#el mirall de l’ànima

[juliaridulaina]

Incrementar la consciencia d’ànima//Increase soul consciousness//Incrementar la conciencia de alma

Incrementar la consciencia d’ànima Unes quantes frases de coneixement per a incrementar la consciència de ser una ànima: L’ànima és la que estudia no pas el cos. La mà és l’instrument que pren el bolígraf després que l’ànima li ho mani. Recorre mentalment el teu cos centímetre a centímetre per fer-te conscient de que tens un cos. Sent cada centímetre del teu cos, qui l’està sentint ets tu,…

View On WordPress

#aquest cicle de 5000 anys #el Alma Suprema #el espejo del alma #el mirall de l’ànima #este ciclo de 5000 años #Increase soul consciousness #Incrementar la conciencia de alma #Incrementar la consciencia d’ànima #la ment de Déu #la mente de Dios #l’Ànima Suprema #re-anima #re-animated #the mind of God #the mirror of the soul #the Supreme Soul

[mangels-es-blog]

TIC TAC

Miro el reflex del mirall i reconec, als ulls cansats que em miren, aquells ulls joves que brillaven. Aquells que miraven la vida amb la il·lusió i les ganes dels que saben que hi ha tot un món per descobrir. La imatge d’una joventut esplèndida.

Ja no brillen. Encara miren encuriosits i amb ganes de descobrir; però saben que és difícil. És difícil o quasi impossible la sorpresa.

Busquen, busquen mantenir-se actius i amb projectes; però la sensació és la de córrer per no perdre cap tren dels que puguin passar en aquests anys que li queden d’activitat, d’energia.

Viure: aprendre i continuar.

Les emocions s’escolen pels forats que el desencís ha deixat a l’ànima.

La intuïció s’encarrega d’encendre els llums vermells de la desconfiança.

Soc l’autòmat que s’aixeca a mitja nit per anar a la feina sense qüestionar-ho.

Penso massa per ser un autòmat.

Alguna cosa no quadra. Mai ha quadrat, per què ho hauria de fer ara?

M’aixeco i segueixo. No pensis tant.

La vida corre sense aturador i el final està cada dia més a prop.

Tic tac.

La roda del temps em persegueix i m’espanta que m’enxampi.

Tic tac. Corro. Corro per mirar de fugir de la buidor, de la tristesa i del propi temps.

Tic tac, tic tac.

Beu-te la vida, filla. Deixa que regalimi pels llavis, el rostre, el coll, el pit. El cos sencer.

Tens uns ulls que brillen, i tot un món per descobrir.

#textencatalà passalavida eltempspassaràpid

[guillemjc]

Cròniques des del terrat (II) – Galvany

Plaisir d’amour ne dure qu’un moment, Chagrin d’amour dure toute la vie.

Els dissabtes al matí agafava el carrer Santaló amunt. S’aturava al Mercat de Galvany. Abans d’entrar-hi, des de la parada de l’autobús, aixecava el cap i es fixava en aquell àtic del carrer dels Madrazo. “M’agradaria viure-hi”, pensava. Els veïns d’aquell tram de carrer eren els privilegiats del barri: gaudien d’una perspectiva encomiable i de més hores de sol que la resta.

Dins del mercat, guaitava la gent comprar, observava paradistes i clients com si fossin figurants de la funció d’aquell vespre. Fitava el sostre, que l’impressionava per la seva dimensió, apuntalat pel gran esquelet metàl·lic que suportava la cúpula central. L’estructura de ferro i les voltes imprimien a l’edifici una elegància majestuosa. La llum penetrava generosa a l’interior. Les parades s’escampaven pels quatre braços de la creu grega i, al bell mig, la petita torre del rellotge s’erigia com a creuer de la nau central del temple comercial.

Travessava tot el mercat sense comprar-hi res, només pel gust de passejar-s’hi. “Quanta vida condensada als mercats de Barcelona!”, pensava. La seva àvia, de petit, se l’emportava al Mercat del Ninot. A plaça, tothom la coneixia, i la tractaven amb una amabilitat que al vailet li semblava impostada: “Que bufó, el seu nét, Maria Antònia!”. El que més recordava eren les olors: de la fruita, del peix, de la carn, de les flors. “Tots els mercats fan les mateixes olors”.

De nou a fora al carrer, badava amb la façana de maó vist i els seus mosaics amb motius daurats i l’escut de la ciutat i els alts finestrals. Aquell edifici, a mig camí entre l’arquitectura modernista i la industrial, li infonia una gran admiració i li feia pensar que la seva tímida fama no li feia justícia.

A la cruïlla amb el carrer Calaf, un mar de flors inundava el xamfrà. Pensava en París, on pràcticament a cada cantonada hi havia una floristeria. Recordava com els parisencs compraven flors, regalaven flors, veneraven les flors. Ell va encomanar-se d’aquest entusiasme quan hi vivia, i va fer-se seu el culte a les flors quan va tornar a Barcelona. Per això, quan passava per aquella cantonada sempre s’hi aturava a comprar-ne. “Aquí només sobreviuen les floristeries que són al costat d’un tanatori”, li deia el senyor Martínez. “Però aquí a prop no n’hi ha pas cap, i a vostè sembla que li vagi bé el negoci”, li replicava. “Jo tinc la sort de tenir el mercat”. A la Barcelona patrícia, les flors decoren els menjadors i els jardins de les cases.

Comprava un ram de margarides i seguia Santaló amunt. Al número 79 hi havia Casa Usher, la seva llibreria de referència, una altra parada obligatòria. O potser l’única. La porta de vidre amb el preciós marc de fusta i el nom de l’establiment –manllevat d’un relat de Poe–, imprès amb una tipografia estil·litzada de color grana a la tarja del portal, convidava a entrar tothom qui hi passava per davant. L’interior, que havia albergat un antic celler del barri, era encara més acollidor: el terra hidràulic de sanefes i flors, les prestatgeries blanques, el llarg passadís amb la filera de làmpades de bola de llum càlida que acompanyava local endins i, a mà dreta, la fabulosa estança modernista amb les parets de mosaic enrajolat, el doble mirall i la roseta del sostre. Però la joia de la corona era l’arrière-cour, un meravellós pati interior que feia les delícies dels curiosos que arribaven fins al fons de l’establiment. Un lloc de pausa, un petit oasi on seure i llegir i oblidar-se de la resta del món. 

Va conèixer la Bàrbara una tarda de principis de juny, quan la primavera començava a deixar pas als llargs vespres d’estiu, a la presentació de Fugir era el més bell que teníem, de Marta Marín-Dòmine, amb l’autora i amb l’editora, la Maria Bohigas. Aquell dia, el pati de la Casa Usher era ple de lectors entusiastes. Tothom s’adelitava amb el magnetisme de totes dues. Però ell havia quedat completament embadalit amb els ulls vellutats d’una de les llibreteres, amb el seu somriure dolç, el seu tracte servicial, la seva mirada plena de coqueteria. Aquell vespre es va sentir tan trastornat que no es va veure amb esma de dir-li res. Va marxar sense fer cap pregunta a l’escriptora, no es va esperar a saludar-la al final de l’acte, ni tan sols va comprar el llibre. Es va aixecar i se’n va anar, compungit.

Des d’aquell dia, però, cada dissabte sense excepció tornava a la llibreria, portava un ram de flors a la Bàrbara i li comprava un llibre. Ella li recomanava autores que l’havien marcada, lectures que havien definit la seva manera de veure el món i de llegir-lo. Gent normal, de Sally Rooney; Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà; La campana de vidre, de Sylvia Plath; Creix un arbre a Brooklyn, de Betty Smith; Els desposseïts, d’Ursula K. Le Guin; Orlando, de Virginia Woolf. Cada dissabte, un ram de flors. Cada dissabte, un nou llibre. La literatura era l’excusa per veure-la.

Un matí que es va llevar especialment coratjós se’n va anar a esmorzar al Velódromo. Quan el cambrer li va haver servit el cafè i el croissant, va treure una llibreta i un bolígraf i va apuntar: “Turó Park”. Estava decidit a dir-li a la Bàrbara de quedar quan ella sortís de la feina. Tan bon punt va ser a la Casa Usher, li va llançar la proposta. A la Bàrbara li va semblar un oferiment atrevit i afalagador, i hi va accedir. Ell la va passar a buscar a les vuit a la llibreria i van anar caminant plegats al Turó Park. 

Li va explicar que tot sovint, sortint de la llibreria, hi anava a devorar les primeres pàgines del llibre que acabava d’adquirir. “De nen, les meves tietes m’hi portaven a jugar”, va contar-li. Hi guardava molts records d’infància i per això li agradava anar-hi a passejar, asseure’s en un banc prop de l’estany ple de nimfees, llegir, observar els nens jugar. Contemplava l’escena com qui esguarda un quadre de Monet. S’hi sentia a gust. “A principis del segle passat hi havia hagut un parc d’atraccions”, va explicar-li. “Durant molt de temps, el Turó Park va ser un dels pocs espais verds de tota la ciutat”.

“És molt elegant”, va dir-li ella. El parc, a més de l’estany, quedava esgrafiat per tot de caminets curvilinis, tenia un bosquet d’alzines amb un sotabosc de plantes enfiladisses, una praderia, parterres d’heura, magnòlies, til·lers, plàtans, llorers, rosers i arbres de l’amor. I al cor d’aquell indret, la plaça del Teatret, on molts anys abans s’hi feia teatre a l’aire lliure. 

Van asseure’s en un banc al costat de la Biga de la Font de l’Aurora i es van explicar trajectòries vitals i projectes a curt i a llarg termini. Ella volia obrir la seva pròpia llibreria i omplir les prestatgeries al seu gust. Ell somniava amb ser corresponsal i voltar per tot el món explicant històries de l’Àfrica, de l’Orient Mitjà, de Llatinoamèrica, de Rússia, de la Xina, dels Estats Units. Tots dos es veien al cap d’uns anys en un piset de l’Eixample amb sostres alts i molta llum i fent el sopar a criatures entremaliades que no volen creure. “M’imagino posant-los al llit i llegint-los un conte de bona nit”. “Quina imatge més tendra”, va dir ella. “I molt feliç”, va afegir ell. 

El següent dissabte la va convidar a casa seva. Volia ensenyar-li la seva biblioteca. Després de remenar lloms i comentar lectures, li va oferir pujar al terrat amb una copa de vi. Sabia que era una aposta guanyadora. Li va ensenyar el castell de Montjuïc, l’hotel Vela, les torres Mapfre, la torre Agbar, la Sagrada Família... des d’allà dalt es veia tot. “Fins i tot, si et poses de puntetes, podràs veure el mar”. Però la seva vista preferida era la del Tibidabo. “Quan vivia a París, des del meu petit estudi veia Montmartre i el Sacré-Cœur”, li explicava. Veure el Sagrat Cor al cim de Collserola li semblava una bonica seqüència, un nexe que inferia coherència i correlació entre les seves dues cases. 

“A París tot li queda bé. Les postes de sol, les nevades, les nits salvatges, les matinades gelades, els museus, els jardins, aquella llum. Fins i tot la pluja, les inundacions o un incendi a la catedral”, va dir-li. Ella se’l mirava amb atenció i somreia, múrria. Va fer un glop de vi i va fixar la mirada al vent. “L’aire era fresc i els núvols s’anaven esllenegant”, va dir en veu alta, “és de Rodoreda”. “Com dius?”. “La frase, és de Mirall trencat. Trobo que defineix a la perfecció aquesta escena”. Ell va pensar en fer-li un petó, però no va gosar. “Creus que es pot fixar la mirada al vent?”.

Paysage : Le Parc Monceau (1876), Claude Monet

El dissabte següent, la Bàrbara va donar-li Fugir era el més bell que teníem. “Fa per tu, t’agradarà”. Ella desconeixia que ell l’havia vist per primer cop a la presentació que van fer-ne a la llibreria aquella llunyana tarda de juny. Li va explicar que ja no es veurien cap més dissabte, que deixava la llibreria i que se n’anava a viure a París. De què fugia, la Bàrbara? De sobte, li va pesar com un plom a l’ànima el petó que mai li va fer.

La seva parella havia estat becada per treballar en un grup d’investigació de Sciences Po. I ella, que des d’aquell viatge a París amb l’institut quan l’havia trepitjat per pimer cop que hi havia volgut viure, no va dubtar ni un segon a deixar la seva vida aquí i acompanyar-lo. Es van instal·lar en una mansarda de la rue des Saints-Pères, al barri de Saint-Germain-des-Prés, molt a prop de la facultat on ell aniria a fer recerca. De seguida va trobar feina a la llibreria del barri, L’Écume des Pages. Era ideal perquè li permetia tenir certs ingressos per ajudar a pagar l’apartament, la mantenia ocupada unes quantes hores al dia, podia practicar el francès amb la clientela i, sobretot, tenia milers de llibres al seu abast.

Quan sortia de la feina baixava la rue Bonaparte fins al Sena. Hi apareixia a l’alçada del Pont des Arts. Era el seu favorit. Allà descendia a les ribes i caminava per l’empedrat del quai, resseguint la silueta del riu, fins a Notre-Dame. Els dissabtes al vespre li agradava vorejar la catedral i acabar el seu recorregut a la terrassa de La Chaumière. Es demanava una copa de vi blanc i quedava embadocada amb el trànsit de vianants del pont Saint-Louis, que unia les dues illes del Sena. 

Anys més tard, rebria una carta de la Bàrbara des de la capital de França: “A París s’hi viu molt bé. La gent estima i té cura del paisatge urbà. Hi ha parcs i jardins pertot que fan la vida a ciutat més plaent i abellidora. Alguns em recorden el Turó Park. L’esclat de la primavera és aclaparador. Els parisencs valoren la bellesa. Cultiven el bon gust als interiors i als exteriors. Aquí, a cada cantonada hi ha una floristeria. Tenies raó: a París tot li queda bé. Però trobo a faltar els terrats de Barcelona”.

[baluarddescreguts]

Notes de tardor (III)

21 de novembre

M’he barallat amb la màquina d’afaitar i ha guanyat clarament ella. M’he equivocat de número i després ja no hi havia marxa enrere, he hagut d’afaitar-me tot el que la màquina permet. El resultat, com us l’explico? Sabeu el bigoti de l’Aznar? Que hi és però no ho hi és? Doncs una mica això. El mirall em torna una imatge que estic segur que no és la meva. Com de xaval de 19 anys que ha crescut massa ràpid, que ha tingut prou temps per no cuidar-se i que això quedi reflectit en el seu aspecte físic.

Em miro amb enveja el Jair Domínguez i el Dani Rovira a la televisió. Ells porten barba i jo no. Fills de puta.

26 de novembre

Hi ha dies que em costa ser un bon ambaixador de l’hivern, un dels meus grans objectius en aquesta vida. Verge santa, quin fred que fa a la moto! Quan els guants no impedeixen que se’m gelin les mans tinc la temptació d’abraçar la vostra estimada doctrina estival; la xancleta i el mojito; les bermudes i el “a la fresca”. Però fa falta molt més per torçar la meva voluntat de ferro. Conec les vostres males arts i les vostres manipulacions. No em podreu convèncer. Un dimarts fosc i fred de febrer eleva l’esperit i l’ànima molt més del que mai ho podrà fer un dia d’agost a la platja. Ja vindreu a donar-me la raó, saltimbanquis de pa sucat amb oli!  

28 de novembre

Hi ha pors que ens defineixen. Fantasmes que viuen tan dins nostre que pensem que sempre han estat allà i sempre seran allà. El més senzill és no fer-hi front directament i passar com es pugui aquells moments en què es fan més presents i ens intimiden de manera més clara. Qui dia passa, any empeny. El resultat és que guanyes una batalla però estàs una mica més lluny de guanyar la guerra. Aquestes pors, si les deixem, fan talls més profunds que les espases.

Avui m’ha assaltat una d’aquestes pors, tan irracional i absurda com la recordava. No et pot empetitir com sempre, m’he dit, aquest cop ha de ser diferent. Així que m’hi he abraçat com un boxejador s’abraça al seu contrincant quan aquest l’ha posat contra les cordes. Mirar-la de cara fa que no sembli tan gran. La cabrona seguirà existint i fent-me companyia en moments poc oportuns, té aquesta habilitat, però m’agrada pensar que avui ha canviat alguna cosa. Roma no es va fer en un dia.

30 de novembre

Avui hem fet el sopar de Nadal de l’empresa. És una alegria que encara els puguem celebrar a la tardor perquè, no us enganyeu, aviat els avançarem a mitjans de juliol. Abans hem anat a fer un escape room. Era la meva primera vegada. Feia certa mandra. I ha sigut sensacional. Quan només portàvem un minut a dins, les dues companyes més expansives ja havien capgirat tota l’habitació i, si haguessin sospitat que el cable de coure els podia dur a la següent pista, l’haguessin arrencat de la paret sense dubtar ni despentinar-se. Sempre al meu equip. Com no podia ser d’altra manera, doncs, els de màrqueting ens hem imposat clarament a la resta de companys. I això no hauria d’estranyar ningú que conegui les 4 noies amb qui comparteixo departament i l’ala oest de l’oficina.

Fem veure que elles no ho llegiran mai això, així us en parlo “unchained”. Les 4 tenen tot el que han de tenir per aconseguir allò que es proposin i ser qui vulguin ser. Quan es sàpiguen reconèixer en aquestes paraules i entenguin que no són elogis buits, no hi haurà qui les aturi. Cada dia fan que em senti llenya del seu foc.    

3 de desembre

But Santi [Abascal], can you twerk?

8 de desembre

Un company de feina que ja no hi és em va dir una vegada que la millor sèrie que havia vist era Perdidos. Em vaig amagar sota la taula i va costar 3 hores i la promesa d’un augment suculent de sou que em decidís a sortir d’allà. No pot ser que encara estiguem així. És que no us he ensenyat res?

Acabaré fent com aquell candidat a l’alcaldia de Reykjavík que, havent guanyat les eleccions però amb la necessitat de pactar per poder governar, va dir que no s’asseuria a parlar amb cap partit els membres del qual no haguessin vist totes les temporades de The Wire. Es comenta als “mentideros” de la capital islandesa que un becari del partit amb qui finalment van pactar va veure la sèrie i anava prenent notes perquè semblés que els seus superiors l’havien vista. Un autèntic referent.

I.T.

[juliaridulaina]

El gran repte//The big challenge//El gran reto

Reflexió de la Setmana  17 de setembre de 2023::Week Reflection::Reflexión de la Semana El gran repte Si poguéssim veure com de bells som al nostre interior, com de bella és l’ànima, ens enamoraríem de nosaltres mateixos. Hi ha una gran bellesa en l’ésser però no la podem veure. Això és un gran repte. Mirar al mirall i veure què és el que tenim, el que busquem, el que sentim.El progrés és diari…

View On WordPress

#El arte de manejar las emociones #El gran repte #el gran reto #L&039;art de manejar les emocions #Meditar para ser feliz #Meditar per ser feliç #Meditate to be happy #Reflexiones espirituales BK #The art of managing emotions #The big challenge #Valerianne Bernard

[juliaridulaina]

Creus en el vent/You believe in the wind/Crees en el viento

Creus en el vent/You believe in the wind/Crees en el viento

Creus en el vent Es pot demostrar que existeix el vent perquè alguna força mou les fulles de l’arbre.Com es pot demostrar que existeix l’ànima? Experimentar «l’ànima que sóc» és una qüestió molt personal, no es tracta pas de fe cega. Si mai et mires al mirall directament als ulls.., potser entraràs en un món desconegut, potser sorgiran preguntes com ara «qui sóc de veritat?». Potser si no sents…

View On WordPress

#¿cómo demostrar al alma? #com demostrar l&039;ànima? #com existeix l&039;aire #como existe el aire #Crees en el viento #Creus en el vent #how proved to the soul? #like the air exists #You believe in the wind

[juliaridulaina]

Meravellosa forma de mirar als altres/Wonderful way to look at others/Maravillosa forma de mirar a los demás

Meravellosa forma de mirar als altres/Wonderful way to look at others/Maravillosa forma de mirar a los demás

तुम्हें पाके हमने जहाँ पा लिया है◾Havent-Te trobat, he trobat el món sencer◾Having found You, I have found the whole world◾Habiéndote encontrado, he encontrado el mundo entero Si arribo a comprendre que sóc l’ànima, la corrent que li dóna energia a aquest cos.., em podré mirar al mirall i no tan sols veuré un cos que es marceix o un cos que es ben tendre, no m’identificaré amb ell i com a…

View On WordPress

#adoraciones #adoracions #adoration #angels of light #atracciones #atraccions #attractions #àngels de llum #ángeles de luz #contempt #desprecios #grudges #menyspreus #mirar a los demás #mirar als altres #rancúnies #rencores #to look at others