#així que això està obert a tots els nivells :)

[tastatast]

Coda

LA LOCALITZACIÓ

Situat en un carrer ben poc il·luminat de Neukölln, un barri al sud de Berlín, el Coda és un petit local als baixos d’una finca residencial. D’aspecte modest des de l’exterior, amb una façana fosca, plena de grafitis, finestres de vidre i cortines, un timbre dissimulat i amb una porta de vidre que només indica el nom del local  de manera discreta, des de fora passa ben desapercebut.

Només obren per sopar, això sí, a partir de les 19h.

L’ambient a l’interior és animat però relaxat i amb poca llum. Hi ha música de fons, amb un marcat subwoofer, però es pot parlar còmodament. El local és petit, per a uns 20 comensals com a màxim. Hi ha una barra amb 4 tamborets alts fent cantonada i 5 taules. Vaig reservar a la barra, amb vistes a la cuina, per poder observar els cuiners. La clientela aquell dia era força jove, d’entre 30 i 40 anys i em va sorprendre les relativament poques fotografies que feien. Això sí, totes les taules van aturar el menú en una o més ocasions per anar a fumar.

RENÉ FRANK - LA HISTÒRIA - L’EQUIP

Nascut a Wangen (al sud-est de Baden-Württemberg, al sud d’Alemanya) el 1984, en René Frank està considerat un dels millors pastissers a nivell internacional. Amb formació acadèmica com a cuiner i no com a pastisser a escoles com l’École Ducasse de París i el Culinary Institute of America de Nova York, explica que va treballar a l’Akelarre d’en Pedro Subijana l’any 2007 quan tenia 23 anys, amb l’Oriol Balaguer, a la pastisseria Lenôtre de París, al Georges Blanc i que també va passar 6 mesos al Japó, al RyuGin de Tòquio i al Kikunoi de Kyoto i al Lampart de Suïssa. Després d’uns 3 anys voltant pel món, la seva estada més llarga (2010-2016) va ser com a cap de pastisseria del ja tancat La Vie (Osnabrück) d’en Thomas Bühner, que va rebre la 3 estrella mentre ell hi treballava el 2012.

Amb formació acadèmica, experiència a restaurants d’arreu i havent guanyat el premi com a “Pastry Chef of the Year” per la Gault & Millau i les alemanyes Busche Verlag i Rolling Pin, el 2016 va obrir el Coda juntament amb el seu soci i interiorista Oliver Bischoff. En René explica que volia fer alguna cosa diferent i que per això va obrir un restaurant de postres d’alta cuina sota el concepte de “Progressive Dessert Fine Dining”. Tot i així, trobo que ja hi havia restaurants amb aquest concepte com l’Espai Sucre d’en Jordi Butrón i en Xano Saguer obert el 2000, el Room 4 Desserts d’en Will Goldfarb de Nova York obert el 2006 i posteriorment a Bali o, fins i tot, el Cakes & Bubbles de l’Albert Adrià a Londres obert el 2018. Un concepte que trobo arriscat, només cal veure el que han hagut de lluitar per destacar els 2 o 3 únics exemples que hi deu haver al món, que s’han quedat com a exemples aïllats i amb molt pocs restaurants que hagin seguit els mateixos passos.

El Coda és un restaurant que, amb poc més de 5 anys, va aconseguir la primera estrella el 2019, la segona el 2020 i guanyar el premi com a “World's Best Pastry Chef 2022” per “The World's 50 Best Restaurants”, un premi que es dóna des del 2014 i que han aconseguit pastissers com: Jordi Roca (2014), Albert Adrià (2015), Pierre Hermé (2016), Dominique Ansel (inventor del Cronut, Dominique Ansel Bakery a NY) (2017), Cédric Grolet (2018), Jessica Préalpato (Plaza Athénée*** Alain Ducasse de París) (2019), Will Goldfarb (2021) o Pia Salazar (Nuema, Equador) (2023), amb qui acabava de fer un “a 4 mans”. No deixa de ser curiós que de tot l’equip, només hi hagi una persona formada en pastisseria, la seva cap de cuina, l’austríaca Julia A. Leitner, qui havia treballat al Clove Club de Londres i qui ha treballat al Coda des del primer dia. Fins i tot l’encarregat de la xocolata, el berlinès Milan Schock, és cuiner i no pastisser. Un equip ben jove, d’entre 20 i 30 anys i format per alemanys, algun austríac i algun italià.

L’OFERTA CULINÀRIA

Segons el que vaig veure a la seva web el 31 de desembre quan vagi reservar, oferien un únic menú de 15 plats que acostuma a servir-se en 4 hores i que venen de dimarts a dijous per 244€ i el divendres, el dissabte i els festius per 274€. A això, només calia sumar-li l’elecció que cadascú faci dels vins i les begudes no alcohòliques.

Una vegada vam arribar allà el dijous 7 de març, el menú valia 254€ i el seu plat més icònic, el “popsicle caviar” era un extra de 44€ per persona. És a dir que vam pagar 298€ per persona (begudes a part).

Avui he tornat a mirar la seva web i ofereix el menú a 264€ de dimarts a dijous i a 294€ el divendres, el dissabte i els festius i segueixen sense mencionar que el popsicle caviar és un extra.

L’OFERTA LÍQUIDA

Per una banda, una carta de vins amb una forta presència de Rieslings alemanys, Champagne i sake japonès. També, vins d’Àustria, França i una petita selecció de vins negres europeus. Una carta amb vins de tota mena d’estils, tant convencionals, com naturals i prou bé de preu per tractar-se d’un restaurant d’aquesta categoria, tot i que a Alemanya sempre he trobat preus molt raonables. A més, agraeixo que la tinguin publicada a la web.

A més, inclòs en el preu del menú (tot i que al final ens els van cobrar a 40€ per persona), ofereixen un maridatge a base de petites copes de 20 ml que acompanyen 7 dels 15 plats del menú amb tota mena de begudes i que es pot triar amb alcohol o sense. Com que estava suposadament inclòs al preu del menú, en vam triar un de cada per tastar-los tots dos.

També ofereixen “l’elecció del sommelier” per 78€, un maridatge a base de 6 copes de 50 ml entre les que hi ha 5 vins (3 Rieslings alemanys, 1 Muscat d’Àustria i 1 Blaufränkisch d’Àustria) i 1 sake Junmai Daiginjo (polit mínim 50%) de Fukuoka (Japó). Aquest maridatge es pot agafar conjuntament amb l’anteriorment explicat, ja que no el serveixen pels plats pròpiament dits, sinó com a pont entre plat i plat. Mare meva! Realment, quines cabòries que s’arriben a fer amb els absurds maridatges que la gran majoria de vegades estan mal fets.

I a sobre, ens van preguntar si també volíem una ampolla de vi a part del “pairing” i del “bridge”! Potser fer l’àpat amb una única bona ampolla de Champagne no és prou “progressive” per ells. Dec ser una antiquada i una avorrida…

FINALMENT, VAM BEURE

Un maridatge alcohòlic i un sense alcohol (40€ cadascun), el que ofereixen a base de petites copes de 20 ml que van acompanyar 7 dels 15 plats del menú amb tota mena de begudes. L’explico al llarg del menú i a l’apartat “excés de dolçor” de les conclusions.

I, també, una ampolla de Riesling Steiner Hund 2014 de Nikolaihof (94€) perquè era especial, ens feia il·lusió i per assegurar beure alguna cosa bona, ja que normalment els maridatges no ens satisfan. Un Riesling Trocken, provinent de la vinya Steiner Hund, considerada una de les 5 millors vinyes d’Àustria i amb la peculiaritat d’estar situada just a l’altra banda de la frontera de Wachau, a la vall de Kremstal, sense poder utilitzar la designació “Smaragd”, de manera que surt com a Reserve per a dir que prové d’un raïm de verema tardana i envellit durant un període llarg en füdres de fusta vella d’entre 2.000 i 12.000 litres per tal que siguin el més neutres possible. Una vinya preciosa, a les magnífiques terrasses del Danubi, curiosament a la vessant sud, el costat “equivocat”, per tenir una orientació nord, fet que amb el canvi climàtic potser començaran a agrair. Sent el celler més antic d’Àustria, creat l’any 985 i pertanyent a la família Saahs des del 1894, Nikolaihof és un dels majors exponents de la viticultura biodinàmica, que segueixen des del 1971. 

Un vi blanc sec, sense sucre afegit per a xaptalitzar, lleugerament metàl·lic, amb una característica aroma de pólvora, sense cap nota de fusta, bastant pesat/voluminós i d’una immensa i tranquil·la profunditat. Una ampolla que va demostrar el potencial d’envelliment d’aquests vins.

L’ÀPAT

Format per 16 plats que compto de la següent manera: 3 aperitius, 5 plats centrals, 2 postres i 6 petits fours. És a dir que, pràcticament va ser un menú de 7 plats servit en unes 4 hores.

APERITIUS

Quan encara estàvem triant quina de les múltiples opcions de begudes triar, ens van servir el següent.

Gummy bear.

Golden Beet.

Un osset de goma clarament inspirat en els de l’empresa de llaminadures alemanya Haribo, però fet per ells, sense gelatina, simplement amb remolatxa groga.

Ells aprofiten els retalls de remolatxa groga que els sobren per a fer un suc de remolatxa que utilitzen per a coure-hi més remolatxa groga i que redueixen per aconseguir una gelatina que deixen assecar, amb una dolçor molt densa i concentrada que s’aconsegueix de manera natural en aquesta verdura. En aquest suc, li afegeixen una mica de vinagre de vi blanc per a equilibrar el suc aportant acidesa.

Per fora, l’ ”arrebossen” amb una pols deshidratada i cristal·litzada de remolatxa groga feta amb més retalls sobrants. 

Una recepta que podríem definir, evidentment en to sarcàstic, com a clàssica (ja que té més de 100 anys), de fama internacional (ja que els ossets es venen a més de 100 països i cada dia es fabriquen 160 milions d’Ossets d’Or a tot el món) i com a recepta icònica per a tota una generació. Vist així, sembla una gran recepta i tot.

Una gominola, un caramel de goma, que feia olor i gust d’espècies, amb un rerefons de remolatxa i una textura gomosa i suau. M’imaginava que el fet d’arrebossar-la havia sigut idea d’en René buscant aportar-li una complexitat extra, però que veig que l’empresa de llaminadures també fabrica una versió d’ossets recoberts de sucre.

Tot i que no tingui gaire present la versió original d’Haribo, diria que la gran diferència rau en la qualitat dels ingredients i el procés d’elaboració. 

Pel que fa als ingredients, al Coda substitueixen el xarop de glucosa, el sucre, la gelatina, la dextrosa, el suc de fruites a partir de concentrat, l’acidulant àcid cítric, els concentrats de fruites i plantes, els extractes i els agents de recobriment de cera de la versió d’Haribo per a una meravellosa i excepcional remolatxa groga Golden Beet, una varietat considerada un heriloom, una relíquia agrícola cultivada de manera local i que, en principi, ha arribat fins a l’actualitat sense modificacions genèriques. Per tant, es tracta de remolatxa groga, amb remolatxa groga i remolatxa groga, amb una mica d’acidesa. Un plat amb 1 (bé, 2) ingredients: la remolatxa groga i el vinagre. 

Pel que fa a l’elaboració, simplement couen la remolatxa i la redueixen, obtenint una mena de “pâte de fruits”, una gelatina assecada obtinguda amb les pròpies pectines i fibres naturals de la remolatxa, sense haver-n’hi d’afegir d’exògenes (amb el perill que siguin considerats additius) i sense haver-hi d’afegir ni sucre ni cap texturitzant processat. 

Però, pel que fa a nivell organolèptic, diria que la versió d’Haribo no dista gaire de la versió del Coda, que simplement era una mica més tova. També s’ha de dir que l’osset és tant petit que costa valorar-ne la qualitat, és ben bé el que defineixo com a mitja mossegadeta. 

Per tant, tot i que no estigués pas mal elaborat ni mal executat, trobo que l’intent de traslladar la recepta a l’alta cuina no acabava d’estar ben aconseguit perquè, a part de no utilitzar ingredients perjudicials per a la salut, a nivell del plaer hedonista de menjar només va suposar que la gominola fos lleugerament més tova. A més, no deixa de ser una gominola i, tant la versió original (amb 46 gr sucre/100gr) com la “millorada” (en desconec la quantitat de sucre) eren dolces.

Ells expliquen que la inspiració del plat es remunta a la infantesa d’en René, de quan menjava els ossets d’Haribo. Suposo que havia de fer brometa i fer un comentari tipus: “el millor osset Haribo de la meva vida”. Però dec ser poc de la broma.

Un mal inici o, potser, de la mateixa manera que el dashi de kombu de l’Ernst és un resum del menú, aquesta merdeta de goma també podria resumir el desastre que va ser aquest àpat.

2. Beefcake.

Sweet potato - Almond.

Una boleta feta al forn a base de moniato fet al forn amb la pell i tot, farina d’ametlla i amb moll de l’os de vedella enlloc de mantega. Recomanen menjar en 2 mossegades.

Un petit pastisset calent, tou i dens, amb una massa semblant a una torta de Santiago però sense l’esponjositat. Predominava el gust de la farina d’ametlla, no vaig notar gaire el moll de l’os en sí, sinó un gust més similar al de greix d’una vedella madurada.

Per equivocació, ens el van tornar a servir, però en la versió vegetariana amb oli de coco enlloc de molt de l’os. Prefereixo la versió carnívora que almenys tenia la gràcia del moll de l’os. 

3. Brioche.

Gouda - Rutabaga.

Tot i que al menú aparegui com a “brioche”, jo el titularia com a donut o, per la mida, més aviat un Donettes. Una mena de bunyol fet amb farina d’arròs i farcit d’un Gouda jove, el famós formatge holandès de vaca. Per sobre, a davant del comensal, serveixen, des d’una petita màniga pastissera, una salsa densa que és un caramel ben reduït de rutabaga (colinap). Recomanen menjar-lo amb les mans, per això el serveixen amb una tovalloleta de mans amb olor de gingebre que vaig trobar bastant innecessària perquè no embrutia gens els dits.

Era calent. Feia olor de fregit, vaig notar més l’olor de la massa que del caramel i això que no estava fregida ni enfornada, sinó feta com un gaufre o wafle en una planxa/paella especial, la típica per a fer les gofres però sense el dibuix alveolar (de cel·la d’abella) característic, sinó en forma de donut i sense cap dibuix que li aportés relleu. En boca tenia gust de formatge (suau), el gust de colinap no es notava pas. Pel que fa a la textura, la massa era bastant airejada, tova (no cruixia) i el fet que fos de farina d’arròs li donava lleugeresa; el farciment tenia una mica de la cremositat del poc formatge líquid que tenia i, per sort, el caramel no era d’aquells enganxosos i empalagosos. Una barreja de dolç (pel caramel) i salat (pel suau formatge).

Una vegada més, podríem dir que és la versió d’una recepta clàssica, de fama internacional i icònica que l’empresari català Andreu Costafreda va introduir al mercat espanyol a principis dels anys 60 sota la famosa marca Panrico (Panificio Rivera Costafreda).

Una vegada més, un producte de la indústria alimentària portat a un restaurant de suposada alta cuina que no crec que satisfés ni el paladar d’en Homer Simpson ni el dels gourmets més exquisits. Un bon nyap que no fa honor a una de les postres nord-americanes més emblemàtiques. 

M’agraden els doughnuts i crec que n’hi ha de ben bons, però que aquest no tenia cap gràcia, els de La Donuteria del barri de Sant Antoni o fins i tot els del Dunkin Donuts donen mil voltes a aquest.

Fins aquí el que entenc com a aperitus, 3 finger food per a menjar amb les mans i dels plats menys dolços del menú.

LA PART CENTRAL DE L’ÀPAT

4. Yellow Tomato.

Chickpea - Lemon.

Tomàquet groc en diferents textures. De baix a dalt:

Una tartaleta d’ametlla farcida amb una mena de brandada escumosa de tomàquet groc confitat.

Un disc de gel de color taronja, que era un gelat de tomàquet groc.

Un tros de tomàquet groc amb unes perles blanques de tapioca deshidratades simulant les llavors de tomàquet. Era gomós i la tapioca feia l’efervescència com en un bubble tea.

El disc blanc de dalt de tot era una merenga feta amb una escuma d’aquafaba (l’aigua de cocció dels cigrons, un substitut de la clara d’ou que es va descobrir fa una dècada, amb propietats emulsionants, escumants, aglutinants, gelatinitzants i espessants) deshidratada. D’aquesta manera, la textura de la merenga queda més airejada, més lleugera, menys seca i menys cruixent que feta de la manera tradicional, amb clara d’ou batuda a punt de neu i enfornada. 

Servit fred. En boca la fredor encara era suportable, però no feia olor de res. Era predominantment dolç i tenia poca intensitat gustativa. Només tenia una mínima complexitat pel que fa a la textura perquè es notaven les diferents elaboracions: era gomós, escumós, amb dos cruixents (el de la merenga i el de la tartaleta) i, fins i tot, efervescent per la tapioca. Encara em pregunto on era la llimona.

Pel que fa a les BEGUDES: totes dues estaven basades en llet d’ametlla (diria que feta per ells)que aromatitzen amb albercoc i cafè.

Beguda alcohòlica: llet d’ametlla amb un eau de vie d’albercocs del Tirol del Sud de la destil·leria alemanya Mühle 4 i amb eau de vie de cafè Gondo AB de la destil·leria austríaca FMK (Freimeisterkollektiv) on en Josef Farthofer elabora aquest destil·lat conjuntament amb Ralf Rüller, un especialista berlinès en cafè. 

Beguda no alcohòlica: llet d’ametlla amb un suc d’albercoc i una mica d’espresso.

Per sobre de totes dues copes, hi tiren una mica de pols de llavors de coriandre.

En tots dos casos, era un maridatge dolç amb un plat dolç.

5. Buttercream.

Walnut - Dusle Seaweed - Miso.

De baix a dalt: un “walnut biscuit” que per a mi era més un ”quick bread” o un “scone” que no una “cookie” o un “cracker”, que és com tradueixo “biscuit”, com a galeta. Un pa flonjo i esponjós semblant a un brioix d’anous. A sobre, un disc cruixent i molt prim d’una reducció de prunes en conserva de l’estiu passat. A sobre, la crema blanca era una “miso buttercream”, una crema de mantega de miso de la berlinesa Mimi Ferments d’en Markus Shimizu. Es repetia un altre disc cruixent de prunes i la “miso buttercream”. I, finalment, per sobre, uns trossets d’anou caramel·litzada i unes algues dusle (Palmaria palmata) torrades.

No feia olor de res, com a molt de les algues. Aquestes, que en estat natural són dolces i vermelles, un cop torrades eren cruixents i umami, semblaven gust de nori. La crema de mantega de miso em va recordar el gust de mousse de fetge, i més amb la reducció de prunes. El brioix de la base amb nous tenia trossets de panses deshidratades que encara afegien més dolçor.

Curiosa la combinació umami-dolçor (prunes-algues), però tornava a ser un plat massa dolç. Tanta elaboració i tanta feina per aconseguir un gust tant saturador.

Pel que fa a les BEGUDES, els maridatges no tenien res a veure l’un amb l’altre. 

Per una banda, l’alcohòlic era un tastet d’un Madeira Verdelho 10 Years de Barbeito (Portugal). 

Per altra banda, el no alcohòlic era un tastet de Yixing Hong Cha, un te negre de la Xina amb una reducció afruitada i dolça. Un te negre (tot i que a l’Àsia el considerin te vermell) poc habitual de la província de Jiangsu, a la costa oriental del país.

En aquell moment ja vaig pensar: “gràcies a Déu el següent plat no té maridatge!”.

6. Lettuce.

Gherkin - Cream Cheese.

Lettuce candied with mapple syrup, és a dir, una fulla d’enciam confitat* en xarop d’auró (arce), farcida d’una crema de formatge fresc i, per sobre, una pols de gherkin (cogombre envinagrat) deshidratada 24 hores.

*Quan dic confitar em refereixo a que havien deixat l’enciam en una solució de xarop d’auró envasat conjuntament al buit i no pas que l’havien cuit en xarop d’auró a foc lent (no era un “confit de lechuga”, sinó “lechuga escarchada”). És a dir, havien acaramel·lat dues fulles d’enciam, deixant-les lleugerament gebrades.

Primer de tot, tallen les fulles d’enciam en triangles i les posen en aquestes bosses de plàstic envasades al buit amb xarop d’auró. Després, treuen les fulles d’enciam d’aquestes bosses i les deixen en uns motlles de forma còncava a dins d’un deshidratador a 65ºC i durant 24 hores, deshidratant un confitat.

Com que l’enciam era sec i cruixent, l’olor semblava més de col que d’enciam, més de te, més umami.

Pel que fa al gust, també tenia aquest sabor umami i, a més, de iogurt més que de formatge fresc.

Una mossegada cruixent i molt fràgil (es trencava fàcilment). El cogombre envinagrat no es notava de manera gaire concreta, sinó que era més com un toc d’espècies.

El més destacable del plat és la delicada i laboriosa manualitat de formar aquestes fulles còncaves de la mida d’una col de Brussel·les. Al final, no deixa de ser enciam amb xarop d’auró i formatge, una combinació que sembla treta de la carta d’una cadena de menjar ràpid americana. Però és clar, en aquest cas, de molta més qualitat.

Encara va ser poc dolç, dels plats menys dolços del menú.

7. Raclette waffle.

Per una banda, una porció de gaufre de farina de blat de moro farcit amb el formatge de raclette (de vaca, de pasta premsada i del Valais) però, en aquest cas, madurat 6 mesos enlloc dels tradicionals 3 o 4.

Servit calent, el formatge s’estirava. Tenia un gust pla, simplement de formatge i de fregit, recordava ben bé el gust d’una raclette, que personalment mai m’han entusiasmat, ni les raclette ni les fondue. Em va semblar una ració generosa i tot.

Per altra banda, en el plat que ens havien deixat a davant de cadascú, una mica de iogurt al centre i, pel voltant, una mica de pols de kimchi. La idea era mullar el gaufre en aquest iogurt.

El plat feia olor de la pols de kimchi, era una mica picanteta. I el iogurt era un iogurt.

Un gust més aviat bast, una textura simple i una combinació gens aconseguida.

Pel que fa a les BEGUDES:

El maridatge alcohòlic era una reducció de pera amb Akvavit “Dill Anis” de Copenhaguen Distillery i una mica de la cervesa Kennedy, una Berliner Weisse de Schneeeule, de tant sols 3,5% vol. 

El maridatge no alcohòlic era un suc de poma que devia estar reduït perquè semblava un vi dolç de Moscatell. 

Em va agradar més el maridatge alcohòlic que, gràcies a la cervesa, era lleugerament més fresc.

Ens van oferir una copa d’Auslese Himmelreich de Prüm com a maridatge del Caviar Popsicle però no la vam fer, només faltava més sucre.

8. Caviar popsicle.

Oscietra caviar, Sturia - Jerusalem Artichocke - Pecan.

Tal com he explicat a “l’oferta culinària”, és un plat que, quan arribes al restaurant, t’assabentes que no està inclòs al preu del menú i que ofereixen per un suplement de 44€ per persona. Cosa que em va tocar la moral i que trobo que no són bones maneres.

Podríem dir que és el plat més famós del Coda, arriba al plat número 8, a la meitat del menú. Un petit gelat tipus polo (gelat de bastonet) de nyàmera i vainilla. Per dins, té una ganache de nou pacana (desconec si la ganache també porta xocolata, en tot cas deu ser blanca perquè la crema era clara) i, per fora, està cobert amb unes boletes negres de gelat de xocolata de nou pacana barrejades amb una mica (diuen 12 grams) de caviar oscietra (Acipenser gueldenstaedtii) amb uns tres mesos de curació de Sturia, un productor de caviar francès d’esturions criats a la desembocadura del riu Garona (Aquitània) i elaborat allà mateix.

No feia olor de res i és molt més petit del que m’imaginava, deu fer ben bé 10 cm. 

A més, te l’has de menjar de pressa perquè es desfà ràpidament i el caviar cau sobre el paper vegetal on el serveixen, un paper que tampoc facilita poder llepar el que t’ha caigut.

No es notava gens ni el gust de nyàmera ni el de nou pacana i de caviar n’hi ha tant poc que ni esforçant-m’hi el vaig trobar. Potser el que vaig agafar del plat va ser quan vaig notar una mica el gust salí del caviar però era tant subtil que hagués pogut passar perfectament per esferificacions fetes per ells.

Un plat que em va recordar el “Magnum croccante de foie gras” d’en Massimo Bottura que, almenys l’any 2010 ja feia.

La idea d’“arrebosar” un gelat amb caviar i cobrar-lo a 44€ potser no m’hagués semblat malament si almenys l’hagués trobat.

Però com a gelat tampoc és res de l’altre món, un gelat d’un fruit sec, com podria ser d’avellana, i coronat amb un fals caviar, un topping força habitual. Un bon engany i un desengany. I, segurament, un dels gelats més cars de la meva vida.

Eren les 21h i ja feia estona que fins i tot volia marxar.

9. Carrot & Green.

Fingerlime - Ginger.

Una bola o cúpula de color taronja feta d’una reducció de suc de pastanaga i de xocolata blanca i endurida amb nitrogen líquid. Per dins, una escuma cremosa de iogurt amb trossos d’anous i un cruixent cítric. Per sobre, ratlladura de caviar cítric (fingerlime, el cítric allargat que fa boletes/esferificacions) i gingebre. A taula, serveixen, per sobre, una crema de color taronja, una reducció de suc de pastanaga aromatitzada amb pell de taronja, canyella, vainilla, pebre de Sichuan i anís estrellat.

El plat (la vaixella) sortia del congelador. La cuirassa taronja era terriblement freda, feia mal a les dents i tot. Sort que es va desfer ràpidament.

Pel que fa a les BEGUDES:

El maridatge alcohòlic era un eau de vie d’ametlla de la Franziska Bischof de la destil·leria Die Brennerin (Baixa Francònia) amb un eau de vie de “sea buckthorn” (espino amarillo o arç groc) de Mühle 4 i una mica de safrà infusionat. 

El maridatge no alcohòlic era un suc d’arç groc amb suc de taronja, una mica de verjus i safrà infusionat.

En aquell moment es va sentir la pudor de fumat artificial que em mareja.

10. Dike cheese tarte.

Fig - Bone marrow - Peanut.

Un pastisset fet al forn, farcit de formatge Deich (Dike en anglès), un formatge alemany anomenat dic (dique) perquè s’elabora a prop dels dics de contenció dels ports de Frísia, la regió costanera del Mar del Nord que s’extén al llarg de tot el país, des dels Països Baixos fins a Dinamarca. Tant els camps on pasturen les vaques com els cellers de maduració, excavats a les roques, estan influenciats per les brises marines aportant, suposadament, un gust salí al formatge i permetent curar-lo més d’un any, que és bastant tenint en compte les petites dimensions del formatge. A la base, una confitura de figa, que suposo que era de l’any passat perquè estàvem a principis de març. Per sobre, un tàrtar d’olives verdes i negres, o unes negres semblants a les Kalamata. A taula, afegeixen, a sobre, una mousse sòlida de cacauet aromatitzada amb mantega avellana i moll de l’os.

El formatge estava en estat líquid i una mica calent. Com devia tenir el paladar que vaig trobar la confitura de figa poc dolça! Potser van ser les olives, que aportaven una mica de salabror i amargor. La mousse de cacauet també era saladeta; això sí, grassa.

Un altre plat amb formatge i, una vegada més, aquest formatge també estava amagat a dins d’una massa. Possiblement, el millor plat del menú, i això que no deixa de ser un coulant de formatge inspirat en el deich käse.

Pel que fa a les BEGUDES:

Tots dos maridatges eren a base d’una reducció d’aigua de tomàquet Ruthje (un tomàquet cirerola o de penjar, de branca). 

L’alcohòlic també duia el whiskey de Rye Rüdiger Sasse, un whisky fet amb sègol de Münster (a l'estat del Rin del Nord-Westfàlia) de la ja mencionada destil·leria austríaca FMK (Freimeisterkollektiv) d’en Josef Farthofer. 

El no alcohòlic, barrejava l’aigua de tomàquet amb un toc de vinagre de mel.

11. Grissini.

Pork rind - Sauerkraut.

Servit en un platet de la mida del plat del pa i tapat amb una campana de vidre plena de fum, ens diuen que és un plat perfecte per a fer un vídeo. Aixequen la campana fent aquells cercles tot deixant escapar el fum i deixant-te ben “perfumat”.

Diuen que és el seu grissini, però en realitat és una cotna liofilitzada. S’assemblava com un ou a una castanya amb un grissini; no passa ni per “versió de”, segueixo sense entendre la relació amb el bastonet de pa. En tot cas, a mi em va fer pensar en un Bocabits.

Es tractava de dues mitges anelles que eren cotna de porc liofilitzada i fumada amb fusta de faig i, a cada mitja anella, tres puntets d’un puré de peres en conserva i, a sobre de cada un d’aquests puntets, 1 pinyó, és a dir, 6 puntets amb 6 pinyons de Sicília. Per sobre, una pols de xucrut deshidratada. Recomanen menjar-ho amb les mans (tampoc pensava agafar una cullera per la suculència del plat). La cotna de porc és de la granja Sauenhain de Potsdam.

Quina pudor de fumat artificial! Si ja la sentia dos plats abans, quan l’havien començat a servir a altres taules i quan els plats encara eren a la cuina, imagineu-vos ara que tenia el plat a davant.

Em vaig esperar ben bé 3 minuts, però la forta olor persistia. Com ja sabeu, no suporto aquests fumadors o aromatitzadors artificials tipus l’Aladin, però és que aquest era molt més penetrant que de costum. Finalment, vaig decidir fer un petit esforç i me’l vaig menjar. Tenia gust de pólvora, de petard. I la textura era més cruixent que la que tenen els productes liofilitzats normalment, que sempre queden un punt remollits. 

Un finger food que no serviria ni com a “aperitiu merament correcte” i que al Coda ens van servir com a plat principal del menú. Nosaltres com a clients i a la vida en general, som persones passives i que no busquem problemes, però no em crec que no hi hagi anat mai ningú que els hagi organitzat algun xou queixant-se de la presa de pèl que representa aquest menú. 

Potser la gràcia del plat és que és una textura cruixent com la d’un fregit, però aconseguida amb la tècnica de la liofilització evitant l’oli com les tant de moda fregidores d’aire? Potser simplement és un interludi i no el plat final de la part central del menú?

Vaig mirar el menú per comptar quants plats quedaven per acabar.

En aquell moment de l’àpat, et conviden a veure la cuina. En el nostre cas, ens va atendre molt amablement l’austríaca Julia Leitner, la cap de cuina del restaurant (havia treballat al Clove Club), i el berlinès Milan Schock, l’encarregat de la xocolata al Coda. Entenc que, a partir d’aquí, vindrien LES POSTRES o LA PART FINAL DE L’ÀPAT.

Sota el concepte de bean to bar, elaboren la seva pròpia xocolata. Ens van ensenyar la seva grinder o melanger (de la famosa i reputada marca holandesa Nemisto), aquestes màquines que es van adoptar a la indústria de la xocolata a petita escala. 

Ens van explicar tot el procés d’elaboració de la xocolata, ensenyant-nos des del fruit sec de cacau, passant per les llavors de cacau (les faves ja fermentades, assecades i torrades, la closca de les quals es trenca com la d’un fruit sec per a obtenir-ne els cacao nibs o graneta/encenalls de cacau). En aquest punt del procés d’elaboració de la xocolata és quan ells reben la matèria prima. A partir d’aquí, posen al forn aquests cacao nibs per escalfar-los i els introdueixen a la grinder, que els transformarà en chocolate liquor (la massa líquida/fluida de cacau, no liquor en el sentit de destil·lat) simplement amb les pròpies aspes/pales, amb la pròpia rotació de la molta (que manté el fluid a 50ºC pel seu propi moviment, sense escalfor externa) i sense afegir-hi cap ingredient, ja que els nibs contenen suficient matèria grassa (mantega de cacau) com per transformar-se en líquid al cap de 4 dies molent-se. Simplement li afegeixen una mica de sucre de canya integral i ecològic (brown sugar, morè) de les Filipines perquè el liquor és molt amarg. El resultat és una xocolata de 76% de nibs de cacau i un 24% de sucre mascavat (Khandsari) que ens van donar a tastar en forma d’una làmina finíssima de xocolata. En aquell moment, utilitzaven un cacau de l’Equador (desconec si van variant l’origen).

Tornem a taula. Bé, a barra.

12. Cacao & Crispy.

Cherry - Soy milk.

Una bola de xocolata del 76% de cacau (semblant a la que acabàvem de menjar a la cuina), farcida amb una mousse de xocolata. A sobre, una làmina en forma de tirabuixó feta de llet de soja caramel·litzada de soja ecològica alemanya de Teto Tofu, dues cireres semi-deshidratades i amb una reducció de cireres (entenc que simulant unes panses però aconseguit de manera artificial amb la màquina deshidratadora enlloc de fer-ho de manera natural tal com es fa amb el raïm per a elaborar bons vins, per exemple). A la base, una crema d’ametlla feta amb llet d’ametlla i amb closques de pinyols de cirera torrats.

Tampoc feia olor de res. La làmina de llet de soja era cruixent i tenia gust de galeta de gelat. La base cremosa d’ametlla tenia gust del que definim com a cianur.

Pel que fa a les BEGUDES:

El maridatge alcohòlic era un Tawny de 10 anys de Quinta do Infantado infusionat amb cafè Santa Clara del Brasil dels torradors Bonanza amb una mica de suc de cireres. Era horrible.

El maridatge no alcohòlic semblava un vi negre natural, però per problemes amb la traducció no vaig acabar d’entendre què era i ja estava farta de tants maridatges dolents. 

13. Parsley Root. 

Black garlic - Pistachio.

Una crema d’all negre a la base i un gelat de parsley root* (julivert d’arrel). Per sobre, festucs caramel·litzats, julivert d’arrel cruixent i una fulla de julivert d’arrel (que, com es pot veure a la foto és ben semblant a la fulla de julivert comú). A taula, hi afegeixen una vinagreta verda feta amb les fulles del julivert d’arrel, oli i llima pel voltant.

*El parsley root és el julivert d’arrel (Petroselinum crispum radicosum), una varietat molt propera al julivert comú (Petroselinum crispum),però conreada per la seva arrel, blanca, cònica i carnosa, d’aspecte semblant a la xirivia. 

Ells ens van confirmar que era d’aquesta altra varietat i que no era julivert comú. Però, la veritat, el julivert comú també fa el mateix tipus d’arrel i també és comestible, així que podria haver sigut perfectament que simplement fessin aquestes postres amb l’arrel del julivert per donar a conèixer que aquesta part també és comestible i bona. Allò d’aprofitar el 100% del producte.

El cas és que només feia una mica d’olor de julivert, per la salsa verda que hi acabaven de tirar per sobre. I, la veritat, semblava julivert comú. El gelat fet amb l’arrel, el disc blanc, estava congelat. La base cremosa d’all negre era bona, però no tenia pas gust d’all negre, el seu sabor tant intens i característic devia estar suavitzat amb algun ingredient. Els festucs que duia per sobre eren molt bons, gustosos i de molt bona qualitat, potser va ser el producte que va destacar més per la seva qualitat de tot el menú. Les xips fetes amb l’arrel eren d’una qualitat semblant als paquets de xips vegetals del supermercat i semblaven fregides, però devien estar liofilitzades o deshidratades perquè no tenen pas fregidora. La salsa verda era bastant àcida, s’agraïa, però semblava més una acidesa de vinagre (potser en portava una mica).

Un dels plats que porta més temps a la carta i que va ser dels més bons. Tot i així, posats a donar a conèixer aquesta part d’aquest producte i vist el poc gust que tenia la crema d’all negre no aportant-li res més que el color, trobo que seria més interessant fer el plat al 100% amb aquesta hortalissa, per exemple, substituint l’all negra per alguna reducció de l’arrel i substituint els festucs per uns daus cruixents també de l’arrel.

Pel que fa a les BEGUDES:

Tots dos maridatges tenien una base d’una reducció de la cervesa negra Robustus 6 de Riegele Braumanufaktur, una Porter de la Bavària sueva feta amb llevat irlandès i 6 maltes (2 d’elles, maltes de xocolata). La reducció fa que s’evapori l’alcohol, per això també és apta per al maridatge no alcohòlic. 

El no alcohòlic portava, a més, una sal fumada. 

L’alcohòlic, una mica de Kuro Mirin de 20 anys de Kankyo Shuzo (un elaborador històric de tota mena de productes fermentats de la prefectura d’Aichi del Japó), que li aportava la dolçor de l’arròs glutinós, i una mica d’eau de vie Criollo Cacao de la petita destil·leria de l’alemanya Ina Kirschner, que semblava ben bé el destil·lat de cacau d’El Celler de Can Roca.

ELS PETITS FOURS

14. Dragées & Chocolate.

Ens diuen que avui encara aprendrem una mica més sobre la xocolata i que és la primera vegada que en serviran de blanca, poc valorada a l’alta cuina perquè porta llet en pols i per la quantitat de sucre. Ells substitueixen la llet en pols per curd powder (quallada en pols).

5 confits o pralinés de xocolata:

Avellana i mongetes de soja.

Ametlla de Grècia i, per fora, pols de xocolata, de vainilla i de cafè.

Oliva taggiasca deshidratada (pansida).

Remolatxa (el vermell) amb xocolata blanca deshidratada: era tou com una gelatina dura i tenia gust de xocolata blanca.

Greix de wagyu: es notava molt el gust del greix i era tou.

Ens diuen que aprendrem molt i xerren molt, però quan ho tastem no trobem res de nou ni res excepcionalment ben elaborat. 

5 confits que envasa en uns pots com si es poguessin comprar en alguna botiga. Ves que no ho faci.

15. Cacao 78%.

Medjool Date, Butter.

Una tira, un bastonet, de xocolata. Per fora, fet amb xocolata 78% de cacau. Per dins, farcit amb una clàssica ganache fosca feta amb crema de llet, mantega, una mica de sal, xocolata del 100% i dàtils Majhul (Medjool).

Feia bona olor. Per fora era cruixent i, per dins, cremós.

LA CUINA - L’ESPAI

És especialment petita, ben bé el que es veu des de la barra i un petit espai més per a la pica, fins i tot el rentavaixelles està a la barra, just a l’entrada. No tenen cap laboratori ni cap altre local on preparin cap elaboració. Tenen 1 càmera de fred i un petit rebost-magatzem. No tenen una instal·lació ni de fogons de gas, ni de vitroceràmica, ni d’inducció, s’espavilen amb unes petites plaques d’inducció de sobretaula. Tampoc tenen fregidora. Tenen 4 grofreres (2 amb les plaques giratòries i amb la sanefa del gaufre i 2 amb la sanefa del brioche/donut) de Bartscher i que s’utilitzen amb un esprai antiadherent a base d’olis vegetals. També, un parell de forns, 1 kamado, 3 deshidratadors, 1 liofilitzador, 1 grinder/melanger de Nemisto. Tenen bufadors, sifons, una pistola d’aire calent i un dipòsit de nitrogen líquid.

CONCLUSIONS

L’EXCÉS DE PREU

A part del que explico a “l’oferta culinària” i a "l’oferta líquida”, clarament és un restaurant sobrevalorat, però ja no és només un sobrepreu (no és com el Pur, l’Estimar o el Da Vittorio que serveixen bon peix però molt car), sinó la manca d’una base, de cuina, de nivell, de producte.

El local és ben senzill i petit, només hi ha un lavabo indistint per a homes i dones i, al final, estàs mal assegut en un tamboret, en una barra sense estovalles i el servei tampoc és exquisit ni hi ha un desplegament de cambrers. Tampoc hi ha productes de gran qualitat que encareixin el preu del menú. A Barcelona seria un local amb ínfules d’uns 130€ el menú.

Per escriure els preus correctament a la crònica, el 6 d’abril em vaig mirar detingudament el tiquet (en alemany) i vaig veure que, a part del total, també ens van cobrar un “trinkgeld” per 78€, que resulta que és la propina (d’un 15% del total).

A sobre, que el plat més icònic sigui un extra i, a més, no ho mencionin fins que arribes allà, ja indica cert engany, una presa de pèl i no anar de cara, no ser transparent. Un entabanador amb la picaresca llatina que tant ens critiquen. 

L’EXCÉS DE DOLÇOR

Primer de tot, per tal de calibrar nivells de dolçor i llindars de percepció d’aquest gust i ens puguem entendre tots plegats, poso el següent exemple. Per contra del que tot bàrman em diu i encara que es defineixi com un bitter, per a mi el Campari és una beguda on predomina més la dolçor que l’amargor. També, comentar que, tot i que actualment no sóc una consumidora habitual de pastisseria, sinó que la prenc de manera ocasional, he crescut menjant-ne i gaudint-ne, sobretot de tradicional, preferint-la clarament a la pastisseria d’avantguarda i a la industrial. A més, diria que és dels aparadors que no puc passar de llarg sense mirar, que m’atrauen i m’agrada contemplar. 

Dit això, desconec els grams de sucre que conté el menú, ells tampoc m’ho van saber dir ni aproximadament. Però el cas és que, per contra del que diuen, la percepció és dolça i que, tant els plats com les begudes que ells proposen van ser dominats per aquest gust. 

Pel que fa als maridatges, és habitual que quan s’evita l’alcohol, es caigui en el sucre; però en aquest cas, el maridatge alcohòlic també era especialment dolç i no comptava amb cap copa 100% de vi, ni 100% de cervesa, ni 100% de sake, ni 100% de te sinó que tot van ser barreges. Com a bàrmans tampoc trobo que destaquin, el màxim que van fer va ser infusionar (m’imagino que al buit, per això es defineixen com a innovadors) algun destil·lat amb safrà i cafè però la fórmula era simple: una base amb un destil·lat de graduació alta i sec però amb l’efecte endolcidor de l’alcohol (un eau de vi, un akvavit o un whiskey), barrejat amb una beguda de graduació mitja i força dolça (com els vins fortificats com el semisec Verdelho de Madeira o el dolç Tawny d’Oporto), una beguda de graduació baixa i seca (com les cerveses) i, finalment, barrejat amb una beguda no alcohòlica i més o menys dolça com la llet d’ametlla, el te, els sucs de fruita o les reduccions d’aquests, el verjus, el mirin i el vinagre de mel, recorrent al cafè i al cacau per aportar el toc d’amargor, un recurs ben comú.

Pel que fa al menjar, quan van evitar el sucre van caure, com és habitual, en productes ultramanipulats, en un excés de greix (ja fos animal com la mantega o el moll de l’os, o vegetal a través dels fruits secs) o sinó van caure en un excés de sal. El que se’n diu “sortir del foc per a caure a les brases”.

De la mateixa manera que a l’Ángel León de l’Aponiente se’l coneix com “el chef del mar” i el gust del peix queda emmascarat per un munt de sabors i elaboracions, al Coda els ingredients baixos en sucre (principalment les verdures o els sucs de fruita) sempre són manipulats per concentrar-ne el sucre i complementats amb ingredients dolços. A més, tal com passa a la indústria alimentària, al Coda hi ha “sucres amagats” que, per molt que siguin sucres intrínsecs (pràcticament no hi ha sucres afegits i asseguraria que no hi ha edulcorants ni additius com els polialcohols), es troben amagats rere uns títols de plats que només mencionen els ingredients baixos en sucre i en el seu estat natural prèvia manipulació per convertir-los en ingredients alts en sucre. 

En definitiva, un menú que, per força, deu generar un pic de glucèmia augmentant l’índex glucèmic. Un menú totalment desequilibrat, també a nivell nutricional, pràcticament sense fibra i sense proteïna. En aquest sentit, encara sort que hi havia una mica de greix per equilibrar el nivell de glucèmia.

Abans he dit que “per contra del que diuen, la percepció és dolça”. Aquí em referia al que el restaurant comunica, dient que elabora postres però que no sempre són dolces, sinó que són plats equilibrats elaborats amb tècniques més habituals al món de la pastisseria que a la cuina salada, però on també hi predomina l’acidesa, la salabror, l’amargor i fins i tot parlen de l’umami.

Per això, fins i tot he fet l’exercici de pensar què em semblaria el menú suposant que no sigui tant dolç i que fos jo l’equivocada o que no vaig saber tastar bé. Però encara que fos jo qui tingués el llindar de percepció del sucre molt baix i fos molt sensible a l’excés de dolçor, em semblaria un àpat amb una manca de complexitat considerable que explico a continuació.

LA MANCA DE COMPLEXITAT

No hi va haver la complexitat que s’espera d’un restaurant de cuina innovadora, progressiva, moderna i d’avantguarda tant premiada internacionalment com el Coda, ni a nivell de producte, ni a nivell d’elaboracions, ni a nivell de tècnica culinària, ni a nivell aromàtic ni gustatiu, ni a nivell estètic, ni en la qualitat de les idees.

PEL QUE FA AL PRODUCTE, el mencionen de manera molt genèrica, sense donar importància ni a l’origen ni a la varietat ni al productor que, pel que m’he anat informant, és bastant local, tant en el menjar com en les begudes. Però aquest producte acostuma a estar tant manipulat que pràcticament no se’n percep ni la qualitat ni la frescor, punt que també vaig trobar a faltar amb més productes de temporada fent palesa una estacionalitat inexistent, i és que el menú fa un any que és el mateix, tant a l’estiu com a l’hivern (tal com passava a l’Aponiente, també).

Tot són productes coneguts i poc variats. Coneguts com: gouda, xocolata, cafè, safrà, remolatxa, tomàquet groc, pera, figa, pruna, moniato, figues, ametlla, nou pacana, festuc, anou, xucrut, kimchi, mirin, moll de l’os… I poc variats: fruites, verdures i formatges. No hi va haver cap menció a cap producte del mar (exceptuant el caviar i les algues), cap varietat de cereal o llegum autòctona (servint únicament soja alemanya), cap producte càrnic (em vénen el cap aquestes ensaïmades farcides de caça o la pastilla (pastela marroquina) de tudó d’en Santi Santamaria) i tampoc hi va haver cap producte mínimament desconegut.

El que s’agraeix és que, d’entrada, no utilitzen productes de Sosa ni de cap casa similar, fet que m’estranya i més sent patrocinadors de The World’s 50 Best. Tampoc utilitzen sucre blanc (refinat), sinó un sucre mascavat molt especial únicament per a la xocolata. Per aconseguir dolçor utilitzen: fruita, verdura, xarop d’auró, mel i el sucre de canya integral i ecològic de les Filipines per a la xocolata.

PEL QUE FA A LES ELABORACIONS, tots els plats segueixen el mateix patró, a través d’elaboracions repetides com:

Les pols: de remolatxa groga, de llavors de coriandre, de gherkin, de kimchi, de xocolata… 

Les cremes: de iogurt, de mantega de miso (que no fan ni ells sinó Mimi Ferments), de diferents formatges, la ganache de nou pacana i la de xocolata, la crema de color taronja feta amb pastanaga del plat de la cúpula, la crema d’ametlla que porta la base del plat “Cacao & Crispy”, la crema d’all negre… 

Els gelats: de tomàquet groc, de xocolata, de nyàmera, d’arrel de julivert, de pastanaga i de xocolata blanca…

La part més sòlida acostuma a ser una massa, més tova o més cruixent i de densitat variable, però sempre a base de farina  (el beefcake, el brioche/donut, el gaufre, el biscuit d’anous…) fent l’àpat encara més pesat i feixuc. A més, són masses fetes amb tècniques ben conegudes i gens innovadores, sense ni tant sols la gràcia de copiar o fixar-se en la quantitat de masses, tècniques i cruixents que estan fent al Disfrutar o masses com el pa-croissant d’en Ricard Camarena sense anar gaire lluny.

Totes elles (les pols, les cremes, els gelats i les masses) sobreposades una a sobre de l’altra amb una manca de sentit aparent. 

SEGUINT AMB LES ELABORACIONS, aquestes estan ultramanipulades absurdament.

Per molt que siguin elaboracions complexes (que requereixen molts passos, molts processos, molta mà d’obra, el coneixement i el domini de moltes tècniques i molt de temps), el resultat no són elaboracions complexes, sinó una feinada inútil per no aportar ni bon gust ni plaer a l’hora de menjar-les. És a dir, per molt que hi hagi un esforç en l’elaboració, si no es percep en el resultat o fa que aquest millori, és un esforç en va que l’únic que aconsegueix és encarir el producte final. El que passa a tants i tants restaurants d’alta cuina.

PEL QUE FA A LES TÈCNIQUES, no vaig trobar cap tècnica innovadora ni pròpia. 

Utilitzar l’aquafaba com a emulsionant, escumes de sifó, fer un gelat amb nitrogen líquid, fumar de manera artificial amb l’Aladin… No hi ha cap elaboració feta ni amb destil·lació, ni amb osmosi, ni esferificacions, ni res que fermentin ni curin ells mateixos. Simplement fan alguna conserva, com la de prunes i la de peres. M’agradaria pensar que la xucrut la fan ells.

Una cuina basada en la deshidratació dels productes, ja sigui a través de la calor d’un forn, de l’aire d’un deshidratador, de la congelació i posterior sublimació a través d’un liofilitzador, de l’evaporació de l’aigua reduint salses fins al punt de caramel·litzar-les…

Una cuina a base de tècniques de conservació en la que no hi prima la frescor del producte.

PEL QUE FA AL PERFIL GUSTATIU, són gustos molt bàsics.

Saturadors, monotemàtics, plans, sense cap mena de profunditat, infantils, sense cap joc de temperatures (cap plat calent), cap combinació mínimament engrescadora, cap textura estimulant. 

No hi ha cap moment on predomini ni l’acidesa ni l’amargor sense la presència de la part dolça.

En cap moment del menú vaig dir allò de “mmmh, que bo!”.

Un restaurant per a satisfer paladars poc exigents, poc experimentats, fàcils de satisfer a base de dolçor i greix i aportant quatre cruixents bàsics a mode d’una falsa complexitat i fàcils d'acontentar a base de gustos coneguts i amables com el formatge (sent sempre formatges suaus, formatge fresc, Gouda, de raclette, Düke…) i les fruites.

Una cuina que, a més, deixa de banda l’aromàtica, oferint plats pràcticament inodors, quan és dels plaers més atraients d’aquest sector: penso en l’olor d’anissos i matafalugues dels bunyols; en l’olor de brioix, de pa i de llevat que fan els forns; en l’olor de la crema de mantega barrejada amb l’olor d’ametlla de la sara; en l’olor de xocolata i cacau d’aquestes vitrines de vidre en les que s’hi pot entrar i tot plenes de bombons.

PEL QUE FA A NIVELL ESTÈTIC, tot són elaboracions cilíndriques, cercles i esferes. Ni tant sols són emplatats vistosos, de colors variats, ni amb espectacle, ni servits amb gaire gràcia. No hi ha cap caramel bufat (com els de la Mey Hofmann), ni cap núvol de sucre o algunes postres que juguessin amb els volums i les figures (penso en les mones de Pasqua, en les figures de l’Escribà…). Tampoc hi ha cap carretó de postres bonic, ni clàssic ni modern, simplement un carretó petitíssim, fosc i deslluït per als quatre confits dels petits fours. Cap punt ni naïf ni que evoqui els circs, les fires i l’ambient màgic i festiu que envolta el món de la pastisseria.

Si no hagués analitzat què vaig menjar uns dies després, tindria la sensació d’haver menjat el mateix plat 10 vegades.

PEL QUE FA A LA QUALITAT DE LES IDEES, també em sembla que hi ha poc nivell. A continuació enumero alguns exemples.

Un osset de goma, una aclucada d’ulls a un aliment ultraprocessat, tal com als anys 90 va començar a fer El Bulli.

Un record d’infantesa com a punt de partida per a elaborar un plat.

Un Donnetes farcit amb formatge enlloc de ser de xocolata però que no deixa de ser dolç pel caramel que porta per sobre.

Un gaufre amb formatge.

Un coulant de formatge.

Un polo amb caviar, que no deixa de ser un Magnum de Frigo (Unilever).

Fer un gelat amb nitrogen líquid.

Un Bocabits fumat de manera artificial.

Utilitzar farina d’arròs enlloc de blat per alleugerir alguna massa.

Utilitzar farina d’ametlla i de blat de moro per evitar el gluten.

Utilitzar moll de l’os enlloc de mantega.

Fer una pastisseria pràcticament vegana.

Bombons de xocolata com a petits fours i, a més, envasats.

Encara que no m’agradin, ni tant sols hi ha cap còpia: cap postres basat en una recepta salada portada al món dolç com va fer El Bulli, ni basada en un vi dolç (com les aportacions d’en Josep Roca), ni en un perfum (com les d’en Jordi Roca), ni amb cap simple gracieta com els planetes d’en Raül Balam o el Gol d’en Messi o el “Ooops I dropped the lemon tart” d’en Bottura o la “Pistola, chut de chocolate” de l’Arzak, cap globus, cap piscina de boles, cap trampantojo, cap bombolla, ni fum… Res que provoqués ni un mínim somriure, amb lo que s’hi presten les postres, que és el moment més festiu i distès de l’àpat. 

No hi ha cap postres típiques alemanyes (no ficaria els ossets Haribo en aquesta classificació), amb els fantàstics i ben coneguts apfelstrudel, les delicioses selva negra, els bunyols de formatge quark Quarkbällchen, les galetes lebkuchen de mel i gingebre o el Baumkuchen, el meravellós pastís d’arbre que tots coneixem del Horcher. Tampoc cal aprofundir gaire més, però hagués agraït un punt de regionalitat o de receptari autòcton. Estic segura que hi ha un munt d’excel·lents receptes per donar a conèixer i que podria oferir, encara que fos versionant-les per poder-les passar com d’avantguarda.

En resum, tancant el capítol de la manca de complexitat, un restaurant pobre d’esperit i amb ben poca riquesa culinària. De fet, no tenen ni fogons. Un menú a base de plats efímers, que no deixen record i insubstancials. Trobo que hi ha un munt de pastisseries, fins i tot de poble i tradicionals, on fan millors elaboracions, fresques, fetes al dia, pastissets que també tenen moltes textures. Un xuixo, unes ulleres, una sara, un tortell de cabell d’àngel… també tenen un munt de sensacions tàctils. Quants pastissets individuals de menys de 4€ m’han fet més feliç que tot aquest menú!

LA MANCA DEL CUINER

No era al restaurant, a la seva cuina. Era a Milano, a un congrés gastronòmic fent ponències enlloc d’estar rebent als clients que fan 2.000 km per a conèixer-lo com nosaltres. Ja podeu dir el que vulgueu, que no cal que els cuiners hi siguin perquè els negocis rutllin, que cuinen els mateixos tant si ells hi són com si no… Però per a mi, un gran restaurant sempre té un gran maître, un gran cap de cuina, un familiar o algun cap visible i amb la talla suficient atenent i acollint les persones que els visiten. En aquest sentit, el savoir faire tampoc es va notar per enlloc, semblant un de tants altres locals d’hosteleria sense ànima ni personalitat, parits i abandonats.

LA MANCA DE CONEIXEMENT

Els cambrers no sembla que en sàpiguen gaire, ni de cuina, ni de vins, ni de cocktails. Tots ho fan tot i moltes preguntes no les sabien o no les van voler respondre.

Em sap greu no haver sigut capaç de trobar-li la grandesa ni molt menys un estil propi i em sorprèn, fent-me dubtar del meu criteri, no haver trobat cap article de cap periodista ni tant sols cap client queixant-se del que se serveix en aquest menú per 300€.  

De la mateixa manera que al Bagá em vaig forçar a buscar-li defectes, en aquest cas m’he esforçat a trobar-li virtuts, però deixant de banda l’amabilitat del servei i la millor o pitjor carta de vins, no se me n’acut cap. Es fan la seva pròpia xocolata i això té mèrit. Però vaja, tampoc la vaig trobar extraordinàriament bona, no és una Lindt però potser m’agrada més una Aynouse d’en Xavier Rodríguez d’Agramunt.

Una cuina que no dista tant de la que ofereix la indústria alimentària. El que ens diu Haribo a la seva pàgina web sembla talment el text que tantes agències de comunicació fan per a un munt de restaurants. I, al final, no oblidem que tant Haribo com el Coda venen el mateix: alegria, sabor i diversió.

No sé per què en René Frank li va posar Coda. Per a mi una coda és la cua, la part final d’una peça o, en el seu cas, el crepuscle d’una cuina sense sentit i que no porta enlloc.

Com va dir el gran Joan Capri: Abraci'm! Abraci'm perquè vostè i jo no ens tornarem a veure mai.

______________________________________________________________

Traducción automática del artículo en castellano

Automatic translation of the article into English

#Coda #Berlín #René Frank #restaurant #barra #alemanya

[guillemelgat]

Comença la quarta (!!!) setmana d’El català a casa, aquesta setmana tenim un conte curt de Pere Calders, un autor molt conegut. Es diu “Fet d’armes” i forma part de la col·lecció Cròniques de la veritat oculta.

Un dia, fent guerra, vaig trobar-me separat de la meva gent, sense armes, sol i desemparat com mai. Em sentia una mica humiliat, perquè tot feia preveure que el meu concurs no devia ésser decisiu i la batalla feia via, amb un soroll i una quantitat de morts que esgarrifava.

Vaig asseure'm a la vora d'un camí per fer determinades reflexions sobre aquest estat de coses, i vet aquí que, de sobte, un paracaigudista vestit d'una manera estranya va prendre terra a prop meu. Sota la capa que portava, s'hi veia una metralladora i una bicicleta plegable, tot això dissimulat, és clar.

Va acostar-se'm i amb un accent estranger molt marcat em preguntà:

–¿Que em podríeu dir si vaig bé per anar a l'Ajuntament d'aquest poblet?

(Per allí, la setmana passada, hi havia un poble.)

–No sigueu ase –vaig dir-li–. Se us veu de seguida que sou un enemic, i si aneu cap allí us agafaran.

Això el va desconcertar, i després de fer un soroll amb els dits que denotava la seva ràbia replicà:

–Ja m'ho semblava, que no ho havien previst tot –respongué–. Què em fa falta? ¿Quin és el detall que m'acusa?

–Aquest uniforme que porteu és caducat. Fa més de dos anys que el nostre general el va suprimir, donant a entendre que els temps havien canviat. Aneu mal informat, vosaltres.

–L'hem tret d'un diccionari –va dir-me amb tristesa.

Es va asseure al meu costat, aguantant-se el cap amb les mans, segons sembla per pensar amb més garanties. Jo me'l mirava i de cop li vaig dir:

–Vós i jo el que hauríem de fer és barallar-nos. Si portés armes com vós ja us ho diria d'una altra manera...

–No –digué–, no valdria. De fet estem fora del camp de batalla i els resultats que obtinguéssim no serien homologats oficialment. El que hem de fer és mirar d'entrar al camp, i allí, si ens toca, ens les mesurarem.

Provàrem fins a deu vegades d'entrar a la batalla, però una paret de bales i de fum ho impedia. Per mirar de descobrir una escletxa, pujàrem en un petit turó que dominava l'espectacle. Des d'allí es veia que la guerra seguia amb una gran empenta i que hi havia tot el podien demanar els generals.

L'enemic em digué:

–Vist des d'aquí fa l'efecte que, segons com hi entréssim, més aviat faríem nosa...

(Vaig fer que sí amb el cap.)

–... I, això no obstant, entre vós i jo hi ha una qüestió pendent –acabà.

Jo trobava que tenia tota la raó, i per tal d'ajudar-lo vaig suggerir.

–I si anéssim a cops de puny?

–No, tampoc. Devem un cert respecte al progrés, pel prestigi del vostre país i del meu. És difícil –digué–, és positivament difícil.

Pensant, vaig trobar una solució:

–Ja ho sé! Ens ho podem fer a la ratlleta. Si guanyeu vós podeu usar el meu uniforme correcte i fer-me presoner; si guanyo jo, el presoner sereu vós i el material de guerra que porteu passarà a les nostres mans. Fet?

S'hi avingué, jugàrem i vaig guanyar jo. Aquella mateixa tarda, entrava al campament, portant el meu botí, i quan el general, ple de satisfacció pel meu treball, em va preguntar quina recompensa volia, li vaig dir que, si no li feia res, em quedaria la bicicleta.

📝 Tasca 1: Llegeix el text. Fés una llista de paraules que no coneixes, i buscar-ne els significats.

📍Fés un post amb… la llista de paraules i significats, i sobretot amb paraules que encara no entens després de buscar les seves definicions.

#hauria de llegir més pere calders m'agrada molt el seu estil i temàtica #és molt absurd i això m'encanta #una cosa: si teniu un nivell més avançat (o menys) també podeu participar #amb els que tenen un nivell semblant a la meva no prometo res d'útil però els textos són força avançades #i si voleu treballar pel vostre compte us pot anar bé #potser jo també faré alguns exercicis si hi ha algun catalanoparlant que vol fer un cop de mà amb les correccions #i si sou principiants també podeu fer tot el que podeu i us ajudaré amb correccions i tal #així que això està obert a tots els nivells :) #el català a casa #catalan #catalan:general #catalan:challenge #general:challenge #catalan:reference #catalan:reading #general:reading

[lily-odell]

Sucre

M’ho havien dit més de cent vegades, però jo ni hi vaig fer cas. Hauria d’haver-ho sabut des d’un principi, però anava cega, emboirada pel color de les idees; la vida bohèmia! Sonava com música per a les orelles fins que la pintura que feia junt amb ells al barri de Montmatre es va tintar d’un negre molt trist. 

Els núvols ploraven, el sol, espantat, corria per amagar-se i, pel que semblava, no tornaria a sortir en un llarg període de temps; les cases flamejaven el seu cor i el fum negre i dolent dels troncs i el paper cremat socarrava lentament el cel de Paris aquell hivern de 1907.

Vaig escapar de casa amb no més de dihuit anys per a enfonsar-me en la vida d’una artista. Vaig haver d’agafar aquell diabòlic aparell al que la mare tenia tanta por i que havien muntat a València quan ella no n’era més que una xiqueta. El viatge amb el ferrocarril fou la primera experiència. Quina velocitat! Quina meravella! Quins colors s’hi podien veure per la finestra! La vegetació era verda, brillant i fresca, i quan nosaltres passàvem pel seu costat, s’espantava i es movia amb el vent de l’aerodinàmica. La fauna pareixia que s’hi acostumava al so de les vies i ja no corria a amagar-se. “Tac-tac-tac-tac...” el so es clavava al cervell i no et deixava evadir-te del lloc on estaves.

Al meu costat, una família que l’havia agafat a Barcelona parlotejava amb un accent peculiar i que mai havia escoltat. Alguna volta el pare sí em va explicar que era allò dels dialectes, que dins del mateix idioma, uns parlaven català i els altres parlàvem valencià, però que l’essència de la llengua era la mateixa. M’hi va fer gracia, doncs es pareixia prou a l’accent que tenia l’avia quan cridava per telèfon. Havia viscut molts anys a Paris amb el seu nou marit i des d’aleshores parlava francés amb mi, perquè una xica com jo devia aprendre moltes llengües per poder viatjar. O això deia ella, perquè la mare s’hi va oposar a que jo aprenguera francés. En el moment que el vaig escoltar, m’hi vaig enamorar, i encara que l’avia ho va intentar, no el vaig aprendre, encara que sí que vaig aconseguir entendre’l bé.

Em feia por dormir a bord del tren, i encara que no n’haguera tingut, no haguera pogut pel soroll del ferro que colpejava el sòl rítmicament.

Després de dos dies de viatge, per fi, vaig arribar-hi a la ciutat de les llums. Aquella estructura metàl·lica de 324 metres d’alçada de la qual m’hi vaig enamorar a les postals de l’avia em va donar la benvinguda a la llunyania. De seguida em va venir un impuls de córrer a la direcció de les postals, trucar a la porta i donar-li una forta abraçada a l’avia, i encara que el meu subconscient ho sabia, els meus peus m’hi van portar poc a poc, amb la meua maleta a la mà.

Els carrers eres bellíssims, amb uns colors i unes estructures diferents, avançades i elegants, molt diferents a les que jo estava acostumada a veure. Colors clars de les parets combinats amb el negre de la pissarra que feia de teulada donaven una sensació meravellosa al caminar per baix. Hi havia molts més automòbils que a València, i passaven amb freqüència.

Vaig aplegar a la direcció de l’avia, i la porta romania tancada, igual que les finestres, mortes, amb un ambient lúgubre, moribund. Si ho haguera pensat el dia que vaig sortir de casa haguera agafat la clau que els va enviar als pares un any amb un invitació  per a que anàrem a veure-la i que la mare s’hi va negar a acceptar. Ara aquella casa era mitjanament meua, però no hi podia entrar.

El dia assolellat d’estiu em va somriure. Passava per un dels ponts que creuaven el Sena i l’aigua brillava amb gràcia. Vaig buscar un alberg on poder quedar-me els primers dies i vaig sortir a recórrer els carrers de la ciutat en busca d’inspiració.

M’hi vaig posar al damunt d’un pont a pintar. Veia la gent passar, el sol encara brillava dalt de mi, i alguns vianants em demanaven una caricatura. Així vaig començar a vendre les meues pintures i a guanyar diners.

Al poc de temps vaig conèixer l’Agust. Era un jove parisenc molt templat i agradable. Estudiant a la universitat i tot. Encara no sé per què es va seure a la cadira de fusta que jo tenia per pintar a tot aquell qui volguera, però ho va fer. No recorde com va començar la conversa, però sí recorde que es va quedar al banc del costat, prenent un cafè fins que vaig acabar. Molt gentil em va ajudar a dur les eines al petit pis que havia conseguit llogar i em va demanar de veure’m a l’endemà. “Sóc un entusiasta de l’art.” em va dir. “Voldria ajudar-te a trobar noves fonts d’inspiració, aquell pont és massa normal.” em va dir amb el seu francés tan perfecte i sonor.

Amb la seua moto, que ben bé s’assemblava a una bicicleta ràpida, m’hi va portar a visitar tots aquells llocs tan meravellosos que tantes voltes havia escoltat nomenar a l’avia de la seua nova terra benvolguda. Els jardins de Versalles, la catedral de Notredame, els petits racons del  centre de la ciutat pintorescs, de postal, però també els voltants... Un dia, entre tantes de les nostres petites sortides en busca de l’art, aplegàrem ací, just on estem ara, Montmatre. Un barri de colors, alegria i, sobretot, bellesa. Vaig quedar embadalida pels traços d’aquells artistes, les mans d’or i el cor de sucre.

Per que la mare tenia tanta por d’allò? Era esplendorós. No eren tots uns ebris a aquell barri, sinó gent incompresa, rebutjada, marginada i que havia trobat la seua eina per trobar el nord, trobar-se a ells mateixos dins d’un món de pessimisme i rebuig; tot allò que jo sentia quan estava a casa amb ella i, que allí, aquella sensació, es devania, desapareixia.

Vaig decidir que aquell seria el meu nou lloc de treball, i vaig ser ben acceptada pels demés dibuixants de la plaça. Uns dibuixaven paisatges, els altres feien retrats i hi havia alguns que trobaven lloc per a escriure poesia asseguts als bancs de ferro. Erem ningú intentant ser algú, intentat buscar la bellesa, els colors, captar l’essència del món. La vida em va somriure i de seguida li’l vaig tornar, encara que no sabia què comportava aquella felicitat, que amagava darrere del llavis.

Prompte vaig fer amistat amb dues xiques del barri Léa i Claudine. Una era ballarina. Veges quina meravella, ballarina! Em diguè que treballava al Moulin Rouge i que alguna nit em duria a veure-la ballar, i vaja que ho va fer. Quines cames! Quins moviments! Que dones més ben plantades... L’altra era escriptora i, encara que al cercle dels escriptors bohemis menyspreaven les seues creacions, a mi em pareixien magnifiques, d’una delicadesa i un sentiment propi d’un mestre.

Les reunions de bohemis van aparèixer a la meua vida, i l’absenta. Aquell beuratge verd, dolç, amarg i espumós em corria per la gola dia sí i dia també després de la jornada, quan els turistes s’havien amagat a les habitacions dels hotels i el cabaret tancava les seues portes fins a l’endemà.

Un de tants dies, un xicot va portar una substància blanca dins d’una bossa. “Açò es sucre pur.” va assegurar-nos. L’Agust va provar-ho i corroborà la seua paraula. No podia ser sucre allò si devíem amagar-nos per prendre-ho, pel nas! Quina bestiesa! Però quan ho vaig provar... va ser el moment.

Les meues pintures van cobrar sentits tan profunds, tan sentits i personals, d’una forma que mai havia percebut abans. Els meus sentiments, les meues emocions escrivien la tela sols i els venia amb una facilitat que mai vaig poder imaginar. Sense adonar-me’n, vaig créixer com a pintora i tot Paris volia un quadre de les meues mans. Així vaig començar a fer pintures més bones, amb més tons i amb més profunditat. Tot sense oblidar-me del meu motor. Prompte s’hi va tornar essencial aquell sucre màgic.

Després d’una nit de sexe amb Constance, una de les companyes de Léa, em va portar màgia a un altre nivell. Pareixia més perillós, però després d’introduir l’agulla, corria per les venes amb una rapidesa i una sensació increïble, calenta, acollidora... Em va aplegar al cor, omplint-me d’una pau, una tranquil·litat que mai havia experimentat. Vaig quedar dormida sobre el seu pit i, com aquella nit no he tornat a dormir.

A aquell beuratge espumós, aquell sucre màgic ara amb aquella medicina per als malsons per tant de sucre, el ritme de la meua vida va començar a aturar-se. Mira que la mare ja em va dir moltes voltes que molt de dolç portava malsons, però el que jo tenia no eren malsons, aquests es van convertir en una realitat .

L’hivern va aplegar i amb ell el fred, la neu, la pluja, la soledat...  Tot en esta vida arriba al seu final; un bon llibre, les últimes gotes del cafè dels matins, les calades dels cigarret... Tot, tot és efímer! 

Ara pense, reflexione i desitjaria que tot fos distint, desitjaria no haver obert mai els ulls, no haver anat a la recerca de més; hauria d’haver admirat, tal vegada, la vida des de la distància. Quedar-m’hi a València, casant-me amb un dels companys joves del pare, tenint fills i cuidant-los. Tal vegada si haguera fet allò que la mare tenia preparat per a mi, si haguera fet el mateix que va fer ella, ara estaria viva.

Aquell lloc estrany en el qual estava no era el meu món, no podia ser-ho. Però poc a poc les addiccions cediren, i ara el cor és negre, ara tota la màgia ja no està, s’esvaeix entre els carrers peatonals del centre, llisca entre els meus dits i ja no puc agafar-la; aquest, ara, és el meu món.

Tot haguera pogut ser diferent si jo tinguera una mínima idea del que estava passant, si m’ho haguera imaginat, o tan sols haver-ho pensat un instant; si haguera volgut obrir els ulls un poc abans, si haguera observat les senyes que venien cap a mi, amb velocitat com el ferrocarril que em portà fins ací, si haguera escoltat el que m’havien advertit... Però jo estava cega, cega d’amor, d’experiències, buscar noves formes de vida, nous camins per pendre, noves amistats, noves amants, de ganes d’experimentar, nous objectius... Objectius que es tenyiren poc a poc de pena i plors, constant desgràcia i odi, molt d’odi. Vaig començar a odiar els demés, odiar la vida, odiar-me a mi...

Però en aquell moment ja va estar tot perdut. El cel ja sempre hi serà negre, els pardals mai no tornaran a piular, els rajos del sol no vindran a la meua finestra i les estrelles ja no brillaran. La vida no té vida, els colors ja no són vius i la obscuritat els opaca com els núvols creuen el cel per tapar el sol; sents i no escoltes, no mai saps què t’han dit, i no és pas per l’idioma, simplement les teues orelles han deixat de voler captar el teu voltant; pots tocar però no sents res, tot el que abans era agradable, moll, suau, calent i bullidor, que feia aquella bonica reacció en tu, ja és cosa del record i a voltes ni això! Els sabors ja no són sabors i els sentiments s’anyunyen lents, sense girar el cap per veure’t una última vegada.

Sents el buit, buit d’amor, d’estima, de paciència o de confort, et sents buida de tot, com si els òrgans ja hagueren mort a dintre teua i estigueren a la fase de descomposició i aleshores estàs podrit. Ja no hi ha marxa enrere.

M’agradaria canviar les coses, m’agradaria poder sentir, somiar, escoltar fer tot el que abans no podia imaginar que podria mancar-me... però el malestar mai desapareix, l’alegria es converteix en una il·lusió que apareix en moments puntuals, moments de passió desenfrenada, moments d’emboirament... i després se’n va sense dubtar, però la foscor roman, sempre esta al meu costat. Mai se’n va, mai se’n anirà.

En quin moment es va obrir el pou? En quin moment es va tornar tan fons? No m’hi vaig adonar, i tu tampoc ho faries. S’obri poc a poc i es va fent fons, gros, i no te’n adones fins que ja estàs massa dins, massa enfonsada, amb aigua enverinada a l’altura del coll, amenaçant la teua vida, amenaçant en acabar amb tu. I el dia no és mai dia, no ho serà mentre la fosca nit sense estrelles regna dins de tu.

M’haguera estalviat llàgrimes, m’haguera estalviat sang, m’haguera estalviat cartes i m’haguera estalviat paraules, m’ho haguera estalviat tot si ho haguera sabut aleshores, si haguera sabut que, efectivament, el meu destí era la mort, que amb mi dins de mi les coses anaven a ser tan tristes.

Ara tot ho veig amb un altra perspectiva. Em va agafar a mi perquè era dèbil, la més dèbil de tots... Però també els pot passar. Ara camine entre ells, mirant-los a les cares, destrossades i sense color, pàl·lides, tristes, com solia ser la meua... Els seus ulls perden la brillantor a cada segon i s’apaguen lentament, es difuminen.

Ara és de nit i els veig a través de la finestra, bevent absenta i tastant sucre, mentre alguns ploren, mentre els altres es barallen per acabar envoltats en llàgrimes, també. Llisc el meu nom als llavis de Constance, qui gemeca abraçada a l’Agust. Amb un somriure melancòlic tanque els ulls, i m’enfonse en la més inmesa de les obscuritats per a acomiadar-me del món.

Lledó Morales i Roig

#relato shortstory valencià

[nfornuria]

///       “LA REPUTACIÓ OFFLINE NO LA POTS PERDRE ONLINE” 

Entrevista a Gemma Rodés, Community Manager del Johan Cruyff Institute, una dona que s’ha mogut pel món de la mà del periodisme esportiu. 

La teva trajectòria professional em va sorprendre, la veritat. Vas passar de treballar a Telefónica a centrar-te en el món de l’esport. Què et va portar a fer aquest canvi tan radical?

Sempre m’havia dedicat als esports, amb Telefónica també.

De quina manera?

Bé, t’explico. Jo vaig fer Ciències de la Comunicació, volia ser periodista, ho tenia molt clar. Eren 4 anys de grau més un màster. Els tres primers anys eren comuns i després triaves o bé la branca de periodisme o bé la de publicitat.

Sempre m’ha agradat molt el tema de l’esport i em va sortir la possibilitat de treballar al Mundo Deportivo, vaig entrar-hi com a pràctiques i llavors ja se’m van quedar. Vaig tocar pràcticament tots els esports excepte futbol i aleshores, a l’última època portava tota la secció de motor. Vaig començar a seguir el Mundial de Motociclisme durant tota la temporada.

Movistar, que patrocinava equips del Mundial, buscaven un cap de premsa i em van fer la oferta.

Quant de temps portaves fent de periodista, quan se’t va presentar aquesta oportunitat?

14 anys, portava. Vaig començar al 90. Ja de seguida vaig començar a viatjar abans de fer motor, estava a la secció de bàsquet. Em movia amb el Joventut de Badalona i amb el Barça de bàsquet i després, per necessitats del diari, la persona que portava el tema de motos va plegar i aleshores em van posar a mi. Va ser un canvi bastant important, ja que a la secció de bàsquet érem 8 persones; en aquella època el bàsquet era un dels esports amb més audiència. I bé, vaig passar a portar una secció jo sola i va ser tot un repte, però tot plegat molt bé.

Et va saber greu en algun moment haver d’abandonar el món del bàsquet?

No t’enganyo, al principi quan portes molt de temps fent una mateixa cosa t’has creat una reputació, tens uns contactes, tens una xarxa feta que et fa més fàcil la teva feina. Quan et treuen d’aquesta zona de confort i et posen en un lloc on ets nou, l’has de conèixer, has de tornar a fer relacions, doncs sí que al principi, quan no és un canvi que has decidit tu, te n’adones de que tot el camí que havies construït i creat, canvia. No és començar de nou ja que no canvies de sector ni d’entorn, però és un gran canvi.

També devies canviar molt de ritme, al haver de viatjar molt més, la feina es torna més exigent. Podies però tenir un mínim de vida personal?

La teva vida personal canvia, clar, i has d’intentar separar el que és la vida personal de la vida professional. Al món dels esports ja és complicat poder tenir un horari normal per compaginar amb la gent del teu entorn, són jornades llargues, són jornades que acaben tard, a més es treballa sempre el cap de setmana i aleshores això ja et marca.

Et vas arribar a plantejar però optar per una feina que no t’obligués a estar-hi tan entregada?

No. Jo crec que si es tracta d’una cosa que t’agrada i que fas perquè t’agrada i perquè creus que és “lo teu”, no veus les hores que hi poses.

Quins creus que són els factors que defineixen un professional d’èxit? Què buscaries en una persona a l’hora de contractar-la? I ja no parlo tant de qüestions acadèmiques o experiència.

Bé, penso que quan contractes a una personal amb un perfil més junior a la qual tu vols formar. El que li demanes és compromís i això es veu de seguida. Si es tracta però d’un perfil més sènior, és una persona que ha d’aportar coses que l’empresa o el projecte en el que estiguis treballant no té. Tot depèn del moment en el que et trobes.

La jugada de formar a una persona l’has de tenir molt clara, no només podràs mirar la trajectòria acadèmica, clar.

Exacte. Si parles amb una persona de recursos humans, el que et dirà és: el currículum està molt bé, però el que es busca en una persona no és la seva formació, la qual també és important, sinó el que pot aportar a aquella empresa o projecte i això t’ho dóna o la implicació que tu puguis demostrar que tens o l’experiència. L’edat tampoc importa tant.

Quin consell donaries als futurs professionals del món de la comunicació? O a la “tu” de fa uns quants anys. Si poguessis tornar enrere, hauries fet alguna cosa de manera diferent?

En el meu cas, pot semblar prepotent, però jo crec que he tingut molta sort de fer sempre coses que m’han agradat i no canviaria gaire coses.

Escoltar consells és molt important durant el teu camí professional, has d’estar sempre obert a aprendre, cada dia. Mai creure que ho saps tot i estar disposat a escoltar les opinions de tothom qui t’envolta. En aquest cas, jo crec que he tingut gent molt bona al meu voltant durant la meva època de creixement.

M’interessa també saber si creus que al món de l’esport, es té en la mateixa consideració les opinions de la dona que les de l’home. Tant abans com ara.

Jo crec que la cosa ha anat canviat, sí que tothom s’ha de fer valorar i sí que potser és veritat, en aquesta valoració les dones hem anat guanyant amb el pas dels anys, però no amb igualtat de resolució. Hi ha estudis que ho diuen: per mateixa qualificació, mateix lloc de treball, l’home sempre guanya més que la dona i jo crec que en pràcticament tots els esglaons professionals, tant a nivell directiu com a nivell més funcional. Jo crec que això és una cosa que està costat molt de canviar i que reflexa el que és la societat en general.

Llavors, concretament pel que fa al món de la comunicació esportiva, entenc que consideres que l’opinió de la dona no està menys valorada?

No, jo crec que no. Hi ha grans professionals i cada vegada hi ha més dones dins del món de l’esport i cada vegada amb més responsabilitat.

Tinc curiositat també per saber com gestiona l’estrès una professional del teu nivell i si tens temps en sí per encabir al teu horari algun tipus de hobby o distracció.

Sempre he intentat trobar moments de desconnexió, jo crec que és important saber desconnectar. Estar molt concentrat quan estàs treballant també t’ajuda si després tens una mica de temps per tu. El teu horari t’ho marcarà una mica. Quan estava viatjant tant, doncs costa més. Si t’has de fer 14 hores de vol doncs intentes aprofitar per llegir, per escoltar música, quan ets a un hotel doncs sempre trobes el moment per baixar al gimnàs i fer una mica d’esport… jo crec que sí que es pot compatibilitzar.

Al final del dia, acabes enduent-te sempre feina a casa o ets capaç de dir “fins aquí i demà serà un altre dia”?

Depèn de la feina. Com a redactora del Mundo Deportivo no m’emportava la feina a casa, jo tenia el meu horari (a vegades llarg), però com a Cap de Premsa de l’equip Repsol Honda al Mundial de Motociclisme, evidentment és molt més difícil perquè ets el punt de referència de tota la premsa i sempre has d’estar accessible i és més difícil de marcar uns límits, però bé, ja et dic, si és una cosa que fas perquè t’agrada…

En termes d’exigència personal, consideres que potser t’exigies més quan estaves amb el tema del Mundial de Motociclisme que potser no pas ara?

L’exigència és la mateixa, te la poses tu.

Bé, però a vegades la variable del volum de feina o temes externs et condiciona més.

Totalment. És el que et deia abans dels horaris, hi ha feines que no tens un horari tan marcat. La implicació però és la mateixa, però tot depèn de la feina.

Llavors, actualment el teu lloc de treball no et suposa tanta mobilitat com abans?

No, gens.

I això, ho prefereixes o ho trobes a faltar? Són canvis molt radicals.

Tot són èpoques i ni poc ni massa. Durant molts anys de la meva vida he estat més fora que dins. El ritme de viatges era molt exigent, ara no ho és tant, però diguéssim que ho trobo a faltar a vegades, però ja ho he fet. Trobo que és una experiència.

Quan se’t va presentar la oferta laboral del Johan Cruyff Institute?

Realment va ser a través d’un conegut que hi treballava i buscaven en aquell moment una persona de comunicació, perquè estaven en un moment d’expansió. Jo justament havia deixat el Mundial de Motociclisme, doncs perquè portava ja 14 anys ininterromputs i volia canviar.

El meu contacte em va dir que havia mirat el meu LinkedIn i estaven buscant un especialista en comunicaci�� del món de l’esport i bé, volia saber si m’interessaria. Tant per Movistar com per Honda, jo era autònoma i m’interessava tornar a un altre tipus de règim, així com deixar de viatjar tant. A part, estava vinculat a l’esport però des d’una altra vessant.

Vaig fer l’entrevista amb ells i porto doncs 5 anys.

Volia preguntar-te també per les xarxes socials. La seva importància ha canviat molt. Pel que fa al món de la comunicació i sobretot quan treballes al teu departament, en doneu molta importància?

El món de la comunicació ha canviat moltíssim. Una de les coses que hem d’aconseguir a través de les xarxes, com a empresa i com a departament de comunicació és mantenir la reputació o fins i tot incrementar-la. Jo crec que se’ls ha de donar molta importància. Abans el que es deia als mitjans era la veritat, ara mateix les xarxes el que han fet ha estat obrir molt el camp. S’arriba a molta més gent.

Però si em preguntes per la importància de les xarxes dins d’un mitjà o una empresa, jo crec que se li ha de donar importància i s’ha de treballar molt bé des de l’empresa, ja que la reputació offline no la pots perdre online.

Una frase interessant. Suposo per tant que és important el paper de les generacions més joves, ja que són els que acaben estan més actualitzats en aquest sentit. Consideres per tant, que val més la pena apostar per perfils més joves que potser no tant persones amb una gran experiència?

L’impacte de la tecnologia és evident i els nadius digitals és la gent que ha nascut i ha crescut amb aquesta tecnologia. A nivell d’usuari, de coneixement, en tenen molt més que la gent de la meva generació, que vam estudiar un altre tipus de comunicació. Però també és cert que l’empresa li ha de donar a aquesta persona li un missatge molt clar del què vol que sigui la imatge de l’empresa a les xarxes socials i ell ja sabrà com fer aquesta comunicació, perquè és el seu hàbitat natural. El fons ha de ser marcat per l’empresa, però la forma serà definida per aquesta altra persona més jove.

#interview

[educadoresinclusives-blog]

3. Concepte dels ambients d’aprenentatge.

Un ambient d'aprenentatge es defineix com un lloc o espai on el procés d'adquisició del coneixement es dóna. En un ambient d'aprenentatge el participant actua, utilitza les seves capacitats, crea o fa ús d'eines i artefactes per a obtenir i interpretar informacions amb el fi de construir el seu aprenentatge (González y Flores, 1997).

Segons la Baula (2017), podem fer referència a una altra definició del terme «Ambients d’aprenentatge»:

“Entendre l’espai com a ambient és entendre les relacions entre la persona i l’entorn en el qual participa, així com la capacitat de poder projectar-nos-hi. En el pla educatiu es transfereix l’ús del concepte ambient a les condicions òptimes perquè l’aprenentatge tingui lloc i llavors ens referim als “ambients d’aprenentatge”. Entendre l’espai com a ambient d’aprenentatge ens remet a l’escenari on es generen condicions favorables per al desenvolupament i l’aprenentatge dels infants.”

El que actualment es coneix com a ambients d'aprenentatge, no és més que una evolució del que ideòlegs, psicòlegs i filòsofs ja duien a terme fa temps.

Per a ser més concrets, es tractaria de la modificació del que anteriorment es coneixia com a Escola Nova. Aquesta va sorgir a finals del segle XIX, els precursors de la qual van ser:

Jean Jacques Rousseau (1712-1778). Rousseau proposava una educació natural adaptada a les necessitats dels infants, considerant la infantesa com una etapa amb característiques pròpies (la qual cosa, anteriorment, no es considerava així).

J. Heindrich Pestalozzi (1746-1827). Donava molta importància a una educació emocional i afectiva.

Friederich W. A. Fröbel (1782-1852). Va ser el creador dels Kindergarten (jardí d'infants). Els seus principis metodològics són l'educació integral, el puerocentrisme i l'educació sensorial i emocional.

A partir d'aquesta Escola Nova, sorgeix el que avui en dia coneixem com a Escola Activa, en la qual s'implanten els ambients d'aprenentatge. Aquests són diferents maneres d’organitzar els alumnes, els espais i el material, per tal de crear una situació d’aprenentatge espontani, en la qual l’infant és el protagonista i el constructor del seu propi aprenentatge. Els infants han d'interactuar, relacionar-se amb la resta de companys, desenvolupar la seva imaginació, observar, experimentar, compartir, descobrir, expressar sentiments, adquirir confiança, seguretat, autonomia... Han de “fer i desfer” i, sobretot, han de ser feliços. Cada ambient està pensat i dissenyat amb el propòsit de proporcionar als infants, a través d’uns recursos concrets, uns coneixements, capacitats i aprenentatges que aniran desenvolupant.

El paper de l’educador/a, en el treball en ambients d’aprenentatge, és: acompanyar, guiar, facilitar els materials, organitzar i afavorir l’aprenentatge dels infants.

Podem distingir tres tipus d’ambients d’aprenentatge:

Àulics: són aquells que es duen a terme dins de les aules.

Reals: són aquells que es donen en zones verdes, museus, biblioteques, laboratoris, clíniques, granges, horts, etc.

Virtuals: són aquells en els quals es fa ús de les TIC.

Tenint en compte els aprenentatges que afavoreixen, podem dir que els ambients:

• Potencien el desenvolupament integral dels infants.

• Contemplen la significativitat i la vivencialitat dels aprenentatges.

• Fomenten la curiositat i l’interès.

• Faciliten l’experimentació.

• Tenen en compte l’error en el procés d’aprenentatge.

• Afavoreixen l’autonomia.

• Propicien l’aprenentatge mitjançant la interacció.

• Afavoreixen la col·laboració entre infants de diferents edats.

• Faciliten l’ensenyament individualitzat.

• Promouen l’aprenentatge a través del joc.

• Els infants prenen més consciència de l’espai i el temps.

David Altimir (2007, mestre d'educació infantil i ponent jornada Rosa Sensat) defineix els ambients d'aprenentatge de la següent manera: "No és només un espai, sinó un lloc on cada infant pot desenvolupar el que li interessa. Són racons predisposats, gràcies a l'observació prèvia per part dels mestres per a saber què volen", i que permeten que tots els infants estiguin actius”.

El disseny i l’organització espacial dels ambients d’aprenentatge

El docent ha de proporcionar un ambient on l’infant se senti còmode i segur, on pugui experimentar i aprendre, tant de forma autònoma, com interaccionant amb els altres. Tot això implica l’oferiment d’uns recursos i d’uns materials pensats amb la finalitat de promoure la màxima harmonia, durant el seu procés d’aprenentatge.

A l’hora de dissenyar un espai, hem de tenir en compte com aprenen els nens i les nenes durant l’etapa d’infantil i de primària. A més, a l’hora de dissenyar l’espai arquitectònic, ho haurem de fer tenint en compte la perspectiva de l’infant, ja que, a l’hora de definir un espai, no és el mateix fer-ho des de l’alçada d’un adult que des de la d’un infant.

Es tracta de dissenyar diferents ambients que estimulin l’aprenentatge dels infants, que a la vegada fomentin les relacions socials, l’autonomia i la responsabilitat necessària dels infants, envers l’entorn que els envolta.

No es tracta de crear espais unidireccionals, sinó espais oberts, capaços de rebre els infants i oferir-los la possibilitat de desenvolupar tot un conjunt de capacitats, tant a nivell cognitiu, com social, creatiu i afectiu.

Us deixem uns vídeos sobre els ambients d’aprenentatge i així podeu veure com volem treballar també el nostre equip.

#Els ambients d'aprenentatge

[oldjapanesearchitecture-blog]

Introducció

Sóm la Francina Chacón, el Sergi Gálvez, la Laura Montero, l’Helena Martí i el Dalmau Mas i hem decidit tractar l’arquitectura tradicional japonesa. Tot i poder dividir el treball de diverses formes —segons els estils, segons els períodes, etc— però vam trobar més interessant buscar cinc tipus diferents d’edificacions i cada un de nosaltres centrar-se en un d’ells. D’aquesta manera, hem pogut centrar-nos en els edificis que més han impactat, d’una manera o altra, a la societat japonesa. No hem volgut tocar tots els estils, perquè n’hi ha que realment són poc rellevants i no han tingut gran impacte. Com el treball de l’assignatura d’art que és, hem volgut buscar els que ténen un significat més profund per la gent de carrer. Tant és així, que en alguns casos hem trobat poca informació de la estructura arquitectònica en sí i més del significat, dels mites que l’envolten o de l’impacte que ha tingut al Japó. I aquest ha estat, en definitiva, el punt de vista des del qual hem volgut enfocar el treball.

Així doncs, hem volgut fer una petita introducció genèrica de caire purament arquitectònic de cada una de les famílies d’edificis que hem escollit cada un de nosaltres. D’aquesta manera, podrem centrar-nos en la part més “espiritual” i passional de les obres d’art que són aquests edificis, sense entrar en detalls tècnics.

Castells:

Els castells són una part molt icònica i identificatoria de la cultura japonesa. Aquest tipus d’edificis van ser creats sobretot en època medieval, entre els períodes Kamakura i Tokugawa. El sistema feudal era l’emprat per organitzar el poder, però cada senyor feudal governant del seu territori tenia conflictes amb els senyor feudals veïns, eren petits estats que anaven combatent. Normalment aquests senyors feudals s’instal·laven en castells, edificis grans que servien de residència i a la vegada de fortificació i torre de vigilància. Com que se sabia que els senyors feudals vivien en castells, com més magnific i ostentós fos el castell, més poder i riquesa mostrava el seu propietari. És a dir, el castell era una manera de reflectir la importància, el poder, i la riquesa del senyor que controlava aquell territori.

Cada castell era diferent, però presentaven unes característiques comuns: diversos pisos que conformen una torre principal alta, un mur base de pedra alta, parets de guix i a vegades folrades amb fusta, teules en teulades d’un sol aiguavés en els pisos més baixos i teulades de dos aiguavessos sortints i a l’últim pis. Més detalladament:

Temples budistes:

L’arribada del budisme a Japó va resultar en moltes influències en tots els àmbits, l’art, la cultura, i fins i tot l’arquitectura. Acompanyat del shintoisme, la majoria de la societat japonesa duu a terme pràctiques tant shintoistes com budistes combinades, actualment els temples budistes i els santuaris segueixen sent de una gran importància en la cultura japonesa.

Degut a la arribada del budisme a Japó durant el segle VI, van sorgir tècniques de arquitectura pels temples, importades des de Àsia. Els primers temples van ser construits pel pais durant els períodes Asuka i Nara. Posteriorment,  a causa de les creencies i les doctrines budistes, van desenvolupar encara més la construcció dels temples, aconseguit una varietat de estils, disenys i estructures.

Les principals característiques dels temples és que son fruits de la influència del budisme, per tant, tot i tenir varis estils, hi han unes caracteristiques comunes que comparteixen gairebé tots els temples. El primer que destaca dels temples budistes són les estàtues del buda que hi solen estar presents, o estàtues del Bosatsu: la forma anterior del buda. Segons la expressió i la posició del buda, representaven una virtut o una altra.

A part de la estàtua del buda, també podem identificar els temples budistes per la distribució dels elements i el tipus de construcció. La majoria de temples budistes presenten un una estètica més austera i més senzilla, amb menys detalls comparant amb els santuaris sintoistes. Tot i que els temples poden variar de forma i/o de diseny segons l’època en la que va ser construïda, hi ha un tret que és comú en tots els temples: la presència d’una pagoda al exterior del temple, de varies plantes. Això és degut a que és un element clau en la religió budista, provinent de la India. A dins, s’hi troba la habitació on està la figura del Buda.

Santuaris shintoistes:

El shinto (o shintoisme) és la religió primera i nativa del Japó i la que explica l’origen del país segons la mitologia nipona. En ella, els creients veneren els kami, que són déus o esperits de la naturalesa. El shintoisme es pot considerar animisme sofisticat, degut a la varietat de kamis a la que veneren —des d’esperits del cel o la terra, a qualsevol element de la naturalesa, passant pels seus avantpassats—.

Els santuaris shinto són llocs sagrats on es venera a un kami en concret. Només al Japó es calcula que deu haver gairebé cent mil santuaris (i n’hi ha més arreu del món), que es divideixen en tres tipus: jinja, els santuaris normals; taisha, els grans santuaris —de major importància, que veneren kamis més importants o que són més visitats— i el jingu, els que han estat dotats d’estatus imperial per estar en contacte directe amb la família de l’emperador.

Aquests llocs sagrats, en general, no tenien cap edificació propera fins l’arribada del buddhisme. Amb aquesta nova religió, es va importar la idea de construir edificacions i estructures sagrades per representar els kamis i fer-los les ofrenes. És per això que, en molts dels casos, el santuari consisteix només en una valla de fusta o de pedra que delimita l’àrea de veneració, o un dels elements —la porta, un fanalet, una petita edificació o un element de la naturalesa com un monòlit o un arbre ancià—. Així doncs, no és d’estranyar veure que hi ha santuaris que no “existeixen” físicament però sí se’ls considera zona sagrada i que, en la gran majoria de casos, val la pena visitar.

L’estructura dels santuaris “complerts” té més o menys la forma del dibuix esquemàtic següent. Cada un dels elements pot ser o no ser-hi independentment del seu nivell espiritual, i això no determina la validesa del santuari. Sovint pot significar que és un santuari tan antic que es va establir abans de l’arribada del buddhisme i dels registres escrits. És per això que, de molts, no se’n sap ni la data exacta de construcció ni el constructor.

Els elements que el conformen són els següents:

Torii – Porta shintoista que separa el món finit del infinit

Escales de pedra

Sando – Caminet que porta al santuari

Chozuya/temizuya – Font de purificació

Toro – Fanalets decoratius de pedra

Kagura-den – Petit edifici dedicat a la dansa sagrada

Shamusho – Oficina administrativa del santuari

Ema – Plaques de fusta amb oracions o desitjos

Sessha/massha – Petits santuaris auxiliars

Komainu – “Gossos leó”, estàtues guardianes del santuari

Haiden – Sala de culte o d’oració

Tamagaki – Valla que rodeja la zona sagrada

Honden – Zona principal, lloc on es consagra el kami

Ornamentacions de la teulada del santuari

Cases del te:

Les cases de te són unes petites cabanyes situades en els jardins de les cases japoneses tradicionals, i l’activitat principal que es realitza és la Cerimònia del te. La Cerimònia del te (Cha-no-yu), consisteix en un ritual tradicional japonès d’una duració de quatre hores que va començar en el segle XIII quan els samurais japonesos es van aficionar al te verd matcha. Els edificis on es realitzen aquestes cerimònies de te s’anomenen cases de te, en japonès 茶室 (chashitsu), i estan molt influenciades pel l'estètica del pensament buddhista provinent de la Xina però adaptat al Japó, el buddhisme Zen. Per tant, sense la tradicional Cerimònia del te japonesa no existirien les cases de te. Les característiques generals de les cases de te són les següents: Les cases de te no solen ser cases com a tal, sinó petites cabanyes, apartades de l’edifici principal, fabricades amb materials totalment naturals. Les cases de te estan formades per dos grans elements diferenciats: el jardí i l’edifici en sí mateix. Les teulades solen ser baixes per reduir la jerarquia entre les persones i que siguin iguals entre elles. Mantenen una decoració amb flors naturals que canvien segons l’època de l’any. L’habitació sol anar acompanyada d’una pintura o una cal·ligrafia que es penja a la paret, dins d’un petit espai elevat anomenat Tokonoma, on es situen els elements essencials de decoració tradicional japonesa. La funció principal de les cases de te és la de satisfer les necessitats estètiques i intel·lectuals dels japonesos. La gran majoria les cases de te comparteixen un estil únic i característic: l’estil Sōan.

Cases tradicionals:

Les Minka 民家 són les cases tradicionals japoneses. Daten del període Heian, i van continuar el seu desenvolupament durant els períodes Edo i Meiji.  

La principal característica que tenen és que estan obertes a la natura. Els materials que es fan servir per a la seva construcció són: La terra, la fusta i el paper. La construcció normalment es fa cap els costat en lloc de cap amunt. 

Trobem diferents tipus de Minka: Cases de granja, anomenades nouka, com per exemple, les Gasshou-zukuki (minka agricoles), o les Gyoka (minka pesqueres). I les cases en les ciutats, machiya.

Nouka 農家 

El poble de Shirakawa-go, Gokayama-go, i en Kiwasaki el Nihon Minka-en, són  Patrimoni de la Humanitat a partir del 1995.

Materials: Terra, fusta i paper. Materials econòmics i disponibles, perquè els pagesos no podien permetre importar res car.

Característiques: teulada alta i inclinada. Aquesta forma servia com a substitut de les xemeneies per dirigir el fum de la llar i permetia a més un espai afegit per a emmagatzematge. L'objectiu principal era suportar les abundants precipitacions i la neu, permetia que caiguessin fins a terra amb rapidesa. L’interior dels nouka està dividit en dues seccions, un sòl de terra compactada, anomenat doma 土 間, i un sòl elevat d’uns 50 centimetres cobert de panells o estoretes de tatami o mushiro. En el sòl elevat trobem el irori 囲炉裏 que és el foc de la casa. 

Machiya  町屋

Són les vivendes urbanes. 

Materials: Fusta, joncs, paper i terra. 

Característiques: Poden ser d'una o dues plantes. A l'entrar en una d'aquestes cases passem al genkan, on ens descalcem. A continuació podem trobar el passadís anomenat engawa des del qual s’observa el jardí.  Les portes corredisses enreixades, shoji i els panells corredissos, fusuma, divideixen les habitacions. Estan fets de fusta i paper. El terra es de tatami elaborat a partir de joncs. Presenten un magatzem, kura 倉, que podia estar adjunt a l'immoble o separat per un jardí. El doma s'estenia generalment des de la part davantera de la casa fins al magatzem i tenia tres o quatre habitacions adjacents de les quals la més propera al carrer era la botiga i rebia el nom de mise 店. L'habitació que donava al jardí rebia el nom de zashiki 座 敷, s'usava com a oficina i per entretenir els convidats. L'habitació més propera a la part de darrere, contenia la tokonoma i era el lloc on la família portava a terme la majoria de les seves activitats diàries. 

Eren cases molt resistents, ja que les parets eren molt primes i es podien moure. Les teulades eren de teixits o de paó. Per tant, s’adaptaven millor als canvis de temperatura, absorbien els xocs dels terratrèmols i eren molt senzilles de construir a un terreny muntanyós. Tenien molt bona ventilació i es feia un aprofitament màxim dels espais petits.

[nunoxaviermoreira]

Antic Convent de Sant Francesc, Cervera by esta_ahi Estem plenament d’acord amb el Dr. Pere Beseran en lamentar la negligència que el convent de Sant Francesc ha patit fins fa ben poc dins els estudis sobre arquitectura gòtica catalana. Aquesta construcció, l’origen llegendari de la qual està relacionat amb la presència del mateix poverello d’Assís en aquestes terres, mereix, efectivament, una consideració superior. De presència discreta, gairebé al peu de l’antic camí ral, la senzillesa de la façana amaga darrera els seus murs un espai de gran bellesa, obert gairebé únicament per la festivitat de Sant Antoni de Pàdua. Es tracta d’una església d’una sola nau, coberta amb tres trams de grans voltes de creueria, amb un cor elevat als peus, capçalera poligonal de cinc trams i diverses –i no pas simètriques- capelles laterals. Sembla que la capçalera la part més antiga de l’església i a cada trams s’hi obren sengles finestrals d’arc apuntat, avui mig tapiats, que a l’exterior estan separats per contraforts. Cal tenir en compte que el primer convent fou pràcticament destruït l’any 1465 a causa de la guerra civil que enfrontava la Generalitat amb el rei Joan II i que la major part de l’obra que avui contemplem fou executada sota l’impuls del propi rei i sota la direcció del reputat mestre d’obres Joan Barrufet, que ja havia intervingut a l’església parroquial de Santa Maria i que esdevindrà l’artífex del magnífic castell de Montcortés. Tot i això, sembla que la capçalera, una part del perímetre del temple i algunes de les capelles gòtiques de l’antic temple es van conservar i s’integraren a les obres de reconstrucció de després de la guerra. Així, Beseran considera que la primer coberta del temple hauria estat de fusta, sostinguda per arcs de diafragma i que fou substituida per Barrufet per una volta de creueria. La nau, doncs, està coberta per tres trams de volta de creueria, el primer des dels peus amb un cor elevat, sostingut per un arc carpanell. La distribució de les obertures en els murs laterals no és pas simètrica. Al costat de l’epístola s’hi obren fins a sis capelles amb alçades, amplades i profunditats variables, que responen a una cronologia moderna si exceptuem la segona des del presbiteri, coberta amb una volta de creueria poc fonda i molt baixa. Pel que fa a les capelles de la banda de l’evangeli, en tenim quatre de gòtiques, més espaioses i cobertes amb volta de creueria, a les quals hem d’afegir la monumental capella del segle XVIII dedicada a Sant Antoni de Pàdua, amb un doble atri d’entrada, coberta amb cúpula i amb un cambril posterior. El claustre el podem situar al segle XVI, tot i que de cronologia imprecisa. Aquest té dos pisos de galeries; a l’inferior es componen d’arcs de mig punt sostinguts per pilars de secció quadrada, mentre al segon pis trobem arcs de mig punt rebaixats sostinguts per columnes vuitavades. És una de les construccions renaixentistes més notables de la comarca, obra del mestre Joan Barrufet, que contrasta amb l'aspecte totalment gòtic de l’església. Si fem un repàs general a l’estructura dels convents, hem de començar dient que a les dependències conventuals s’hi accedeix habitualment des d’una porta situada a un costat de la façana principal del temple. En el primer nivell acostumem a trobar la porteria (normalment la peça que serveix de trànsit entre el carrer i el claustre, al voltant del qual es distribueixen les dependències), el de profundis, el refetor, l’aula capitular, la cuina, l’accès al celler, les cavallerisses i la infermeria, mentre que al segon eren situades les cel.les dels frares i la biblioteca en cas que el convent hi comptés. Noticies Historiques El malaurat convent de Sant Francesc de Cervera ben poc recorda avui a la gran fundació que degué ésser en el seu temps, quan els religiosos franciscans jugaren un paper important en la societat i en el desenvolupament de les ciutats de l’època, en el marc evolutiu de la Catalunya pròspera de la Baixa Edat Mitjana. Conta la tradició que el convent havia estat fundat pel mateix Francesc d’Assís, al segle XIII, damunt d’una antiga capella dedicada a Sant Nicolau, durant un dels seus viatges a la Península. A manca de consens entre els propis historiadors franciscans fa que les dates del viatge del qual en resultaria la fundació cerverina –i probablement també la de Lleida- es barallin entre 1211 i 1214. Alguns consideren que el viatge de 1211 seria el preàmbul d’un viatge més llarg, efectuat entre 1213 i 1214. No resten notícies documentals del convent durant aquests anys, però, i les primeres daten de 1235, en el testament de Joan de l’Hospital i la seva dona Ermessenda, que deixen dotze diners “et operi Sancti Francisci vel Fratibus Minoribus duodecim denarios”. Les obres, però, comencen l’any 1245, aprofitant una donació de terrenys realitzada pel rei Jaume I. Fins aquell moment, no sabem si els frares s’allotjaven en un edifici senzill i de caràcter provisional. Com comenta Webster, aplicant-ho a tot el marc geogràfic català, l’arribada dels frares coincidí amb el regnat de Jaume I, que obrí un període de gran esplendor i desenvolupament en tots els aspectes a Catalunya. Els frares franciscans, molts d’ells fills de comerciants, esdevingueren el braç espiritual del monarca i, alhora, s’intal·laven amb fermesa a tot el país i “inspiraven la creació de pintures, esglésies gòtiques i altres iniciatives artístiques”. Les donacions reials també se succeïren durant els segles XIII i XIV, d’Alfons el Liberal fins a Pere el Cerimoniós. De fet, la consciència cerverina sobre la fundació del convent per part del propi Sant Francesc ja estava ben arrelada en aquella època, ja que aquest és un dels principals arguments que s’esgrimeixen quan a finals del segle XV se sol·licita ajuda al llavors papa Alexandre XVI, el valencià Roderic de Borja, per tal de poder reconstruir el convent, que havia estat destruït durant la guerra amb Joan II, l’any 1465. La resposta del pontífex fou afirmativa i la reconstrucció de l’obra es dugué a terme en gran part pel mestre d’obres Joan Barrufet, el mateix que l’any 1485 signa el contracte de l’obra del castell de Montcortés i que també havia treballat a l’església parroquial. Part de les obres s’efectuaren en el decurs del segle XVI, tal i com ho posa de manifest la butlla papal de Lleó X de l’any 1521, que concedia indulgències a qui ajudés in opus reparationis domorum ordinis mendicatorum de Cervera. Precisament el claustre, probablement la culminació més tardana d’aquesta reconstrucció, podem situal-lo ja a començaments del segle XVII, dins la línia de la galeria superior del claustre renaixentista del també convent franciscà de Bellpuig, aquest sí fundat durant el segle XVI. Amb l’erecció de la Universitat al segle XVIII, el convent franciscà s’introduí dins l’ambient universitari i als franciscans se’ls donen dues càtedres: una de teologia i una de filosofia.El convent tenia en 1716 catorze frares que cap a afinals del segle XVIII ja eren una trentena. Al cens de Floridablanca de 1787 n'hi apuntaren trenta-dos en total: 23 professors, 3 llecs, 2 donats, 2 criatsi 2 nens. Segons Andreu de Massot, el dit convent tenia en 1789 "una huerta muy grande, que da el abasto de hortalizas, frutas y de algunas legumbres a toda la Comunidad (...)". Precisament aquesta bonança setcentista hauria estat la que hauria permés la construcció de la gran capella dedicada a un altre eminent sant francisca: Sant Antoni de Pàdua. Amb la desamortitizació de 1835, el convent va passar a mans privades i va convertir-se en fàbrica de cotó per acabar esdevenint, fins no fa gaires anys, una granja, essent avui un indret caigut en el més absolut abandó. http://ift.tt/2BSCeAY http://ift.tt/2B9SY35

#IFTTT #Flickr #segarra #conventdesantfrancesc #ipa40183 #església #convent #santfrancesc #arquitectu

[artmakesourheartsbeat-blog]

ANÀLISI DE LA IMATGE FOTOGRÀFICA

a1. NIVELL CONTEXTUAL

DADES GENERALS

TÍTOL: Madagascar

NOM DE L’AUTOR/A: Sebastiao  Salgado

NACIONALITAT: Brasil

ANY: 20 d’Abril de 2013  

PROCEDÈNCIA DE LA IMATGE: Caixa  Fòrum TGN

GÈNERE: Reportatge  

PARÀMETRES  TÈCNICS

B/N / COLOR:

B/N

FORMAT: Rectangular

CÀMERA: Canon  Digital

OBJECTIU: Normal

DADES  BIOGRÀFIQUES I CRÍTIQUES SOBRE L’AUTOR/A

DADES BIOGRÀFIQUES

Sebastiao Salgado va patir una crisi existencial  després de fotografiar desastres causats per fenòmens com la guerra o la fam.  Després, va decidir que faria una sèrie fotogràfica relacionada amb la terra,  la natura i els éssers vius, per intentar recompondre’s de les desgràcies  viscudes i mostrar les zones del planeta que encara segueixen intactes. Així  és com va sorgir Genesis, un reportatge que segons ell “Aquetes fotografies  són una carta d’amor cap a la terra”.

COMENTARIS DE L’AUTOR SOBRE  LA SEVA OBRA

https://elpais.com/cultura/2014/01/16/actualidad/1389900071_293824.html

"No crec que hi hagi un ordre establert, però sí  una evolució comuna i natural entre allò mineral, animal i vegetal, una  interacció", explica.

"El viatge de la meva vida", confessa.  "Així vaig poder experimentar el que es relata en l'Antic Testament, com  viatjava la gent llavors, com vivia"

COMENTARIS CRÍTICS

https://www.xatakafoto.com/fotografos/sebastiao-salgado-genesis-una-epica-y-fascinante-exposicion

"Fa uns pocs dies es va inaugurar  l'exposició al Museu d'Història Natural de Londres, al qual vaig poder  assistir i comprovar aquest magne projecte i la seva sorprenent  materialització."

"Aquesta carta d'amor, com el mateix  Salgado ho ha definit, es mostra entre unes 200 fotografies en rigorós blanc  i negre i una presentació sòbria però elegant."

2. NIVELL MORFOLÒGIC

DESCRIPCIÓ DEL  MOTIU FOTOGRÀFIC

A simple vista podem observar arbres amb poques fulles  (branques) i dos ratpenats amb les ales obertes volant. Si ens  hi fixem millors, podrem apreciar que a les  branques dels arbres hi ha desenes de ratpenats penjats.

ELEMENTS  MORFOLÒGICS

PUNT

No sé veure el punt de fuga, però seguint les diagonals de les branques dels arbres hi hauria diferents punts de fuga.

Punt d’atenció: Els dos ratpenats volant

No hi ha sorollLÍNIA

Línies corbes = trajectòria  que marquen les branques dels arbres.

PLA/PLANS – ESPAI

3 plans de profunditat --> els ratpenats, els arbres/ branques i el cel. 

ESCALA

Pla General. Com a elements  més grans hi tenim els arbres, i els més petits són els ratpenats.

FORMA

Formes orgàniques (animals i arbres vius)  

TEXTURA

S’aprecia  la textura de les branques, de les fulles i de les ales dels ratpenats. Les branques em produeixen un tacte rugós, les fulles seques, i les ales dels ratpenats sembla que tinguin una textura com la del plàstic tou. Les ales també em recorden al material amb que es fan els estels (cometas).

NITIDESA DE LA IMATGE

Molta profunditat de camp, tot està enfocat.

IL·LUMINACIÓ

Llum natural --> per tant, picada, ja que ve des de dalt. Provoca un contrallum que fa apreciar les ales translúcides dels ratpenats.

CONTRAST

Hi ha contrast, sembla que els ratpenats i les branques siguin a contrallum.

TONALITAT  

B/N --> Sebastiao preferia fer les fotografies així per no donar massa informació sobre la foto i que l’espectador s’imaginés els colors.

3. NIVELL COMPOSITIU

SISTEMA  SINTÀCTIC O COMPOSITIU

RITME

Es  repeteixen els ratpenats.DISTRIBUCIÓ DE PESOS

Jo diria que és asimètrica, ja que els 2 ratpenats a l’estar tant cap a la dreta i que a l’altre costat no hi hagi gairebé arbres dóna sensació de inestabilitat.

LLEI DELS TERÇOS

S’aplica verticalment, els ratpenats coincideixen amb els punts de la “línia” de la dreta.

ESTATICITAT / DINAMISME

Dinàmica: Els arbes en diagonal i els ratpenats volant també transmeten moviment.  

RECORREGUT VISUAL

De dreta  a esquerra, (primer em fixo en els 2 ratpenats grans i després els arbres)

POSE/INSTANTÀNIA

Instantània, al ser un paisatge de la natura no pot haver preparat els ratpenats.

ESPAI DE LA  REPRESENTACIÓ

CAMP / FORA DE CAMP

Veiem uns arbres amb molts  ratpenats en ells. Intueixo que aquest pot ser el seu lloc on viuen i que en  sentir els passos de Sebastiao Salgado dos ratpenats van marxar volant i just  llavors va fer la foto.

Fora de camp hi poden haver encara més arbres amb ratpenats, però ell va escollir aquest arbre en concret per algún motiu.

ESPAI

Obert,  paisatge exterior, bosc.

TEMPS DE LA  REPRESENTACIÓ

CONSIDERACIONS SUBJECTIVES SOBRE EL TEMPS REPRESENTAT

Fotografia atemporal; podria  estar feta fa dos dies o fa 50 anys.

SEQÜENCIALITAT / NARRATIVITAT

Forma  part d’un reportatge però té significat per si sola.

4. NIVELL ENUNCIATIU

ARTICULACIÓ  DEL PUNT DE VISTA

PUNT DE VISTA FÍSIC

Angle  Nadir,  càmera perpendicular al cel.

MIRADES DELS PERSONATGES

No hi ha  mirades visibles entre els ratpenats.

ACTITUT DELS PERSONATGES

Els ratpenats es mostren en la seva naturalesa, penjats als arbres i volant lliurement.

QUALIFICADORS

Transmeten sensació de llibertat que es viu en un paisatge natural que encara no ha estat tractat per l’home.

VERSEMBLANÇA

És  creïble perquè és una escena d’un paisatge natural

INTERPRETACIÓ (SUBJECTIVA)  GLOBAL DEL TEXT FOTOGRÀFIC

Crec que Sebastiao ha volgut expressar la llibertat  dels ratpenats, la seva naturalesa i el paisatge en el que viuen. Penso que vol transmetre el lloc on han de ser els animals, a la naturalesa. Que no hi ha res millor per ells que ser allà, als arbres, en comptes d’exposar-los als zoològics.

A mi personalment també em recorda a Batman, a aquelles escenes on apareixien desenes de ratpenats per enunciar que Batman estava aprop d’aquella zona. Des de que era petita m’han semblat criatures incríbles, suposu que per això he escollit la foto. També em recorden a la nit, a moltes ocasions que he sortit al carrer i anés on anés sempre n’apareixia algún.

[joaquimblog]

Carlos Chausson foto ®A Bofill. gentilesa del Departament de Premsa del Gran Teatre del Liceu

Il viaggio a Reims, producció d’Emilio Sagi foto ®A Bofill. gentilesa del Departament de Premsa del Gran Teatre del Liceu

Irina Lungu (Corinna) foto ®A Bofill. gentilesa del Departament de Premsa del Gran Teatre del Liceu

Il viaggio a Reims, producció d’Emilio Sagi foto ®A Bofill. gentilesa del Departament de Premsa del Gran Teatre del Liceu

Pietro Spagnoli, Il viaggio a Reims, producció d’Emilio Sagi foto ®A Bofill. gentilesa del Departament de Premsa del Gran Teatre del Liceu

Roberto Tagliavini Il viaggio a Reims, producció d’Emilio Sagi foto ®A Bofill. gentilesa del Departament de Premsa del Gran Teatre del Liceu

La direcció artística del Gran Teatre del Liceu s’ha equivocat de ple llogant per la inauguració de la temporada 2017/2018 la producció d’Emilio Sagi de Il viaggio a Reims, perquè pot ser una producció molt útil per a l’Accademia Rossiniana de Pesaro, amb uns objectius molt diferents als d’un teatre que pretén tenir un estatus de primer nivell, perquè l’error no és contractar un producció senzilla i barata, l’error és contractar una producció inapropiada per a un teatre de les dimensions del Liceu, que perjudica per la col·locació de la bastida, la projecció de les veus, desaprofita les possibilitats de l’escenari i avorreix per la manca de joc teatral i de intel·ligència escènica. Les escenes són buides i els cantants han estat poc dirigits per omplir-les. Si a més a més el lloguer d’aquesta producció elimina el cor, es fa una alteració d ela partitura en detriment del resultat final, que no ajuda gens.

Diuen que Rossini va deixar escrit a la partitura que es podia fer sense cor, no voldria posar-me per sobre dels entesos, però no em crec que Rossini que després de les tres funcions de l’estrena va guardar gelosament la partitura per tal de que no es pogués tornar a presentar deixés acotat que es podia interpretar sense cor si es desitjava, és tot un contrasentit, més aviat deu seu una solució de l’edició crítica, que com diu Gossett en el vídeo que us vaig deixar en l’apunt preparatori,. que com que el manuscrit original no existeix, el que avui coneixem intenta ser una aproximació fidel a l’original, però mai ho sabrem del cert a no ser que en un calaix amagat un dia aparegui  una copia del manuscrit. Rossini per altra part saben que una òpera destinada a una coronació d’un rei determinat no tindria futur i va reciclar més del 60% de la partitura i per això va tenir molta cura en no deixar fer el viaggio. Si en la representació de benéfica del 12  de setembre a benefici de les víctimes d’un incendi a Salins es va prescindir del cor i ara s’agafen en això per estalviar-no-el, ho desconec, però la solució em sembla un menysteniment al cor de la casa i una manca de respecte a la partitura i al  públic.

Si algú em pot donar referències per documentar-me estic molt interessat en saber del cert el tema de la reducció de les parts del cor, ja que crec que és més un producte de l’Accademia Rossiniana i aquesta producció, que no pas d’una voluntat d’un Rossini que no volia que es representés més.

Dit això i lamentant que la producció de Sagi hagi malbarat uns repartiments que sense ser de l’altre dijous es mereixien un embolcall millor, que els fes brillar més, parlaré de la part musical i vocal.

Només comentaré el primer repartiment perquè del segon només he vist l’assaig general i en línies generals i malgrat tractar-se d’una aposta magnífica per donar visibilitat a joves cantants, el Liceu no hauria de vendre aquest segon cast a la mateixa tarifa que el primer, perquè són repartiments que no poden ser tractats de la mateixa manera i suposa un atracament a ma armada al públic. Com també ho ha estat comprar entrades per per aquest primer cast a preu normal quan després el mateix teatre les ofereix a preu de saldo. Ens obliguen a no comprar anticipadament, per ells faran!

Giacomo Sagripanti no ha ajudat gaire a fer més dinàmica l’acció, no ha dirigit malament ja que certament hi havia un esperit rossinià en el seu treball, però no ha sabut fer brillar tant al conjunt com a les intervencions solistes obligades d’alguns primers faristols de l’orquestra liceista, que m’ham semblat a un bon nivell, especialment l’arpa i la flauta amb intervencions notables i belles. En canvi al conjunt l’hi ha mancat més transparència, més vivacitat (no rapidesa en el tempo, que potser també), més distinció i refinament.

Els solistes del primer cast en el seu conjunt tenen un bon nivell. Ahir divendres la Marquesa Melibea no era l’excel·lent Maite Beaumont sinó Marina Viotti, una notable mezzo que de ben segur no trigarà a brillar a la resta no hi havia canvis.

Irina Lungu és una soprano lírica notable que ho fa bonic però no emociona, en aquest sentit Adriana González (guanyadora del 2º premi de la darrere edició del Viñas) i que canta el rol en el segon cast em va semblar molt més captivadora en un rol que precisament ha de captivar a tots els oïdors.

A Maria Viotti li manca un amica més de taules escèniques i vocals per acabar de fer una Marquesa Melibea del tot convincent. Quan consolidi alguna emissió aguda amb més seguretat i pugui dotar de més sonoritat al registre greu que ja té, estic segur que es farà un lloc d’honor en el panorama mezzosopranil. Li manca poc, està a punt.

Sabina Puértolas canta una Comtessa de Folleville estupenda, amb coloratura, gràcia,, registre suficient en tot el rang exigible, greus inclosos amb suficiència en les escales obligades i picats precisos en la zona més aguda i sobreaguda. Només l’afany per deixar una nota conclusiva inexistent ha malmès una interpretació de l’ària del barret modèlica.

No m’ha agradat la Madame Cortese de Ruth Iniesta, perquè crec que la seva veu de líric lleugera no és gens adequada per a un rol molt més central que encara que ha de tenir un cant florit notable, no requereix en cap cas d’una veu tan prima. Al 2003c es van equivocar amb Maria Bayo i ara amb Iniesta.

M’ha agradat Taylor Stayton com a Cavalier Belfiore, la veu no és especialment bella, però la projecció és segura i l’estil elegant i adequat.

Lawrence Brownlee té una tècnica i un estil enlluernadors, però l’emissió és limitada i la veu té poc volum.. Al Liceu s’ha de fer un esforç per escoltar-lo i suposo que depèn de la localitat que s’ocupi és possible que quedi tapat.La ubicació de l’entarimat escènic a un nivell superior per a sobre de l’orquestra no sé si el beneficia o no, però malgrat gaudir del seu art en els moments de lluïment (duo amb Melibea i intervenció individual en el quadre final amb la cançó russa) és inevitable parlar d’un cert desencís.

Roberto Tagliavini, del que no és la primera vegada que destaco, és un jove baix que té molt i molt bon camí per recórrer. El material és de primera qualitat i garanteix ara ja, el color de baix que de ben segur amb els anys assolirà la solidesa per assumir els grans rols del repertori per a la seva corda. L’ombra de Ramey el persegueix, com a tots els cantants que afrontin el Lord Sidney, i aquest és el gran handicap ara per ara insalvable.

També persegueix a tots els que cantin el Don Profondo, la “Medaglie incomparabili” que cantava Ruggero Raimondi. Tot i així Pietro Spagnoli amb veu rotunda de baríton en fa una bona interpretació, molt matisada en cadascun dels accents i perfils dels personatges que descriu, amb una cant silabato d’estil impol·lut.

Carlos Chausson és un mestre, encara en plena forma, que canta un Baró de Trombonok luxós, ja sigui per la categoria del seu cant, la línia i l’estil, ja sigui per la presència sonora i l’emissió d’un artista que quan està a dalt de l’escenari domina i dóna seguretat, coneix tots i cadascun dels paranys i les solucions que cal donar a una interpretació per fer-la excel·lent. El rol és poc per a un artista tan gran.

Magnífic el Don Alvaro de Manel Esteve, un altre cantant que s’alia amb l’escenari i se’l fa seu en totes i cadascuna de les intervencions.

En els rols més secundaris però amb intervencions prou meritòries, destaca el Don Prudenzio de Alessio Cacciamani, la Modestina de Tamara Gura o el majordom de Carles Pachón, al costat de Jorge Franco (Don Luigino), Paula Sánchez-Valverde (Delia), Marzia Marzo (Maddalena) i Beñat Egiarte en el doble rol de Zefirino i Gesolmino.

Rossini mereix una inauguració liceista, però més lluïda, més ben embolcallada i sense ser tractat com el teloner de la “veritable” inauguració del 7 d’octubre amb el Ballo. Si volen reservar la inauguració operística pel mes d’octubre, el setembre l’haurien de dedicar a un altre gènere (sarsuela, opereta, musical, dansa….) sinó sembla i tal com ho han fet aquest any que aquest tal Rossini no es mereixi ser el compositor que obri la temporada, quan realment és qui l’ha obert i amb una òpera senzillament sensacional però erròniament servida.

Abans d’iniciar la representació el Liceu l’ha dedicat a les víctímes i el seus familiars dels atemptats de Barcelona i Cambrils, un gest preciós. En a mi ja em perdonareu si alhora que òbviament amb sumo a l’homenatge liceista, dedico l’apunt a un rossinià de pedra picada que ens ha deixat aquest darrer mes d’agost, descansi en pau l’amic Llorenç, a Pesaro el trobarem a faltar.

LICEU 2017/2108: IL VIAGGIO A REIMS (Lungu-Viotti-Puértolas-Iniesta-Stayton-Brownlee-Tagliavinni-Spagnoli-Chausson-Esteve;Sagi-Sagripanti) La direcció artística del Gran Teatre del Liceu s'ha equivocat de ple llogant per la inauguració de la temporada 2017/2018 la producció d'

#Alessio Cacciamani #Beñat Egiarte #Carles Pachón #Carlos Chausson #Emilio Sagi #Giacomo Sagripanti #Gioacchino Rossini #Il Viaggio a Reims #Irina Lungu #Jorge Franco #Lawrence Brownlee #Manel Esteve #Marina Viotti #Marzia Marzo #Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu #Paula Sánchez-Valverde #Pietro Spagnoli #Roberto Tagliavini #Ruth Iniesta #Sabina Puértolas #Tamara Gura #Taylor Stayton

[tastatast]

Limonaia

Situada a Gabicce Monte, conegut com la Capri de l’Adriàtic, el poble més al nord de Le Marche (a la província de Pesaro i Urbino), La Limonaia és la cocteleria del restaurant Dalla Gioconda.

Un local històric que va néixer als 1950s com a dancing pizzeria i que gestionava la signora Gioconda (Lisa Gherardini, la tercera esposa del benestant mercader florentí Francesco del Giocondo). 

Obert el 2017 i després d’una profunda reforma, és un local modern, d’arquitectura impactant, situat a sobre d’un turonet, amb una galeria d’art a la cova de la planta baixa, i en el que s’hi pot accedir per un ascensor situat a dins d’aquesta cova o a través de la gran escalinata que presideix la façana. Una decoració amb el màxim tacte estètic, mantenint les dues llars de foc i el jukebox (gramola) de l’antic local, amb mobles de disseny, fusta, llautó, pedra rosa, taules de ceràmica… fins i tot té un petit cinema just davant dels lavabos!

Immers en un entorn verd del parc natural i blau del mar i la Riviera, Dalla Gioconda està dividit en diferents nivells, té jardí, hort, terrassa i unes impressionants vistes panoràmiques al mar des d’on contemplar la posta de sol sentint l’olor del romaní i de les flors que t’envolten. I és que des d’aquí, il mondo è più bello.

A més, també expliquen un relat de sostenibilitat ben detallat: de la integració del local a la natura, del jardí d’herbes aromàtiques, de l’hort natural de 2 ha que porten seguint la filosofia del japonès Masanobu Fukuok, que no ofereixen peix pescat amb xarxes d’arrossegament perjudicials per a la flora marina, que no utilitzen estovalles per estalviar energia, aigua i detergent, que van ser el primer restaurant d’Itàlia amb el certificat lliure de plàstics (amb tota l’adaptació i dificultats que va comportar tant a ells com als proveïdors), que també tenen els Bagni 45 Maristella a Gabicce Mare (el seu xiringuito amb tumbones) i la Casa Marcon on ofereixen allotjament.

QUI HI HA AL DARRERA?

Un projecte transversal que sorprèn que hagin pogut obrir gent tant jove. Tot plegat ens fa pensar: qui deuen ser? Qui hi ha al darrera de tot aquest muntatge? 

Doncs bé, Dalla Gioconda és el restaurant de l’Stefano Bizzarri i la seva dona Allegra Tirotti Romanoff. Per una banda, ell és el fill del CEO de Gucci (que prèviament ho havia estat de Stella McCartney i Bottega Veneta) i també qui va obrir l’Osteria del Viandante i l’Osteria Gucci d’en Massimo Bottura. De fet, Marco Bizzarri va ser company d’escola de Massimo Bottura, així que la relació ve de lluny. Per altra banda, l’Allegra prové d’una branca de la família dels tsars de Rússia, és una ex-dissenyadora d’Etro i filla d’un dels pioners de l’oci nocturn d’aquest poble que va ser referent mundial en la música disco dels anys 60 i 70 i qui també va ser propietari de la famosa disco Baia degli Angeli, antic Eden Rock i actual Baia Imperiale. 

En principi, l’Stefano s’ocupa dels vins i l’Allegra del disseny del local però tots dos estan presents durant el servei. I, pel que fa a la cuina, està dirigida per en Davide di Fabio, que va treballar 16 anys a L’Osteria Francescana d’en Massimo Bottura.

Una carta ben curta, tant sols 7 còctels, 1 d’ells sense alcohol. Tot i així, diuen que també ofereixen tots els clàssics.

VAM PRENDRE 2 còctels.

Isola delle rose.

Cynar alla rosa canina, vermut rosso infuso al frutti rossi, soda al pompelmo rosa.

Sottomonte.

Whisky scozzese (Laphroaig) e Bourbon aromatizzato a funghi porcini, kombucha di frutti rossi.

Uns còctels ben aigualits, ben lleugers, poc alcohòlics, refrescans i gens persistents.

Volíem menjar alguna cosa, havíem vist que oferien platets en aquesta zona del bar, però ens van dir que això era abans i que ara ja no oferien res per menjar, només quatre olives i unes galetes ben ordinàries de pa sec. Trobo que s’equivoquen però els seus motius deuen tenir.

L’atenció rebuda pel bàrman va ser molt correcta però el que realment és destacable és l’uniforme que porta, un peto ben llampant.

M’agradaria pensar que la cuina deu ser prou correcta però, pel que fa a la cocteleria, tal com he intentat reflectir a la crònica, el còctel és el de menys. La Limonaia són les vistes, el local, la clientela i l’Stefano i l’Allegra.

#Limonaia #Dalla Gioconda #Gabicce Monte #La Marche #Itàlia #coctelería #bar