#periodisme

[periodisme]

“¿Què direm de la vida intel·lectual? Per a fer-se càrrec del nivell baix a què ha arribat, no hi ha més que veure el nostre periodisme i les nostres llibreries. Fent excepció de poquíssims, no cal cercar en els nostres diaris articles meditats ni tan sols notícies d'interès general. S'omplen de retalls endarrerits, i fins allò que passa a mitja hora de la localitat no ho sabrien si no els ho diguessin des de Madrid. És molt freqüent que des de la cort ens facin saber alguna cosa d'importància ocorreguda dos dies abans a Sants o a Badalona. En punt a notícies telegràfiques de l'estranger, ni se’n resa. Recordem, com a exemple, que sols un diari de Barcelona va fer-nos saber la pujada al poder dels liberals anglesos, i un sol també va donar-nos notícia de l'avalot socialista de Londres. Tots els altres ho copien l'endemà, i prou fan, perquè els lectors no volen més que trapasseries de poca substància i baralles de carreró. Això sí; la nostra premsa ens permet saber d’avançada quin temps farà a cada lluna nova, atès que alguns diaris protegeixen l’astròleg per a donar satisfacció als seus subscriptors, i altres confien la secció —que en diuen científica!— al Saragossà”.

Valentí Almirall, Lo Catalanisme (1866), p. 72

#periodisme

[csg-85]

#lgbtqia+ #derechos humanos #noticias #politica #extremadreta #españa #periodisme #periodismo #elsalto

[miquisteps]

🐦 Txell Partal #algúhohaviadedir #periodisme #culllogat #esquerra #ERC #twitter #piulades #compol #twitterquotes #twitterposts #twitter #tuitfixat #twitterCatalunya 🔗twitter.com/gerard_furest/status/1623958747365138436 (at Països Catalans) https://www.instagram.com/p/Co1iZI_NX1x/?igshid=NGJjMDIxMWI=

#algúhohaviadedir #periodisme #culllogat #esquerra #erc #twitter #piulades #compol #twitterquotes #twitterposts #tuitfixat #twittercatalunya

[lafingidora]

[Tesi] Més Enllà del Mirall Negre. Una Defensa del Periodisme en l’Era de la Comunicació Blob i el Capitalisme de la Contenció

El capitalisme de la vigilància està mutant pels darrers avenços computacionals en intel·ligència artificial i propicia el naixement d’un nou tipus de comunicació algorítmica, que està sent descrita, però encara des del marc teòric de la vigilància i la comunicació de xarxes i, per tant, no està sent caracteritzada de forma precisa ni anomenada de manera distintiva. Per això, en aquesta tesi la bategem, la caracteritzem i la ubiquem dins d’una nova forma de capitalisme, que s’inscriu en una nova cultura política. 

El tribunal dels XXXIV Premis CAC n’ha dit: “Aquesta tesi doctoral amb forma d’assaig estudia el periodisme com a disciplina simbòlica que permet crear sentit en les comunitats, en el context de l’anomenada ‘comunicació blob’ i del capitalisme de la contenció. Aquesta recerca destaca per la seva creativitat analítica i la seva reflexió constructiva sobre el periodisme, així com l’elaboració d’un glossari amb conceptes nous com el periodisme altre, un periodisme més enllà del mirall”.

Llegeix-la a l’enllaç

El despotisme tecnohidràulic és la infraestructura política i econòmica que sosté el Silicon Valley Global sobre el capitalisme de la contenció i la comunicació blob. El despotisme tecnohidràulic s’inspira en l’antiga tradició hidràulica oriental i la fusiona amb un neoliberalisme anarcocapitalista. Sobre els fonaments d’una permacrisi que obliga a la mobilització constant, aquesta forma de despotisme manté la seva violència gràcies al precariat com a nova forma de treball basada en els relleus, la temporalitat i la descentralització; al cognitariat com la classe que fa possible la intensificació de la producció de continguts; i a la plataforma com a aparell discursiu que permet interaccions vicàries a escala global i infinita.

El fruit d’aquesta nova escala de dominació del despotisme tecnohidràulic cristal·litza en el capitalisme de la contenció, que sofistica la vigilància fins a superar-la, i que completa la contenció de la contingència, la tirania de les eleccions i el segrest de l’esdeveniment. Tot aquest dispositiu ideològic s’encarna en la cultura de la contenció i en la comunicació blob, que hem definit com l’arquitectura comunicativa de l’algoritme, la intel·ligència artificial i la plataforma que s’aguanta sobre un orbe algorítmic. Així, tots els processos de la comunicació humana estan engabiats en una mena de malla mercurial que ens embolcalla i aïlla, que promou interaccions vicàries i narratives autoreferencials basades en càstigs i recompenses, que ens deshumanitza i que allunya la tecnologia del nostre abast, de tal forma que no ens en podem apropiar. 

És per això que considerem imprescindible desbordar els dics de la contenció i de la malla mercurial de la comunicació blob. Proposem una nova forma de comunicació des de les heterodòxies culturals, que permeti alliberar un periodisme-altre capaç de confrontar aquesta nova classe dominant i la seva matriu narrativa. Els mitjans de comunicació, que eren i encara són la institució discursiva de la burgesia i dels estats nació, no disposen d’eines ni capacitat per combatre aquesta nova escala de dominació, perquè han reduït el periodisme a una mena de pràctica industrial obsoleta que només respon als interessos d’unes classes dominants en declivi. El periodisme no només s’ha d’emancipar del nou ordre caòtic de la contenció, sinó també de les urpes del model burgès clàssic i industrial que el va engendrar.

#periodisme #comunicació #doctorat #tesi

[useless-catalanfacts]

Ara els mitjans estan molt ocupats parlant de la monarquia anglesa (i des d'una visió poc digna del periodisme i més aviat de premsa del cor), no donem l'esquena a altres notícies del nostre voltant. Per exemple el que passa als CIEs (Centres d'Internament d'Extrangers), aquestes presons on es tanquen als migrants "sense papers" i on repetidament s'hi donen casos de tortura i maltractament cap als presos.

#cies no #cie #antiracisme #racisme #coses de la terra

[lesfoteses]

La benvinguda

1 de gener del 2023

Què faria sense la sopa? Segurament morir. Fa 24 hores estava encara sopant amb el raïm pacientment esperant-nos des d'una taula annexa a la cuina, lluny de les nostres mirades. No hi havia sopa, de fet ni hi pensava en la sopa: hi havia truites, croquetes, quiche, olives, patates, pa amb tomàquet. "Lo típic". Era en un pis del costat de la Monumental, que per nom de Wi-fi tenen 'Las monumentales', és casa de l'Abel.

A les 23:41 aproximadament, es produïa la clàssica disputa de 'amb quin canal seguim les campanades?'. Veníem de l'any passat a casa nostra, amb Catalunya Ràdio. Va ser un puto fracàs, no recordo si és que no van cantar bé les campanades o si es va tallar o tot a la vegada, però vam dir "mai més". Aquest any han guanyat la Pedroche i el Chicote, ella primer amb un vestit de puta pena que de cop se l'ha tret, quedant mig en boles com ja és quasi tradició. Potser d'aquí uns anys -si no es fa ja- s'estudiarà a les facultats de Periodisme dins del tema de 'pràctiques masclistes i sexistes en cobertures especials'. D'aquesta primera nit de l'any, em quedo amb la bona companyia dels amics de sempre, amb una mica massa de Quevedo amb Bizarrap pel meu gust, i els jocs que vam fer. El meu objectiu aquesta nit va ser colar el màxim de cops possibles la cançó de l'opening de 'The White Lotus', que es diu Renaissance i és un temazo. Malauradament només el vaig poder posar un parell de cops, va guanyar la Rosalía. Després vam jugar al Picolo, un joc de proves i alcohol que ens va ensenyar la Raquel, i després un joc de pensar conceptes i endevinar-los, primer definint-los tipo Taboo, després amb mímica i per últim amb només una sola paraula. Ens vam quedar a la primera fase perquè som uns memos. Però clar, és que hi havia conceptes que havia posat algú com 'Ada Colau' o 'Montserrat Roig', i jo em pensava que anàvem molt més forts, per la qual cosa vaig posar conceptes molt més bèsties que van desentonar una mica. Fatal.

24 hores després de la Pedroche, el raïm sense pinyols i el Picolo soc al poble amb el Marc esperant que s'acabin de cuinar els tiburones. Hem fet sopeta amb Avecrem (m'encanta) i no puc estar més contenta perquè n'he posat més de la que toca per a dues persones, de manera que amb sort demà també soparem el mateix. Per mi la sopa és dels millors plats que poden existir, faci fred o calor. Ara fa calor per ser 1 de gener, massa de fet. Hem vingut a esquiar demà i demà passat en teoria, però no hi ha neu es veu. Ni a Molina ni a Masella. Només cal veure Instagram per comprovar que és veritat i que la cosa pinta fatal i que no podem ser més pringats, tio. Fa molt de temps que hem decidit que pujaríem. A principis de mes, pel pont, va nevar molt i semblava que havia de ser la polla de temporada. Però llavors vam dir-nos "bah, ara pel pont segur que tothom puja i serà impossible esquiar de la gentada. Ja pujarem més endavant, total, segur que torna a nevar". Doncs passa'm la maionesa per acompanyar les patatetes que ens estem menjant. La nostra previsió ha estat un puto fracàs.

He dormit poc per lo tard que ens vam acabar ficant al llit, vora les 6 del matí. L'últim whatsapp meu és de les 5:39 i li dic a la Cris que ja estic a casa i que tot ok. Abans de dormir per això, pota preventiva perquè no em trobava massa bé i vaig pensar "calla, abans de ficar-me al llit i que em vingui tooot el mareig i tal, ho trec". I m'ha anat de conya. Avui a les 11 i poc ja no tenia més son i m'he aixecat a esmorzar. Després hem fet dinar familiar i un cop enllestit, migdiada i motxilla cap al poble. Demà no crec que esquiem, però no li vull dir al Marc per no desanimar-lo.

[timriva-blog]

Gay Talese: «Avui no duraria ni un dia en una redacció»

Llegenda viva de l’anomenat Nou Periodisme acaba de publicar ‘Bartleby y yo’ Escrit per Javier Otazu Elcano Gay Talese, una llegenda viva de l’anomenat Nou Periodisme, té als seus 92 anys una prolífica activitat com a escriptor, i encara que continua considerant-se un reporter, admet que “no duraria ni un dia” en una redacció per la seva aversió al periodisme a curt termini. Acaba de…

View On WordPress

#Créativité #Entrevista #Meios

[lescroniques]

La censura d'anuncis en llengua de signes, un dels obstacles per a la igualtat

Pedro Arias Redo La presidenta de l’Associació de Premsa de la Comunitat Sorda, Raquel Barandiarán, va parlar de la importància del periodisme per a la democràcia a l’Associació Gironina de Sords. Va destacar que els periodistes tenen la responsabilitat de informar de manera veraç i independent, i de posar en relleu les problemàtiques socials. Barandiarán va subratllar la discriminació en la…

View On WordPress

#APCS #Associació de Premsa de la Comunitat Sorda #Associació Gironina de Sords #lescroniques.com #Raquel Barandiarán

[badiajordi]

Periodisme i Villarejo

Escolto el cara a cara entre l’excomissari José Manuel Villarejo i l’expresident Artur Mas i l’entrevista que li fa Jordi Basté al Món a RAC 1. Quan encara no l’han acabada de comentar, ja anuncia que demà n’hi ha un altre amb l’exvicepresident del govern espanyol Pablo Iglesias. L’èxit comunicatiu del cara a cara és indubtable, els programes successius i els diaris n’aniran plens les pròximes…

View On WordPress

#Artur Mas #Carme Junyent #Jordi Évole #Jordi Basté #José Manuel Villarejo #Josu Ternera #Pablo iglesias #Ricard Ustrell #Rosa Peral #Sandro Rosell

[ernestblanch]

Dia intens i interessant, com de costum. L'iniciavem amb Gabriela Bravo, que apart d'anunciar una segona ciutat de la Justícia per a València, reclamava en el Fòrum Europa un Federalisme real en matèria de Justícia per a Comunitats com la nostra i la reclamació del dret civil valencià, col.locant a la conselleria de Justicia en avantguarda de la millora de l'administració de Justícia en el territori espanyol. Més tard, tot un honor acudir a l'entrega dels Premis més prestigiosos del periodisme espanyol, els Ortega y Gasset. #PSPV #PSOE #PSPVproCS #CortsValencianes #Justicia #OrtegayGasset2023 #premios #ForumEuropa #periodismo (en Valencia, España) https://www.instagram.com/p/CqIwKzvoDX6/?igshid=NGJjMDIxMWI=

#pspv #psoe #pspvprocs #cortsvalencianes #justicia #ortegaygasset2023 #premios #forumeuropa #periodismo

[periodisme]

"No trobareu ni un sol periodista a Catalunya que no senti que treballa en va. Que es veu forçat a prendre’s seriosament uns actors i uns discursos que són on són i diuen el que diuen justament perquè no es prenen res seriosament. Que la política s’ha convertit en un mecanisme de banalització del més sagrat i que el periodisme és l’ofici de donar os a tot d’animals d’invertebrats"

Jordi Graupera a La culpa és nostra, Revista Idees

#periodisme

[fonamentsdelperiodisme]

Informe Cas 3 - Seminari 30 de novembre

Les persones: 

Lana Hernandez, David Díez, Marc Grau i Enric Garcia

del grup: 

102A_6

Membres de la Fundació Consell de la Informació de Catalunya,

CERTIFIQUEM: Que en relació a l’expedient núm. 3/2022 els membres del Consell de la Informació de Catalunya van adoptar per unanimitat el següent acord, segons la documentació de l’expedient: 

Expedient núm. 3/2022

Queixa d’Anna Gabriel sobre l’article “¿Por qué las feministas son más feas que las mujeres normales?” de Pablo Escobar que vulnera el Codi Deontològic per ser masclista i sexista

ASSUMPTE:  Escrit de queixa de la diputada de la CUP Anna Gabriel per un article publicat al diari digital Mediterráneo Digital el dia 24 de gener titulat “Por qué las feministas son más feas que la mujeres normales” per considerar que es vulneren diversos principis del Codi Deontològic. 

ANTECEDENTS

En data 30 de gener es rep al CIC una queixa online firmada la diputada de la CUP Anna Gabriel que fa referència a una peça publicada a la secció de política del diari digital Mediterráneo Digital. Es tracta d��un article publicat el dia 24 de gener, firmada pel periodista Pablo Escobar (es desconeix si és un nom real) que inclou diverses fotografies on clarament es pot veure la imatge de la diputada de la CUP contraposada a una fotografia de la líder de Ciutadans, Inés Arrimadas. En l’article apareix una altra imatge d’una protesta feminista.  La peça, que està dins la secció de política i sota l’epígraf de ‘notícia’, és un text d’opinió. Es pot veure en aquest enllaç. 

Gabriel denuncia que l’esmentat treball periodístic estigmatitza un les dones, és vexatori i sexista. Per aquests motius considera que incompleix diversos principis del codi deontològic. 

Mediterráneo Digital és un mitjà de comunicació de Castelló que té una clara ideologia feixista. Tots els seus treballadors, com Pablo Escobar, l’autor de l’article, s’han posicionat amb un pensament d’ultradreta. És un diari que critica els polítics d’esquerres i els blanqueja. Per altres professionals del sector, Mediterráneo digital ha sigut definit com un periodisme per neandertals. 

AL.LEGACIONS

Des del CIC es va demanar a la publicació que fes les seves al·legacions i amb data 10 de febrer es va rebre una comunicació de la direcció de Mediterráneo Digital en els següents termes: “No reconeixem la competència d’un òrgan censurador com el Consell de la Informació. El nostre mitjà i els seus articulistes són lliures de publicar la informació i la opinió que vulguin perquè per sobre de tot hi ha el dret a la llibertat d’expressió. Per tant, considerem que no hem vulnerat cap codi deontològic”. 

PONÈNCIA I CONSIDERACIONS

Primerament, cal tenir en compte de quin tipus de mitja parlem i quina és la seva línia editorial. Mediterráneo Digital es defineix a ell mateix com un diari "políticament incorrecte" i, per tant, això explica certes expressions que, en qualsevol cas, no fereixen la sensibilitat ni estigmatitzen cap col·lectiu. D'altra banda, si ens fixem en el codi deontològic, podem veure com una de les principals premisses és la diferència entre informació i opinió. En aquest cas, l'article tracta l'opinió del periodista i no és pas per informar. En aquesta línia, en tractar-se d'un article d'opinió és possible que el tema tractat no sigui del gust de tothom, però cal tenir en compte que el principi de llibertat d'expressió és clau a l'hora de tenir un periodisme de qualitat. En conclusió, creiem que aquest article no ofèn a ningú i que en tractar-se de l'opinió d'un periodista no es pot retirar, ja que considerem que això seria un atemptat contra la llibertat d'expressió.

ACORD

Creiem que en un diari o mitjà de comunicació hauria d'haver-hi un filtre mínim per garantir el respecte i els drets humans abans de publicar qualsevol escrit. Tanmateix, tots els mitjans han de poder escriure tota classe d'opinions en editorials o articles, sempre que es diguin en un to correcte. Precisament, el Codi Deontològic té l'objectiu de permetre la llibertat d'expressió en el món periodístic.

[miquisteps]

Doncs, va, parlem de l’extrema dreta i de periodisme

El racisme és la gran proposta, la proposta central, d'Aliança Catalana, cap on volen portar aquest país

Estic convençut que els mitjans tenim bona part de la responsabilitat del creixement innegable de l’extrema dreta a tot Europa. Parlar-ne ja és legitimar-los. I discutir-s’hi és perdre el temps. Per tant, escric aquest article amb dubtes, però en vista que alguns lectors amics el consideren necessari.

M’haureu de permetre, primer de tot, que reafirme el meu compromís personal. No he escrit mai a les ordres de ningú ni he tingut mai por de dir en públic allò que pense. No sóc ací per a dir coses que agraden als lectors, sinó per a dir les coses com són. Evidentment, us pot agradar més o menys allò que dic i no entraré mai a discutir-ho en públic –la vostra llibertat d’expressió és tan sagrada com la meua. Però, al costat d’això, crec que tinc el dret de reivindicar una coherència de dècades. No m’he mogut del meu lloc i no m’he deixat pressionar mai per ningú. I aquest ningú també inclou els lectors o els subscriptors.

Els periodistes descrivim les coses i eixa és una de les nostres funcions bàsiques. Passem hores i hores llegint, estudiant, escoltant i, de tot plegat, en traiem unes conclusions que transmetem a la societat. Escriure un article com aquest és la part més ínfima de la meua feina; documentar-me, escoltar i estudiar n’és una de molt més gran. Per exemple, en el cas que ens ocupa, m’he llegit tota la documentació pública sobre Aliança Catalana i he mirat amb regularitat els vídeos dels plens municipals de l’Ajuntament de Ripoll, que, per sort, són tots accessibles en aquesta pàgina. Crec que no hi ha cap intervenció d’aquesta senyora que no haja escoltat, i és a partir d’aquestes lectures i aquestes visualitzacions que puc dir, efectivament, sense tenir cap dubte, que Orriols és una representant política de l’extrema dreta. Pels fets. Per allò que diu. Per com ho diu. Per allò que proposa.

A Europa, avui dia l’extrema dreta, dissortadament, és en alça. I ja he explicat en editorials anteriors que considere que la culpa la té, sobretot, l’esquerra caviar. Perquè ha fet un tomb intolerable i ha abandonat les classes populars i, molt en concret, la classe mitjana, les ha expulsades de les ciutats –tal com ja passa a Barcelona– i ha creat una aliança de professionals que viuen del poder, una aliança que gira entorn de propostes extremistes i sovint incomprensibles. I de l’insult, la desqualificació, com a feixista, de qui els va en contra o de qui alça la veu per dir que això no té trellat. En vaig parlar molt especialment en aquest editorial.

El cas és que aquest intent de camuflar l’abandó de les causes socials ha portat l’esquerreta a exacerbar les característiques específiques d’alguns grups socials, que han volgut convertir en reserva de vot alternativa a aquells que perden pel seu tomb. Fins i tot quan la incoherència és esclatant. Que ací l’esquerra defense públicament el vel islàmic els mateixos dies que les dones de l’Iran es posen dempeus de manera heroica per alliberar-se’n seria còmic si no fos tràgic. Per exemple. Però no ens enganyem, tampoc: això no té a veure amb res més que amb el caciquisme. Hi ha partits d’esquerra que volen capturar el vot islàmic, com si fos una reserva de gra, i per mi aquest és un problema gros, avui. La seua frivolitat i la seua barra amaga un simple càlcul cínic de quants llocs de feina, de quantes cadires, significa aquesta adhesió.

Ara, dit això, tota aquesta estupidesa no justifica de cap manera caure en mans de l’extrema dreta. Perquè l’extrema dreta no vol resoldre el problema sinó aprofitar-se’n per créixer. És clar que es pot discutir sobre el control de la immigració, i se n’ha de parlar, però no és això que vol l’extrema dreta. Ni en vol parlar ni en vol discutir. Vol fer servir la immigració d’arma llancívola. Pretén enverinar el país en nom de la superioritat dels uns sobre els altres per conquerir el poder a partir de la por social. El mecanisme ha funcionat a Hongria, ha funcionat a Polònia, ha funcionat a Itàlia, funciona a Espanya i França; pot funcionar ací, també.

I és contra aquesta possibilitat que crec que he de parlar clar. No hi ha cap invasió d’Europa, ni dels Països Catalans, tal com diu tota l’extrema dreta –inclosa Sílvia Orriols. No existeix aquest “gran reemplaçament”, aquesta teoria conspirativa l’origen de la qual tenim ben documentat a França, sota la direcció d’un conegut escriptor xenòfob. Hi ha una cosa molt més senzilla, que és la necessitat. No solament la necessitat de trobar dignitat per part dels qui vénen, sinó la necessitat de trobar treballadors per part dels qui ja hi érem. L’extrema dreta catalana repeteix una vegada i una altra que Catalunya és el lloc d’Europa amb un percentatge més alt d’immigració. No és veritat, però és molt alt. Ara, per què? Perquè calen treballadors per a fer funcionar el país i perquè la natalitat dels catalans és, aquesta sí, la més baixa del continent. Si els emigrants troben feina, que en troben, com és ben evident, és perquè calen. Perquè ens calen. Perquè els necessitem.

I això no hauria de ser un problema especial en un país, el nostre, que històricament s’ha definit per l’absorció constant de població. En aquesta Pissarreta vaig explicar com es formen i per què es formen els Països Catalans i com funcionem. Cada lloc té unes característiques pre-polítiques i la nostra precisament és ser terra de pas. Documentadament. Jo sóc fill d’un home nascut a Algesires i la major part de vosaltres no deu haver d’anar gaire enrere abans de trobar un emigrant. Aquest model, aquesta manera nacional de ser, és una de les causes que l’extrema dreta no haja pogut arrelar mai de manera significativa al nostre país. Perquè si la seua ideologia és l’odi a l’altre, als Països Catalans tots som família d’algun altre.

I, de fet, hi ha una incongruència en el discurs d’Aliança Catalana que em resulta xocant –i que s’haurien de mirar bé alguns innocents que creuen veure semblances entre aquesta gent i alguns moviments separatistes dels anys trenta del segle passat. Sílvia Orriols i els seus sempre parlen dels “estrangers” com la gent que cal conflictivitzar. Però fixeu-vos que no inclouen mai en el bloc dels estrangers els estrangers de Múrcia o de Valladolid –o de Quito o d’Oslo.

I això fa evident la maniobra: ara, com que els convé, proven de traure el cap a partir de la crítica als partits polítics independentistes que tant ens han decebut. S’hi aferren, s’aferren a la necessitat òbvia de la independència i, tal com han fet en tants països més, converteixen la desil·lusió envers el món polític institucional en força tractora del seu creixement. Se n’aprofiten. Però la pregunta que faig és ben directa: per què aquesta gent defensa que un estranger de Tànger o de Rawalpindi no ha de tenir drets socials, però, en canvi, un estranger de Valladolid, sí?

I la faig perquè amb aquesta pregunta arribem al cap del carrer: perquè són racistes. No hi ha cap més explicació possible. I no ens hauria d’estranyar, car la xenofòbia és la característica més consistent de l’extrema dreta europea.

Avui l’extrema dreta és moderna en les formes, ja no és homòfoba, té dones en primera línia i fins i tot defensa els animals i el veganisme. En allò que es manté inalterable, perquè aquest és el cor de la seua ideologia antiigualitària, és en el racisme –molt específicament contra les comunitats musulmanes. I, no us enganyeu, aquesta, i no cap altra, és la gran proposta, la proposta central, d’Aliança Catalana. Cap on volen portar aquest nostre país.

PS. Si voleu no oblidar què som i escoltar una veu que parla amb les dades a la mà, us recomane molt aquesta entrevista a la demògrafa Anna Cabré: “Tothom qui entra a Catalunya, tard o d’hora, es fa català, i tothom qui en surt deixa de ser-ho.”

[lafingidora]

Amb David Vidal Castell

#imaginació #periodisme #narracions #temps

[objecteiespai]

[lesfoteses]

Brasil dia 6: Ilha Grande

Dissabte 19 d'agost del 2023

Queden 20 minuts per agafar un puto ferry que ens ha de dur fins a Ilha Grande. Estem estirades sobre l'asfalt del que sembla ser el parking del moll, hem llegit una mica i ara l'Eli parla de no sé quin maromo i de Tv3. La Laia llegeix un llibre de bruixes titulat (oh sorpresa) 'La bruja'. Segons diu: "no em farà aprendre res però sí reafirmar el que ja sé". La Joana té entre les mans un assaig sobre mallorquins i franquisme que ha escrit el Grabrile Ensunyac. La Joana m'ha demanat un boli per subratllar-lo, "ara mateix estem repetint el passat. La història és cíclica" afirma. L'Eli s'indigna perquè els demano a totes que em facin una decla sobre el llibre i em retreu que així no es fa periodisme, que ho hauria de formular en format pregunta en comptes de demanar ja una declaració per posar al diari. Li responc que és el que té ser amigues, que podem separar el gra de la palla des del minut 0 i que no cal convocar rodes de premsa. La Clara, per fi, s'està llegint 'Permagel'. Ja va fracassar el màster per convertir-se en lesbiana, veurem si ho aconsegueix l'Eva Baltasar amb aquest llibre. Sobre 'Permagel' confessa: "Espero liar-me amb una pija brasilenya després d'acabar-lo", diu ella SENSE CAP COACCIÓ NI MANIPULACIÓ MEVA NI AMENAÇA. L'Eli s'està llegint 'Rewind' de Juan Tallón, porta fent-nos update cada dia del que va passant cada dues pàgines. En el seu cas, li he demanat dues paraules perquè si no és capaç de cascar-se una ponència de doble pàgina i despiece. Les dues paraules de decla que em fa són "he plorat". Jo estic llegint un llibre que no recordo ni com es diu però que no m'està agradant gens. És de la Sílvia Soler, que m'agrada el que escriu a l'ARA però aquest llibre no m'està agradant gens. La meva frase seria: "M'hauria d'haver endut els contes del Monzó".

Hem arribat a Ilha Grande després de quasi perdre la meva motxilla per la borda. Perquè l'home del vaixell l'ha col·locat sobre el seient macho, que casi queia per la banda tio, sort que li hem dit, sinó potser ja no tindria res. Fins aquí l'illa tot és molt The white Lotus!! Hem viatjat en una mena de llanxa per 11 persones a tota hòstia. Durant el trajecte interpretàvem la BSO de la sèrie que marcarà la nostra estada en aquesta illa paradisíaca. L'hostal es diu Pousada Exuberante.

És un poblet preciós, petitet i molt pensat pel turisme, perquè està ple d'argentins i derivats. El que passa és que hem tingut mala sort i a l'arribar feia calor, però ens ha donat per dinar en un restaurant de batalla súper bo (hem menjat peix), el problema és que quan hem sortit el cel s'havia tapat molt. No ens hem pogut banyar. Tot i que l'Eli i jo ens hem mullat fins les cuixes, intentant accedir a una cala mig amagada. És que no només és hivern aquí, i per tant a les 18h ja és fosc, sinó que la marea puja, EVIDENTMENT. Per la qual cosa si ens volem banyar ens haurem d'espavilar i anar-hi demà pel matí. Amb l'Eli hem trobat un gronxador i ens hem fet una breu sessió de fotos. Nano, farem una bona quantitat de posts a Insta que flipes.

A l'Eli li fa mal l'orella i creu que demà anirà al CUAP d'Ilha Grande. De camí al restaurant on hem sopat pasta, hem contactat un tour en vaixell per demà a les 10:30h que ens farà veure les illes. És molt guai on som perquè també hi ha molts gats. Però crec que tant gats com gossos tots tenen puces. Però me la suda, jo els toco igualment.