#la nova innocència | Explore Tumblr Posts and Blogs

guillemjc · 2 years

Text

L’amor a la ciutat –una cartografia

Plena de carrers per on he tombat per no passar els indrets que em coneixien. Plena de veus que m’han cridat pel nom. Plena de cambres on he cobrat records. Plena de finestres des d’on he vist créixer les piles de sols i de pluges que se m’han fet anys. Plena de dones que he seguit amb la vista. Plena de nens que només sabran coses que jo sé, i que no vull dir-los.

– ‘La ciutat’, Gabriel Ferrater

Pol Montserrat

Estimar és un lloc, va dir el poeta. I jo estimo Barcelona com s’estima l’amor d’una vida sencera. Si Dublín és aquell amor innocent de joventut, si Nova York és l’amor platònic, si París és l’ex que deixa marca per sempre, Barcelona és sens dubte l’amor de la meva vida. I és, també, escenari i testimoni de la majoria d’escenes d’amor que m’han travessat.

Així com la relació amb les persones es va teixint amb les experiències compartides, la relació amb una ciutat es construeix a base de llocs i de records. Els llocs que et vas fent teus, que et vas apropiant mica en mica i que, gairebé sense adonar-te’n, de sobte formen part del teu imaginari, dels teus records.

Els primers records són al Turó Park, encara amb cotxet. I al Park Güell, arribant-hi en taxi per passar-hi un matí de diumenge amb les tietes. O al claustre de la Catedral on em portaven a veure les oques. O a les Rambles, cada dissabte al matí, sortint del metro al Liceu, agafat de la mà de la mare per anar a cantar a Sant Felip Neri, i abans fer parada per esmorzar al forn del Pi, i creuar Sant Josep Oriol i enfilar el carrer de la Palla.

També guardo el record d’infància de passar les tardes infinites a casa els avis i a casa les tietes amb les úniques preocupacions de “què hi ha per berenar?” o “a què juguem?”. I recordo la il·lusió de quedar-se a dormir a Casanova, a casa la Clara i l’Adrià. O fer gairebé sencer el carrer València, de tornada a casa, com un ritual, i badar per la finestra observant els vianants, els semàfors i les llums dels fanals. Recordo, anys més tard, el sol traient el cap entre els terrats de Ciutat Vella, una nit adolescent i tòrrida de juliol en què, gairebé sense saber-ho, començàvem a perdre la innocència.

Hi ha records tristos que encara torben. A vegades, em venen els teus plors com un tret al cor quan enfilo el carrer Aribau des d’Universitat. La cascada del Parc de la Ciutadella sovint em transporta a aquell migdia que el cel queia com un pes mort i l’àvia era al Clínic burlant la mort, i nosaltres amb el cor encongit esporuguits per la mort. No puc evitar pensar en aquell Sant Jordi funest cada vegada que passo pel banc de Jardinets on es va esfondrar tot el nostre món.

Sant Jordi és el dia per excel·lència de l’amor a la ciutat. No em trec del cap el ‘t’estimo’ que mai et vaig arribar a dir a Sant Felip Neri. M’agrada tornar al Sant Jordi que amb la mare vam caminar des de la plaça del Monestir fins a la plaça de Sarrià, i vam entrar a la Foix i ens van regalar un poemari. O el primer que vam quedar al llibre de Brossa, allà on tenies la foto amb el poeta. O aquell altre que et vaig pensar a la distància, mentre eres a París i jo el vivia pels dos. O el Sant Jordi que et vaig presentar l’Agnès a Portal de l’Àngel, veníem de portar la rosa a la tieta, havíem començat el dia a les paradetes del Poblenou i l’acabaríem sopant a la plaça de Sant Pere.

Còrsega, Passatge Mercantil, Alt de Gironella: les que he anomenat ‘casa’ són escenari recurrent a l’obra del meu amor a la ciutat. També les que, sense ser-ho, m’he sentit una mica meves: Muntaner, Passeig de Sant Joan, Llull, Gran de Gràcia. I per extensió, els meus barris: l’Eixample, el Born, les Tres Torres, Sarrià, Gràcia, el Poblenou. Els interiors d’illa i els terrats –hi ha res més barceloní?– també són protagonistes d’aquests episodis romàntics que han anat configurant ‘la meva Barcelona’. El terrat de la Pedrera un vespre d’estiu escoltant un concert de jazz amb una copa de cava, o el de la Casa Batlló amb les versions dels Beatles i un gintònic. Els vespres de juliol als jardins de la UB. I la meravellosa terrassa de Vinçon –sempre Vinçon–, marc predilecte, racó excepcional, que m’ha vist estimar tant.

És curiós com hi ha una sèrie de llocs que identifiques irremeiablement i indestriable a persones i a moments concrets. Un matí gloriós d’un diumenge de novembre al parc del Turó del Putxet. Un matí de dissabte a Sarrià fent-te descobrir els meus racons del barri: el passatge Mallofré, la placeta del Roser, la placeta de Sant Gaietà. Un matí de dilluns a Pedralbes que contradèiem la rutina estimant-nos estirats en un banc del parc del Castell de l’Oreneta –quin nom més bonic–, la ciutat sencera sota nostra. Tous les matins du monde. Can Felipa, el vespre hivernal que vam pujar a veure aquella expo, i estàvem sols, i ens fèiem petons d’amagat com a la facultat, i aquell xàfec de tarda i la discussió posterior, i tots aquells matins de sol espaterrant. Tots els matins de trobades fugisseres els dimarts al carrer de l’Avenir. Tous les matins du monde. La tarda al Laberint i les promeses que es van esvair amb les cendres del nostre amor. La cita fantasma al cementiri del Poblenou, l’esplendor de les tombes, els mausoleus i les estàtues, i aquelles pàgines marcades del poemari de Dickinson – I died for Beauty.

No puc deixar de citar el campus Poblenou de la Pompeu, que ens ha vist sortir dissimuladament junts a mitja classe perquè no aguantàvem el desig, fer-nos petons amagats en mil racons, perdre’ns, enamorar-nos, estimar sense mesura, destruir-ho tot.

Podria enumerar molts dels petons que no he fet: el que no va arribar mai a la nostra primera cita a Palo Alto, el que vas rebutjar amablement al terrat de casa, el que no vam saber fer-nos als Tres Tombs, el que vam deixar escapar a Virreina – que la vida que ens hem perdut simplement no existeix.

Però també els primers petons: a la primera cita al Harlem, i els que van venir després a tocar de la Catedral; a l’última fila de la sala 1 dels Verdi on crèiem haver aturat el temps però la pel·lícula continuava; en aquell bar tronat del Poble-sec després d’un concert de Manel; al Fòrum, embriagats, amb escenaris pertot fent retronar els artistes del Primavera; al portal de casa teva, després d’aquella passejada tan llarga pels turons de Barcelona, en una tarda en què l’estiu no volia anar-se’n del tot, i nosaltres tampoc. El sopar al Menjador de la Beckett que ho va fer trontollar tot de nou, i aquella tornada a casa, aturant-nos per arrencar una taronja d’un dels tarongers de Marià Aguiló. I, de nou, un nostre primer petó.

Creuar la plaça Catalana de matinada amb les Maries, tornant de les festes del Guinardó, cantant nadales pocs dies abans de festes, també em sembla una petita i bonica declaració d’amor. Com ho són el descobriment de la plaça Masadas, les casetes del carrer Josep Roura, el punt exacte on Schönberg fa néixer Verdi, el passatge Frígola amb el Sergi o el pati de la Casa Usher amb el Marc quan fugir era el més bell que teníem, el Cafè de la Central amb la Clara i l’Elena planificant París, o el bar del Convent amb l’Eulàlia i les nostres dolces converses. Totes les vegades que he creuat la plaça Tetuan amb bici, i que he alçat la vista mirant el balcó d’aquell principal del carrer Casp.

El primer cop que vaig trepitjar la nau Ivanow no podia estar més ben acompanyat. Aquell vespre vam creuar mitja Barcelona per acabar al Sotavent de Sarrià, però abans vam haver de fer una parada a casa per apaivagar el deler. Fervor i pecats de joventut. Fa no gaire vaig tornar-hi, a la Ivanow, per veure-hi una bona amiga actuar, i entre el públic vaig coincidir amb un antic amor. La ciutat és juganera, i sabent-se prou gran perquè hi passin coses fantàstiques, també es coneix prou petita i capritxosa com per deixar que ocorrin aquestes coincidències.

La manera com he estimat les dones que he estimat ha estat també la meva forma d’estimar la ciutat. He bategat Barcelona amb els seus cors, l’he mirada amb els seus ulls, l’he caminada de la seva mà.

A Barcelona l’he vista adormir-se sota el llom de Collserola els últims dies de l’any i també despertar-se ben a la vora del mar per Sant Joan. L’he vista aterrida una tarda d’agost sotmesa a l’horror, en una espera nerviosa a la plaça dels Pescadors amb l’única companyia del Karamàzov i el Kruso que acabava de comprar a la Nollegiu. L’he vista lluir esplendorosa les nits d’estiu als jardins del Teatre Grec, i a tots els teatres de la ciutat on ens hem donat la mà mentre durava la funció: el Lliure, la Beckett, el TNC, la Biblioteca, el Romea, la Villarroel. Les nits de Palau i de Liceu, i d’Auditori. Les nits de Razz i les d’Apolo, les dels malaguanyats Pipa Club i Ryan’s. I les del Primavera.

“Aquí la vida sembla dolça i fascinant”, va dir l’escriptor irlandès John Banville al pregó de la Lectura de Sant Jordi de 2015. Estimo Barcelona per la seva bellesa espontània: pels passatges del Farró i els del Poblenou; pels jardins de Can Sentmenat, i els de la Tamarita; pel claustre del Monestir de Pedralbes, i el de la Concepció; per les festes memorables a Joaquín Costa, a Girona, a Vallirana, a Menor de Sarrià; per descomptat, per l’olor dels tarongers florits dels passatges de l’Eixample els primers dies de primavera; pel magnífic jardí del carrer de Salses i la conversa de cafè amb la senyora Valls; per l’oasi rural del carrer de les Bugaderes; pel parc de la Creueta del Coll, l’assilvestrat carrer Taradell i la casa misteriosa del carrer Manlleu; pels sopars al Stuzzichini del Poblenou i les cites al Stuzzichini de Gràcia; per les pizzes de Madre Lievito; per les nits insignes de la Mercè; per aquell Sant Joan boig a casa; pel cementiri de Sarrià, refugi a recer dels poetes catalans, a l’hora violeta; per un vespre llegint a la plaça Mercè Sala. Efectivament, aquí la vida és dolça i fascinant i no hi ha lloc al món on viuria més feliç.

Estimar és un lloc. Perdura al fons de tot: d’allí venim. I és el lloc on va quedant la vida.

0 notes

naydriel · 4 years

Photo

Jugant amb els astres

Ella solia sortir de dia. El gegant en flames l’escalfava aleshores. No coneixia altre company, ell hi jugava i s’assegurava que visqués plena. Ella l’estimava, a la pell nua es llegien les seves trobades, runes incandescents d’històries vetustes. Jugaven a construir amb la clarividència que els aportava el seu vincle. Ella despertava cada matí amb la seguretat que el Sol l’escollia, dibuixava immensos paratges que esdevindrien càlids refugis.

Les històries senzilles moren en punts inconnexos, però aquell vincle mai seria qüestió de poca complexitat. A ella l’inundava la curiositat dels felins i no obviava que existia una realitat que mai havia viscut...la nit. Una nit prou clara va abandonar el cau buscant recer en les respostes. A la foscor es sentia vulnerable, petita. Enmig del silenci va trobar el que buscava. Inundava la foscor amb la seva llum, l’omplia de puresa i misticisme. Immòbil i imbuïda de noves sensacions, es preguntava com seria viure il·luminada per aquella nova estranya. S’obria en si mateixa l’experiència paradoxal de la familiaritat i el desconeixement. Però aviat quelcom es va trencar en la seva mirada. Entre sospirs de dol i el cor glaçat, els ulls plorosos presenciaven el joc dels astres. Es coneixien. Jugaven en la immensitat del seu teixit, generaven noves vibracions. Espantada s’amagava rere els arbres, testimonis de la dansa dels gegants radiants. Va marxar fràgil buscant consol en el mar que generava el seu viatge interior.

L’endemà, petits raigs de claror l’acariciaven a través de les escletxes de la seva fortalesa, el Sol la reclamava. Ella ja s’havia rendit. Va mostrar-se nua amb les ferides obertes i li comunicà la seva descoberta. De seguida va notar com una escalfor tendra i renovada la cobria, l’enlluernava conscient mentre tractava els seus danys. Ella, curada, somreia i preguntava amb la curiosa innocència d’un infant. El seu company destapava històries ben semblants a la seva, però plenament diferents. El descobriment paulatí de la Lluna despertava una escalfor desconeguda. Creia impossible que algú hagués sentit res semblant, doncs era digne de ser conegut. A mesura que coneixia les rondalles de la nit, sentia com creixia en ella la seguretat que els seus indrets seguirien sent il·luminats, que el seu company no marxaria, al contrari, que es nodriria de nova llum. I que d’alguna manera ella viuria aquesta llum. I aquesta suposició ningú pot arribar a concebre com la feia vibrar...

L’harmonia del cicle no minvava mai. Dia rere dia, ella vivia l’escalfor del seu vell company amb reminiscències de la nit, on intuïa la llum de la seva amagada companya. La mera evocació de la presència que havia pogut albirar aquella nit i en altres intrèpides exploracions, feia créixer fervorosament la seva curiositat. Com era ella? El Sol l’al·ludia com a semblant, suggeria l’afinitat que existiria entre elles si mai compartien la mateixa claror... Ella, anhelant, no va trigar a aventurar-se altre cop en la foscor. El Sol que, astut, intuïa l’afany de la seva companya, les deixà soles aquella nit. Ella jeia al cau inquieta quan un besllum curiós va convidar-la a mostrar-se. S’esperaven amb tendre vehemència per inundar-se amb nou delit.

Com que aquesta història mai serà qüestió de poca complexitat, els camins dels seus actors insinuen que l’evolució d’aquest espill encara resta per descobrir...

0 notes

365d365d · 7 years

Photo

PRESÓ 3 (10 DE MARÇ DE 2017) LLIBERTAT Aquest matí a les 10.23 he sortit de La Model! Quines ganes en tenia! He passat per situacions molt pitjors que aquesta al llarg de la meva vida, algunes ja les coneixeu, perquè han passat des que em llegiu, d’altres us les he explicat. Però aquesta, per injusta, per no esperada, se'm farà molt difícil de pair. Tot i que, per sort, he estat en una cel·la de semi aïllament. En una zona de preventius, aïllat de quasi tots els interns. En part perquè alguns dels que són aquí, en un moment o altre, hi han entrat per culpa de la meva feina. Però el motiu principal ha sigut que massa gent em podria reconèixer i saber que estic forrat. Un caramel dintre de la presó. Al Carrer Provença m'hi esperava la meva filla gran, l'Anna. L'abraçada ha sigut d'aquelles que no s'acaben mai. Avui no ens hem desenganxat, ni un moment, en tot el dia. Me l'estimo tant. La Mariona ve amb la Sabine de Nova York demà, només per estar amb mi uns dies. De moment tinc prohibida la sortida del país i el passaport retingut. I m'he de presentar tots els dilluns a la comissaria. Per sort, i no en sé el motiu, la meva detenció ha passat desapercebuda per la premsa, si s'arriba a saber, m'haurien jutjat i linxat viu. Sense esperar a demostrar la meva innocència o culpabilitat. I també, per sort, el jutge no m'impedeix seguir treballant. Aviat tindreu notícies meves, aquests dies a la presó m'ha arribat un cas que m'interessa molt investigar, o sigui que estigueu atents al diari els dies que vénen ...

1 note · View note

joaquimblog · 6 years

Text

Curiós i notable Lohengrin el que ens ofereix el teatre de La Monnaie de Brussel·les, en una nova i fosca producció teatral amb esperit transcendent de Olivier Py i una vibrant direcció musical del titular de la casa Alain Altinoglu, que controla i domina totes les escenes i concerta amb autoritat, erigint-se com a gran arquitecte del so, especialment durant en el sempre complicat segon acte, que s’inicia des de la nocturnitat més fosca del temible preludi al meyeerberià concertant que tanca la gran escena davant de la catedral, oferint a tot el relat una tensió dramàtica de primeríssim nivell..

El cast femení és molt important, molt més que el masculí que es mou entre la poc adequada veu d’un lleuger de molta alçada, física i artística, assumint un rol que demana en molts moments un cos vocal que ell no té, malgrat la subtilesa i la màgia amb la que interpreta el seu eteri comiat i un Telramund mancat de foscor dramàtica i vocal,

El conjunt funciona de manera majestuosa perquè tota la proposta és compacte i amb voluntat de ser genial i transcendent gràcies a una imponent i inquietant posada en escena, de grandiloqüent escenografia i punyent reflexió històrica al voltant de l’inevitable III Reich del qual l’obra wagneriana sembla condemnada a no desprendre’ns mai.

Ingela Brimberg, com en el seu moment altres Elsa amb veus molt més denses del que estem acostumats, interpreta tot i importants i notables esforços per alleugerir el caudal vocal, una Elsa més propera a una heroica Brünnhilde. Pankratova és una abassegadora Ortrud a la que no li aniria gens malament un aprofundiment una mica més pervers del retorçat personatge, però ambdues personalitats vocals són un luxe, un autèntic goig per la personalitat que desprenen i les facultats que demostren en una època tan gasiva de veus autènticament wagnerianes.

És interessant aquest contrast entre Cutler, una veu molt poc wagneriana al servei d’un cant exquisit, un fenomen malauradament anormal entre els tenors wagnerians i la veu poderosa de Brimberg (notable contrast en el duo del tercer acte), tan wagneriana i en principi tan poc idònia com a Elsa com Cutler de Lohengrin, però el resultat és gratament satisfactori, segurament perquè Altinoglu sap oferir en aquest relat musical una tensió dramàtica i una claredat sonora admirable. En cap cas deixa que les veus es perdinen mig del magma orquestral wagnerià i sempre té cura en els moments més colpidors que l’embolcall orquestral sigui una aportació fascinant al conjunt.

Magnífics tant el rei de Gabor Bretz, com l’herald de Werner van Mechelen.

Jo no diria que estiguem davant d’un Lohengrin vocalment ideal, però és innegable que l’equipo té un atractiu i un carisma, qui sap si gràcies també a les dues direccions i que la suma de tot el talent fa que aquesta nova producció de Py funcioni tant des del vessant estètic, com des del conceptual.

Fa remoure de la cadira que l’heroi Lohengrin sigui com aquells nens inquietants de Das weiße Band (La cinta blanca) la genial pel·lícula de Haneke, que amaguen al darrere de la seva aparent innocència, un germen de conseqüències inabastables . Al darrere d’aquest heroi nacionalista, la quinta essència del paradigma wagnerià i del nefast III Reich s’erigeix un heroi víctima e la devastació del propi règim. Ens trobem en mig d’una Alemanya arrasada a fionals de la Segona Guerra Mundial i en mig de la devastació es mouen les figures desolades d’un món en destrucció, envoltades per una escenografia giratòria que tant ens porta en un teatre en runes , com en un temple o una biblioteca o ens apareixen els noms i els busts dels fonaments de la cultura alemanya, en una escenografia giratòria que en certa manera recorda les de Claus Guth i com aquelles la repetició constant pot arribar a cansar malgrat la imponent resolució escènica.

Estic segur que malgrat que podeu discutir la idoneïtat´d’alguna de les veus i òbviament l’encert de Py en trobar un relat paral·lel suficientment convincent per sortir del convencionalisme, aquesta nova producció de La Monnaie és un encert i un èxit.

Richard Wagner LOHENGRIN

Heinrich der Vogler, Gabor Bretz Lohengrin, Eric Cutler Elsa von Brabant, Ingela Brimberg Friedrich von Telramund, Andrew Foster-Williams Ortrud, Elena Pankratova Heerrufer, Werner van Mechelen Vier Brabantische Edle, Zeno Popescu, Willem van der Hayden, Kurt Gysen, Bertrand Duby Edelknaben: Raphaële Green, Isabelle Jacques, Virginie Léonard, Lisa Willens.

Orchestre et chœurs du Théâtre Royal de La Monnaie, Direcció del cor: Martino Faggiani Direcció musical: Alain Altinoglu

Direcció d’escena: Olivier Py Escenografia i disseny de vestuari: Pierre-André Weitz Disseny de llums Bertrand Killy

La Monnaie, De Munt, Brussels, abril de 2018

LA MONNAIE 2017/2018: LOHENGRIN (CUTLER-BRIMBERG-PANKRATOVA-FOSTER WILLIAMS;PY-ALTINOGLU) Curiós i notable Lohengrin el que ens ofereix el teatre de La Monnaie de Brussel·les, en una nova i fosca producció teatral amb esperit transcendent de…

#Andrew Foster-Williams #Bertrand Duby #Elena Pankratova #Eric Cutler #Gábor Bretz #Ingela Brimberg #Isabelle Jacques #Kurt Gysen #Lisa Willens.#Lohengrin #Olivier Py #Orchestre et chœurs du Théâtre Royal de La Monnaie #Raphaële Green #Richard Wagner #Virginie Léonard #Werner Van Mechelen #Willem van der Hayden #Zeno Popescu

0 notes

comunistescat · 7 years

Text

Veneçuela, objectiu a enderrocar pel poder polític, econòmic i mediàtic internacional.

Davant el plebiscit de la MUD d'aquest diumenge, la Assemblea Bolivariana de Catalunya ratifica el seu suport al legítim Govern Bolivariano del President Maduro.

Veneçuela, objectiu a enderrocar pel poder polític, econòmic i mediàtic internacional. La mateixa societat que va denunciar les mentides que durant anys han mantingut els grans mitjans de comunicació en relació als esdeveniments que varen estremir el món durant el segle XX i el que portem del XXI (les famoses armes de destrucció massiva de l’Iraq), digereixen amb innocència d’infants les falsejades informacions que avui ens brinda el blindat i monopòlic poder-negoci de les corporacions mediàtiques. El poder econòmic i polític hegemònic en el món va posar la mira sobre el processos democràtics oberts a Llatinoamèrica i va orquestrar unes estratègies d’enderroc especials a cada país amb el mateix fi: que tornessin a ser el pati del darrera d’EEUU i Europa. El darrer d’aquests episodis, la condemna a l’expresident del Brasil Lula Ignacio da Silva sense cap tipus de proves, que l’invalidarien com a candidat a les properes eleccions, és una mostra vergonyant fins on són capaços de manipular al propi poder judicial per bloquejar la possibilitat de que en aquest país deixi de governar el corrupte Temer i es recuperi la democràcia amb un govern que defensi els interessos del seu poble. En quasi dues dècades de Govern Bolivarià, Veneçuela ha passat a ser un dels tres països amb una menor desigualtat social a Llatinoamèrica. (Informe de la CELAC * 2016). En aquest període s’han desenvolupat 19 processos electorals valorats per la Fundació Carter com els més transparents del món. El “Tribunal Supremo de Justicia” va invalidar l’elecció de tres diputats de l’oposició per la regió d’Amazonia acusats de greus irregularitats en el darrer procés electoral que el va guanyar la dreta. Malgrat això la “Asamblea Nacional”, amb majoria opositora, els incorpora com a representants de ple dret. El “Tribunal Supremo de Justicia” declara a la “Asamblea Nacional” en desacatament i per tant invalida totes les seves decisions. No la invalida el Poder Executiu sinó el Poder Judicial. En aquest context de confrontació de poders de l’estat democràtic l’oposició elabora una estratègia de desestabilització del govern sobirana i legalment constituït basada en Col·lapse econòmic. El desabasteixement de la població mitjançant les polítiques d’acaparament, especulació econòmica, crema dels dipòsits estatals de distribució de productes bàsics (250 centres de distribució cremats per l’oposició), bloqueig de línies de crèdit a l’estat comptant amb la complicitat de la banca nacional i internacional, etc. Aquesta estratègia no és nova, va ser la base del cop d’estat contra el govern de Salvador Allende a Xile. Terrorisme urbà. Més de cent morts des de l’abril en les manifestacions convocades per l’oposició, alguns d’ells foren cremats vius a l’interpretar els manifestants que eren chavistes pel seu aspecte (mulats) o per la vestimenta. En varies ciutats els carrers varen ser presos per bandes finançades per l’oposició que crearen situacions de caos social, inseguretat i violència. Aquesta violència només va ser investigada en els casos en que els sospitosos de produir víctimes eren membres de les forces de seguretat de l’estat. Els detinguts dels grups de xoc de la dreta en el context de desenes d’assassinats, crema de vehicles, d’atacs a les institucions de lestat, (centres de salut, llars d’infants, escoles, centres d’abasteixement) foren alliberats i no investigats atès que comptaren amb la complicitat de la “Fiscalía del Estado”. Els episodis de violència s’atribueixen a la repressió i no als qui la generen. Desinformació sistemàtica. No s’informa de les fites assolides en els àmbits socials, sanitaris, educatius, l’habitatge, de les lleis laborals, de la justícia, de la democràcia, que s’han produït durant aquestes dues dècades. Es menteix sistemàticament. Es passen escenes de violència a Bogotà i a Rio de Janeiro com fets succeïts a Caracas per exemple. Només apareix la violència no contrastada. No apareixen les manifestacions de suport al govern. Amb l’objectiu de modificar l’actual Constitució generant així un nou espai de diàleg que permeti encausar l’actual situació de bloqueig al mateix i la violència que viu el país, el President Nicolás Maduro ha convocat pel proper 30 de juliol una “Asamblea Nacional Constituyente” que l’oposició desconeix. Aquest rebuig ha derivat en una convocatòria de consulta popular per part de l’oposició per aquest diumenge 16 de juliol, a la que diu que participaran 12 milions de veneçolans però que per evitar conflictes cremaran d’immediat les paperetes amb els resultats destruint així qualsevol prova de veracitat del procés. La primera pregunta del plesbicit crida a rebutjar la “Asamblea Constituyente” convocada pel govern. En la segona sol·licita a les forces armades i als funcionaris a recolzar a la “Asamblea Nacional” en desacatament en contra els poders de l’Estat que respecten la legalitat democràtica. Quina lectura es pot fer d’aquesta pregunta en el context llatinoamericà sinó és la d’una convocatòria a cop d’estat? La tercera proposa “renovar los poderes públicos” i conformar un govern de “unión nacional”, és a dir consolidar el cop d’estat. En aquest greu context d’agressió als governs populars de Llatinoamèrica convoquem a denunciar aquests fets i a recolzar el legítim i democràtic Govern de la República Bolivariana de Veneçuela, i a tots els pobles que defensen la seva sobirania i independència. Assemblea Bolivariana de Catalunya Barcelona 14 de juliol de 2017 *CELAC: La “Comunidad de Estados Latinoamericanos y Caribeños (CELAC)” és un mecanisme intergovernamental de diàleg i concentració política. Agrupa als trenta tres països d’Amèrica Llatina i el Carib. -------------------------------------------castellano---------------------------------------

Venezuela, objetivo a derribar por el poder político, económico y mediático internacional. La misma sociedad que denunció las mentiras que durante años han sostenido los grandes medios de información en relación a los acontecimientos que estremecieron al mundo durante el siglo XX y lo que va del XXI (las famosas armas de destrucción masiva de Irak), digieren con inocencia de niños las falseadas informaciones que hoy nos brinda el blindado y monopólico poder-negocio de las corporaciones mediáticas. El poder económico y político hegemónico en el mundo puso la mira sobre los procesos democráticos abiertos en Latinoamérica y orquestó unas estrategias de derribo especiales en cada país con el mismo fin: que volvieran a ser el patio trasero de EEUU y Europa. El último de estos episodios, la condena al ex presidente de Brasil Lula Ignacio da Silva sin ningún tipo de pruebas, que lo invalidarían como candidato a las próximas elecciones, es una muestra vergonzosa de hasta donde son capaces de manipular al propio poder judicial para bloquear la posibilidad de que en ese país deje de gobernar el corrupto Temer y se recupere la democracia con un gobierno que defienda los intereses de su pueblo. En las casi dos décadas de Gobierno Bolivariano, Venezuela ha pasado a ser uno de los tres países con menor desigualdad social en Latinoamérica. (Informe de la CELAC * 2016) En este período se han desarrollado 19 procesos electorales valorados por la Fundación Carter como los más transparentes del mundo. El Tribunal Supremo de Justicia invalidó la elección de tres diputados de la oposición por la región de Amazonia acusados de graves irregularidades en el último proceso electoral en el que ganó la derecha. A pesar de ello la Asamblea Nacional, con mayoría opositora, los incorpora como representantes con pleno derecho. El Tribunal Supremo de Justicia declara en desacato a la Asamblea Nacional y por ende invalida todas sus decisiones. No lo invalida el Poder Ejecutivo sino el Poder Judicial. En este contexto de confrontación de poderes del estado democrático la oposición elabora una estrategia de desestabilización del gobierno, soberana y legalmente constituido basada en: Colapso económico. El desabastecimiento de la población a través de políticas de acaparamiento, especulación económica, quema de los depósitos estatales de distribución de productos básicos (250 centros de distribución quemados por la oposición), bloqueo de líneas de créditos al estado contando con la complicidad de la banca nacional e internacional, etc. Esta estrategia no es nueva, fue la base del golpe de estado contra el gobierno de Salvador Allende en Chile. Terrorismo urbano. Más de cien muertos desde abril en las manifestaciones convocadas por la oposición, varios de los cuales fueron quemados vivos al interpretar los manifestantes que eran chavistas por su aspecto (mulatos) o por su vestimenta. En varias ciudades las calles fueron tomadas por bandas financiadas por la oposición que crearon situaciones de caos social, inseguridad y violencia. Esta violencia solo fue investigada en los casos en que los sospechosos de producir víctimas fueran miembros de la fuerzas de seguridad del estado. Los detenidos de los grupos de choque de la derecha en el contexto de decenas de asesinatos, quema de vehículos, de ataques a las instituciones del estado, (centros de salud, guarderías, escuelas, centros de abastecimiento) fueron liberados y no investigados dado que contaron con la complicidad de la Fiscalía del Estado. Los episodios de violencia se atribuyen a la represión y no a los que la generan. Desinformación sistemática No se informa de los logros sociales, sanitarios, educativos, en el ámbito de la vivienda, de las leyes laborales, de la justicia, de la democracia que se han producido durante estas dos décadas. Se miente sistemáticamente. Se pasan escenas de violencia en Bogotá y en Rio de Janeiro como hechos sucedidos en Caracas por ejemplo. Solo aparece la violencia no contrastada. No aparecen las manifestaciones de apoyo al gobierno. Con el objeto de modificar la actual Constitución generando así un nuevo espacio de diálogo que permita encausar la actual situación de bloqueo del mismo y la violencia que vive el país, el Presidente Nicolás Maduro ha convocado para este próximo 30 de julio una Asamblea Nacional Constituyente que la oposición desconoce. Este rechazo ha derivado en una convocatoria de consulta popular por parte de la oposición para este domingo 16 de julio, en la que dice que participarán más de 12 millones de venezolanos pero que para evitar conflictos quemarán de inmediato las papeletas con los resultados destruyendo de este modo toda prueba de la veracidad del proceso. La primera pregunta del plebiscito llama a rechazar la Asamblea Constituyente convocada por el gobierno. En la segunda solicita a las fuerzas armadas y a los funcionarios a respaldar a la Asamblea Nacional en desacato en contra de los poderes del Estado que respetan la legalidad democrática. ¿Qué lectura se puede hacer de esta pregunta en el contexto latinoamericano sino es la de una convocatoria a golpe de estado? La tercera propone “renovar los poderes públicos” y conformar un gobierno de unión nacional, es decir consolidar el golpe de estado. Es en este grave contexto de agresión a los gobiernos populares de Latinoamérica convocamos a denunciar estos hechos y a respaldar al legítimo y democrático Gobierno de la República Bolivariana de Venezuela, y a todos los pueblos que defienden su soberanía y su independencia. Asamblea Bolivariana de Catalunya Barcelona, 14 de julio de 2017 *CELAC: La Comunidad de Estados Latinoamericanos y Caribeños (CELAC) es un mecanismo intergubernamental de diálogo y concertación política. Su membresía incluye a los treinta y tres (33) países de América Latina y el Caribe. - via el Bloc dels i les Comunistes de Catalunya

#comunistes

0 notes