#embruted | Explore Tumblr Posts and Blogs

joaquimblog · 6 years

Text

Photograph by Marty Sohl / Met Opera

El 22 de desembre de 1965 Montserrat Caballé debutava al vell MET cantant la Marguerite del Faust de Gounod. Rudolf Bing va voler que l’esclat operístic que suposava la irrupció de la soprano catalana en el panorama internacional tingués el seu debut en el vell teatre que estava a punt d’enderrocar-se i a corre-cuita va fer un forat a la programació per introduir-la. Ençà d’aquell dia memorable fins el 10 d’octubre de 1985 que s’acomiadà de la sala del Lincoln Center amb Tosca al costat de Pavarotti i MacNeil, la soprano catalana va deixar un llegat de nits memorables interpretant Leonora a Il Trovatore, Desdemona a Otello, Violetta a La Traviata, Luisa Miller, Liu a Turandot, Amelia a un Ballo in Maschera, Elisabetta a Don Carlo, Norma, Elena a I Vespri Siciliani, Mimi a La Bohéme, Manon a Manon Lescaut, Aida, Ariadne auf Naxos, Adriana Lecouvreur i Tosca, a banda de la seva participació en gales i concerts també en el mateix teatre.

D’aquesta historia gloriosa al llarg de quasi 20 anys, els millors de la seva carrera, ahir abans de començar la representació d’Aida, òpera que ella havia interpretat al costat de Plácido Domingo, Marilyn Horne, Mignon Dunn, Robert nagy, Louis Quilico o Cornell MacNeil en dues representacions sota la direcció de James Levine a l’any 1976 no se’n va dir res. Cap menció i hi va haver ocasió quan el Sr Gelb va presentar la temporada entrevistat per la soprano Isabel Leonard, tot i que allò que mereixia Caballé hagués estat que el director general de la casa hagués sortit davant de la cortina una vegada el director musical hagués pujat al podi orquestral, per adresar-se al públic i a tot el món que veia la representació als cinemes, i fer-li un merescut homenatge a qui els va donar tant. Estic segur que amb James Levine al podi no hagués passat.

Per sort Roberto Alagna que va ser entrevistat al segon entreacte, juntament amb Elina Garanca per promocionar la propera transmissió als cinemes, Samson et Dalila, que ells protagonitzen i va ser aleshores quan va aprofitar l’ocasió i abans d’acabar l’entrevista va tenir un record per Caballé i va mostrar la sensibilitat que els va mancar a Gelb, Netrebko, Rachvelishvili, Antonenko, Leonard que els entrevistava, i els dos empleats del MET que també van intervenir durant el segon entreacte, aquests amb l’afegitó que van fer un repàs de les dives que van cantar Aida al teatre, no van tenir. Tots ells sense excepció tenint motius suficients per dedicar-li unes paraules van oblidar a Caballé, i només la generositat i la bonhomia del tenor francès va reparar un error vergonyant per una institució que sempre s’havia caracteritzat per l’estima als cantants. El tenor els va donar una lliçó que per sort ha quedat enregistrada. La sala 4 del Cinemes Comèdia de Barcelona va aplaudir de manera espontània i alliberadora el gest d’Alagna. Bravo per a ell i un clatellot per a tota la resta.

Ahir tornava la temporada del MET als cinemes amb el primer dels 10 títols programats i ho feia amb la popular i difícil Aida, en la coneguda, luxosa i hollywodiana producció de Sonja Frisell sota la direcció musical de Nicola Luisotti i amb un repartiment que incloïa a Anna Netrebko, Aleksandrs Antonenko, Anita Rachvelishvili, Quinn Kelsey i Dmitry Beloselskiy en els cinc rols principals.

Em va agradar molt la direcció de Luisiotti, tot i que una mica arbitrària en d’utilització de tempos més aviats allargassats, però traient amb la complicitat de l’excel·lent orquestra del MET unes sonoritats de riquesa expressiva i descriptiva, sobretot en els dos darrers actes, la veritable perla d’aquesta òpera. Acompanyava als cantants però també tenia coses a dir en els moment on Verdi atorga un protagonisme orquestral en l’acte del Nil, preciós ambient de nocturnitat i misteri, o en tota l’escena del judici, en tots els aspectes el gran moment de tota la representació.

L’Orquestra del MET mostra una vegada més la qualitat i la categoria amb un so sumptuós i uns solistes de gran nivell. També el cor va mostrar un bon estat de forma, tot i que la disposició dels micròfons els va perjudicar en algun moment, on es destacaven les veus d’un grupet de sopranos sobre la resta. Res atribuïble a la formació coral i si a l’enginyer de so de la transmissió.

Vocalment la representació per a mi va tenir una clara triomfadora, la mezzosoprano Anita Rachvelishvili, que a partir d’un concepte bastant proper al belcantisme (molt en l’estil Simionato) va anar transformant la personalitat dramàtica d’Amneris fins obtenir un triomf sense discussió al final de la gran escena del judici quan anatemitza a Ramfis i els sacerdots. La veu sensual, poderosa i plena de matisos de la jove (28 de juny de 1984) mezzo georgiana es va apoderar de la representació perquè la seva interpretació era sincera, espontània i natural. La quasi perfecta dicció i el sentit que atorgava a cada paraula i frase donava versemblança a l’acció i l’homogeneïtat del registre, sense necessitat de forçar ni en la zona aguda, ni en la greu que flueix sense sons oberts o de pit, van fer la resta. Una interpretació de molta categoria.

Anna Netrebko va desplegar el seu poder vocal en total plenitud, però la soprano russa ja fa molt temps que s’ha encaparrat en desvirtuar la seva pròpia veu falsejant l’emissió i embrutant-la amb unes sonoritats que ella es deu pensar que així és més dramàtica. Res més lluny de les seves intencions perquè quan Netrebko brilla més és quan la veu flueix lliure i encara lluminosa de la zona central a l’agut, que quasi sempre és afinat i a vegades emès en un forte excessiu, que no és mai un crit tot i que a vegades ho sembla. Però quan vol demostrar el que no és, aleshores la seva interpretació no és ni natural, ni fresca, ni bonica. Enfosqueix la veu de manera absolutament innecessària i els resultats que pretén assolir van en detriment d’una línia que de mantenir-se en la vocalitat de lírica plena, que és el que realment és, serien infinitament millors. Ella no va tenir un record per a Caballé i jo en canvi la vaig recordar i enyorar molt en l’acte del Nil. Ves quines coses, oi?

Aleksandrs Antonenko no ho podia fer pitjor. Després d’un dels “Celeste Aida” més vergonyants que he escoltat mai, es va dedicar a destrossar la partitura, sense coneixement de l’estil, sense un domini tècnic de la veu, sense un fraseig acurat i amb una emissió estentòria que feria l’orella i la sensibilitat musical dels que l’escoltàvem amb resignació. No puc arribar entendre, no tan sols que li llencessin bravos, sinó que l’aplaudissin. Inadmissible.

Tampoc em va agradar, aquest gaire, Quinn Kelsey. El baríton nord-americà té al cap a Cornell MacNeil, i fa bé perquè pocs barítons han estat tan verdians com ell, però alguna cosa no ha acabat d’aprendre del seu col·lega i compatriota, perquè em va semblar que frasejava més que cantava, en uns estil verista que tant ha perjudicat l’estil belcantista i verda. Al seu favor cal dir que la dicció era molt clara i se li entenia tot el que deia, però no em va semblar apropiat al rol, potser un Scarpia, però no un Amonasro i menys un Germont, que és el proper que li sentirem. En fi, tot forma part d’aquesta manca de rigor que poc importa en un públic que confon massa sovint bou per bestia grossa.

Dmitry Beloselskiy va ser un Ramfis insuficient n la zona greu, la que l’hauria de distingir com a baix, per tant impossible quedar satisfet amb la seva prestació. En canvi el Rei de Ryan Speedo Green em va semblar molt més notori del que és habitualment.

Molt bé la sacerdotessa de Gabriella Reyes i correcte tirant a notable el missatger de l’esperançador i jove tenor Arseny Yakovlev.

La producció de Frisell cau en tots els tòpics possibles d’un Egipte tan fals com Hollywood ens ha fet creure. Jo pensaria que en l’època faraònica els grans temples on es situen la majoria d’accions dramàtiques de l’obra haurien de presentar un esplendor acabat d’estrenar, per dir-ho de manera senzilla, aleshores perquè les pedres i grans escultures mostren signes d’envelliment? És clar que les grans dinasties van durar molts anys i també tenien temps de deteriorar-se, però no tant com sembla fer entendre les magnífiques escenografies que ens proposa la producció de Frisell, obra de Gianni Quaranta, mentre que el vestuari de Dada Saligeri és un compendi del fons d’armari de la Metro-Goldwyn-Mayer. I el millor del cas és que els novaiorquesos encara aplaudeixen la transformació de l’escena entre el primer i el segon quadre del segon acte o l’entrada a escena d’un carro estirat per dos magnífics i inquiets cavalls Trigaran a fer un nova producció.

La intervenció del ballet la vaig tribar sobrera, per la poca inspiració coreogràfica i per l’execució encara menys inspiradora.

Aida és quasi tan difícil de representar com de cantar. És molt fàcil caure en el kitsch mems ranci intentant ser rigorós a la manera fantasiosa d’un Egipte inventat. Millor inspirar-se en el Faraó de Jerzy Kawalerowicz que no pas en Cecil B. DeMille sempre i quan no es vulgui situar a Wall Street, és clar.

Un inici que de no haver estat per l’atemptat d’Antonenko a la partitura i per la tristor que m’envaïa en veure que la gran Aida de Montserrat Caballé en un dels seus teatres fetitxe, potser m’hagués agradat més. Se’m va fer llarga, llarga, llarga i hagués volgut que la fatal pietra hagués sepultat la representació després de la contundent “Empia razza! Anatema su voi! La vendetta del ciel scenderà! Anatema su voi!”

AIDA Giuseppe Verdi–Antonio Ghislanzoni

Aida………………..Anna Netrebko Radamès……………..Aleksandrs Antonenko Amneris……………..Anita Rachvelishvili Amonasro…………….Quinn Kelsey Ramfis………………Dmitry Beloselskiy King………………..Ryan Speedo Green Messenger……………Arseny Yakovlev Priestess……………Gabriella Reyes Dance……………….Jennifer Cadden Dance……………….Bradley Shelver

Chorus and Orchester Metropolitan Opera House Direcció musical……………Nicola Luisotti

Direcció escènica…………..Sonja Frisell Escenografia…………Gianni Quaranta Disseny de vestuari……..Dada Saligeri Disseny de llums…….Gil Wechsler Coreografia………..Alexei Ratmansky

Medtropolitan Opera House, New York, 6 d’octubre de 2018.

MET 2018/2019: AIDA (NETREBKO-RACHVELISHVILI-ANTONENKO-KELSEY-BELOSELSKIY;FRISELL-LUISOTTI) El 22 de desembre de 1965 Montserrat Caballé debutava al vell MET cantant la Marguerite del Faust de Gounod.

#Aida #Aleksandr Antonenko #Anita Rachvelishvili #Anna Netrebko #Arseny Yakovlev #Chorus and Orchester Metropolitan Opera House #Dmitry Beloselskiy #Gabriella Reyes #Giuseppe Verdi #MET #Nicola Luisotti #Quinn Kelsey #Ryan Speedo Green #Sonja Frisell

1 note · View note