdelasibilla

[nosce]

El Cant de la Sibil·la... ¡y que se acabe El Mundo ya!

El Cant de la Sibil·la… ¡y que se acabe El Mundo ya!

  ¡Gracias por esta maravilla, E.! . El jorn del judici parrà el qui no haurà fet servici. Jesucrist, Rei universal, homo i ver Déu eternal, del cel vindrà per a jutjar i a cada un lo just darà. Ans que el judici no serà, un gran senyal se mostrarà: La terra gitarà suor i tremirà de gran paor. Terratrèmol tan gran serà que les torres derrocarà; les pedres per mig se rompran i les muntanyes se…

View On WordPress

[arevaloalicia]

[useless-catalanfacts]

The traditional music and performance of El cant de la sibil·la (The Sibyl's Song) has gone further than the walls of the churches where it has been sang for centuries and has inspired many modern Mallorcan singers and musicians such as Maria del Mar Bonet or, more recently, Júlia Colom (in this video you can see a snipet of her performing the role of Sibyl in Valldemossa, Mallorca). Júlia is a singer-songwriter who makes both urban music and songs based on traditional Mallorcan music.

Video posted by Alex Sobron Jewellery, who made the golden fingertips.

Find out more about the Sibyl's Song in this post.

#el cant de la sibil·la #tradicions #música #arts #mallorca #illes balears #júlia colom #christmas #christmas traditions #nadal #music #gregorian chant #medieval

[guillemjc]

Cròniques des del terrat (IV) – Àngela o la Bonanova, Part II

«Et sap greu que la bellesa fugissera s’hagi pansit tan irremeiablement, que hagi lluït davant teu d’una manera tan enganyosa i vana; et sap greu no haver tingut temps ni tan sols d’enamorar-te’n...» — F. Dostoievski a Les nits blanques

SEGONA PART

DE CAMÍ A L’ESCOLA

L’Àngela era de la Bonanova de tota la vida. Va néixer a la clínica Teknon i va estudiar al Col·legi Jesús-Maria. L’àvia Teresa la portava a l’escola cada matí: agafades de la mà, caminaven pel passeig de la Bonanova en direcció Besòs, sempre per la vorera de muntanya. Quan arribaven davant de l’església, l’àvia li explicava que en aquella plaça, al ball de festa major, havia conegut l’avi Pere. I que, un any després, es casarien en aquella mateixa església. 

“Per què la gent es casa, àvia?”. “Perquè és la manera que tenim de provar l’amor. I d’enfortir-lo”. “Això vol dir que la gent que no es casa no s’estima?”. “Qui no es casa no s’estima prou per comprometre’s a un amor que perduri”. Amb els anys l’Àngela aprendria que els amors duradors feien els amants exsangües i menys bells, que les seves carícies, amb el desgast, els espellaven, i els seus petons massa madurs podrien la llengua. També entendria que els amors passatgers feien esforços inútils, tenien febres frívoles, les seves carícies efímeres cansaven els cossos i els seus petons massa verds esquinçaven els llavis. “Àvia, tu i jo no estem casades i ens estimem molt”.

L’església de la Bonanova estava inspirada en la basílica de Santa Maria Maggiore de Roma. L’Àngela mirava amb embadaliment la façana neorenaixentista, amb el pòrtic sobre l’escalinata i les vuit columnes corínties. A sobre hi havia cinc finestrals d’arc de mig punt, dos d’ells amb les imatges dels sants Gervasi i Protasi, i dalt de tot el frontó i la creu. Mirant-la de cara, al cantó esquerre hi havia l’alt campanar i, a la dreta, més baixa, la torre octagonal acabada amb una cúpula i una rosa dels vents. En aquella parròquia també s’hi havien casat els seus pares, i ella hi havia estat batejada i hi havia fet la primera comunió. Però el record més dolç el tenia de la nit de Nadal: cada any tota la família, havent sopat, anava a sentir el Cant de la Sibil·la, just abans que comencés la missa del gall.

Deixada enrere la plaça, de seguida veien la tanca del col·legi. Just abans d’arribar-hi, a mà esquerra i adjacent al recinte escolar, hi havia un solar que resistia l’especulació urbanística i desafiava el signe dels temps. Era un paratge alhora ombrívol i oníric, amb una pàtina de vellesa i nostàlgia, que un dia devia haver estat un torrent, ensotat i ple de vegetació: arbres, heures, matolls, molsa i esbarzers. A la tardor, el terra s’omplia de fulles seques. Un hivern el va veure tot nevat. Limítrofa al vetust jardí abandonat s’aixecava una paret de pedra, de lloses esgrogueïdes, rematada per una balustrada ornamental de marbre. Al peu del mur naixia una escala sense barana que es perdia al fons de la clotada. L’Àngela s’imaginava que aquella graonada duia a un lloc màgic. Li semblava un escenari de conte ideal.

Passat el solar ja s’albirava la façana imponent del col·legi. S’hi veia una primera porta de ferro forjat amb dos lleons i un escut d’àligues a la part superior. Les àligues es reproduïen en sèrie, amb les ales esteses, al llarg de la reixada. L’Àngela els hi tenia por, i quan passaven per sota seu accelerava el pas. L’àvia la tranquil·litzava, li deia que eren de ferro, que no es mourien ni li farien cap mal, i li explicava que l’àliga era un dels emblemes de Barcelona. “Recordes quan l’anem a veure per Santa Eulàlia?”. Així i tot, ella no quedava gens convençuda i aquell era l’únic tram de camí en què s’afanyava per arribar a l’escola. A l’altre costat de la tanca hi havia un jardí francès, amb escultures i grans testos decoratius, uns bancs també de ferro, de joc amb el reixat, que feien encara més elegant el parc; i, com un decorat posterior, un bosquet frondós amb tot tipus d’espècies d’arbres. D’entre tots ells ressortia el colossal avet.  

L’edifici monumental d’estil historicista anglès del Col·legi Jesús-Maria també era obra, com la Casa Arnús i el Temple del Tibidabo, d’Enric Sagnier. Al frontispici, fet amb maó vist i carreus de pedra blanca, hi lluïen l’ampla escalinata i el porxo neogòtic de l’entrada principal, que portava a la galeria de la planta noble. Al capdamunt, els finestrals gòtics i el gran pinacle revestien l’edifici d’un aire catedralici. La construcció quedava completada per les dues ales laterals i, en una d’elles, la capella. Al vestíbul de la capella s’hi conservava una relíquia: unes làmpades de fusta sobredaurada que representaven uns dracs escopint foc, de la boca en treien llum, dissenyades per un encara jove i passerell Antoni Gaudí. Al cor de la planta hi havia el pati enorme on l’Àngela havia passat tantes hores d’esbarjo i tediosa letargia.

L’AVI PERE

L’Àngela va créixer al carrer d’Horaci, a tocar dels jardins de ca n’Altimira, on els seus pares havien comprat un apartament en casar-se. Ells també eren del barri. El pare era del carrer del Camp, va néixer al número 57. La seva mare, l’àvia Isabel, encara avui hi tenia una petita botiga de queviures que l’havia vist despatxar rere el mostrador més de cinquanta anys. En sortir de l’escola, el pare de l’Àngela sortia disparat cap a la botiga, impacient per assaborir el seu berenar deliciós. L’Àngela reproduiria el gest del fill de la Isabel, i tan bon punt sonava el timbre del col·legi correria amb ànsia, arrossegant el seu pare que la duia de la mà, per arribar de seguida a l’adrogueria. Allà l’esperaria l’àvia amb el berenar cobejat. “Aquesta nena és llaminera com el seu pare!”. Tots tres compartien aquelles porcions de tardes gormandes i despreocupades com una mena de conspiració, el seu petit secret.

La mare es va criar al número 4 del carrer de Claravall, darrera l’escola, en una casa unifamiliar de planta baixa amb un jardí a la part del darrere on l’Àngela havia passat els moments més feliços de la seva infància. En aquella parcel·la plena de petúnies, de geranis, de glicines, de clavells i de roses, la petita Àngela va anar adquirint, mica en mica, el gust per la bellesa: la de les flors, la de la literatura, la de la música, la dels instants de joia. Al fons del verger hi havia els arbres fruiters. A la primavera veia florir l’ametller, bandera blanca. A l’estiu, collia les dolces nespres del nesprer i se les cruspia amb delit. A la tardor fruïa amb l’anhel sangonós de les magranes del magraner.

Passava hores i hores jugant en aquell menut racó de món que a ella li semblava tot un univers, el seu. Un espai tancat en un món de llibertat i d’imaginació. El seu edèn. Quan queia rendida, a mitja tarda, reposava a la falda de l’avi que, assegut al balancí, al peu de l’acàcia, li llegia contes, primer, i més endavant novel·les senceres: romàntiques, d’aventures, de ciència ficció. L’Àngela es feia gran en mars de lletres i tardes vermelles.

― Jeanne Pissarro (ditte Minette) assise au jardin, Pontoise (1872), Camille Pissarro

Els divendres anava a sopar amb els pares a casa els avis. Mentre l’àvia cuinava, l’avi i l’Àngela s’asseien al piano i practicaven. Era un moment de serenor absoluta. L’envaïa la calma i el seu cos ingràvid flotava, delicat i fràgil, per l’estança. Premia cada tecla amb fervor: notava el tacte fred de la fusta setinada i sentia el martellet colpejar dins la caixa de ressonància. Tocaven Mozart, Beethoven, Liszt, Brahms. Tocaven fins que l’àvia els cridava: “El sopar és a taula!”. Una calidesa amable recollia tot el menjador. 

L’avi Pere s’havia guanyat un nom com a concertista de piano, tot i que la seva autèntica devoció era l’orgue. Va estudiar-ne la carrera i durant gairebé dues dècades va ser l’organista de la parròquia de la Bonanova. Deia que només hi havia una cosa al món que podria fer-li deixar l’instrument: l’àvia Teresa. Tot i que sovint s’engelosia, ella mai l’hi va demanar. Quan l’Àngela entrava en una església i sentia el so de l’orgue omplir el temple, pensava en el seu avi i en aquells vespres embriagadors en què, potser sense saber-ho, en algun moment va decidir que es dedicaria a la música.

Després de sopar, els pares tornaven cap al carrer d’Horaci i ella es quedava a dormir amb els avis. Les nits d’estiu, l’Àngela sortia fora, s’asseia al balancí i es quedava llargues estones observant els estels fins que veia arribar el polsim de lluna al jardí. Quan entrava de nou a casa, l’àvia l’acompayava a l’habitació, la ficava al llit i li llegia un conte, que mai aconseguia acabar perquè ella sempre s’adormia abans. L’endemà, en llevar-se, el primer que feia era treure el cap per la finestra.

Un matí d’hivern que la rosada cobria d’un vel blanc tot el verd de l’herbatge va veure aterrar-hi un faisà molt especial. Mai havia vist un ocell tan llampant i bonic. De faisans n’havia vist molts, fins i tot els avis n’havien tingut un al jardí, amb la seva cua llarga i estirada i el seu plomatge tardorenc d’ocres, taronges, granes i turqueses. Però aquell era diferent, aquells colors enlluernaven, més encara amb el contrast del blanc de la gebrada. Tenia un pit rogenc estrident i una capa daurada. Només compartia amb la resta de faisans el color de la cua, i una taca turquesa sota el clatell. Semblava que l’haguessin pintat. Va fer un salt del llit i va córrer cap al jardí, però quan va ser fora, l’ocell ja no hi era. “Potser no el torno a veure mai més”, es va dir l’Àngela. 

El faisà va tornar la setmana següent. L’Àngela va quedar uns minuts palplantada rere la finestra observant-lo. L’elegància de l’ocell la deixava abstreta, hipnotitzada amb els seus gràcils moviments. Era massa bonica per passejar-se pel seu jardí amb aquella galanesa altiva. Sabia que no el podria estimar, perquè sempre s’enlairaria abans que tingués temps d’encaterinar-se’n. Va sortir decidida però amb cautela, s’hi va apropar dolçament i l’animal va voler apartar-se’n, pressentint l’amenaça. L’Àngela llavors va fer una estirada brusca, elèctrica, com un llampec, i nyac!, va enxampar l’au amb les dues mans. Se la va mirar de prop i, amb la bèstia esporuguida entre les seves grapes, es va sentir poderosa. Amb la mà dreta va acariciar-li el llom, mentre amb l’esquerra sostenia el seu petit cos amb força perquè no s’escapés. “No em deixes estimar-te”, li va dir. Quan els avis es van llevar, l’Àngela tapava un sot al peu de l’ametller.

Els dissabtes definien la seva noció de felicitat. Frisosa, s’apressava a despertar els avis i rabent es dirigia a parar taula per l’esmorzar: melindros i xocolata desfeta. L’àvia, però, abans sempre li feia menjar una poma, collida del jardí: “Primer has de preparar la panxa: una fruita al dia i ben lluny la malaltia!”. Ella obeïa, sabent que després l’esperava el gran festí. Si feia bo, esmorzaven al jardí, i l’Àngela delirava amb l’amalgama de l’olor de xocolata i el perfum de les flors. Allò era el paradís.

― Fris de Beethoven (1902), Gustav Klimt

L’avi Pere, de jove, havia viscut uns anys a Viena, “llavors era la capital d’Europa!”. Li parlava de l’Òpera, dels cafès, de les simfonies de Gustav Mahler, de les novel·les de Stefan Zweig i de les pintures d’Egon Schiele. Li parlava de com de meravellat va quedar el primer cop que va anar al ballet, i de la primera vegada que va veure el Fris de Beethoven de Klimt. Li ensenyava les obres del genial pintor austríac i ella quedava absorta amb aquells colors, aquelles formes, aquells relleus, aquelles dones, aquells paisatges.

Li explicava anècdotes d’aquells dies de joventut i glòria, quan “era molt pobre i molt feliç”. A la tardor feien festes a les cases dels amics, totes decorades amb un gust exquisit; a l’hivern anaven a patinar a la pista de gel de la gran plaça de l’ajuntament; a la primavera feien pícnis als parcs; i a l’estiu, excursions als llacs dels voltants de la ciutat. Encantada, l’Àngela l’escoltava i quedava fascinada per totes les històries. “Avi, un dia jo també viuré a Viena”.

El dia de l’enterrament de l’avi Pere, se li presentaria la figura d’ell embolcallant-la amb el cos, amb l’ànima i amb les rondalles, lluny dels perills del món, al balancí, sota l’acàcia florida, al seu preciós jardí. Aquella imatge poderosa l’acompanyaria per sempre.

[danielgarciaperis]

#Escoltant el #Cant de la #Sibil·la a la #basílica de Santa Maria del Mar #Nadal #Barcelona #BCN (at Santa Maria del Mar, Barcelona) https://www.instagram.com/p/B6eQQKACiSq/?igshid=11jvfdtw1wnol

#escoltant #cant #sibil #basílica #nadal #barcelona #bcn

[fhear]

Anonymous 13th Century) El Cant de la Sibil·la Provençal

#Anonymous 13th Century) El Cant de la Sibil·la Provençal

[caballerodelatristefigura]

I was tagged by @letrangecouleurdeslarmes :)

Rules: copy this post into a new text post, remove my answers and put in yours, and when you are done tag people and also tag the person who tagged you… and most importantly, have fun!

a - age: 24.

b - biggest fear: to fail.

c - current time: 9.26 PM

d - drink you last had: water (?), but I’m about to have coffee.

e - every day starts with: petting my little Klimt.

f - favourite song: let’s just say ‘Mi gran noche’ (Raphael) ...lol

g - ghosts, are they real: 👻 *boo*

h - hometown: Valentia Edetanorum.

i - in love with: arts & culture.

j - jealous of: neurotypicals.

k - killed someone: not yet.

l - last time you cried: oh, buddy.

m - middle name: none.

n - number of siblings: none.

o - one wish: to get out of all of this.

p - person you last called/texted: my mother.

q - questions you’re always asked: “How you know that?”

r - reasons to smile: my kitten, my grandma, new books & records, ART.

s - song last sang: Al Jorn del Judici (El Cant de la Sibil·la).

t - time you woke up: Klimt woke me at 5.47 AM :(

u - underwear color: black.

v - vacation destination: any city with museums is enough.

w - worst habit: currently procrastinating my suicide.

x - x-rays you’ve had: mouth, leg (idk, it’s been so long)

y - your favourite food: i’m really into Chinese food rn.

z - zodiac sign: 🦀♋

#ugh #how awkwardly written #about me #personal #letrangecouleurdeslarmes