#donar espai al cor

[juliaridulaina]

Satisfacció pura/Pure satisfaction/Satisfacción pura

●Fills, hauríeu de tenir l’orgull pur de que sou ànimes. Els òrgans del cos funcionen amb el suport de l’ànima. Quan una ànima deixa el seu cos, després el cos fa mala olor; aleshores s’emporten el cos i se’l crema. Gayatri Naraine 💜 Recordant que sóc una ànima i recordant qui és el meu Pare, atraurem el poder de la puresa.💜Avui dia amb tot el que passa i amb la intensitat que tot passa, costa…

View On WordPress

#caballos maltratados #cavalls maltractats #darle espacio al corazón #donar espai al cor #Gayatri Naraine #give the heart space #horses abuseds #orgull pur de ser ànimes #orgullo puro de ser almas #pure pride of to be a soul #Pure satisfaction #Satisfacció pura #Satisfacción pura

[raylewisstories]

Espai en blanc.

Som a una petita habitació d’hotel. Fa potser tres hores que estem només follant. Amb una mica de sort, ningú fora ens pot sentir. Els vianants només caminen per aquells vells carrers que tant m’agraden, sense prestar atenció a gaire coses alienes a la seva pròpia existència.

Ens estirem al llit. Jo, d’esquena; ella m’abraça i posa la seva galta al meu pit, a prop del meu cor.

Falten unes tres hores per que jo faci els vint-i-quatre. Aquesta és la raó per la qual estic amb ella ara mateix. Sexe d’aniversari.

En dies normals, no parlem gaire. En dies dolents, ens barallem per qualsevol cosa.

Tots dos sabem que això no té res de saludable o beneficiós.

Però home… Aquesta vista és simplement magnífica.

Ella no té precisament el millor cos del món, però sap molt bé què fer per tornar-me boig. Tot i que moltes vegades hi acaba plorant, perquè ella càrrega amb moltes culpes. Es pot veure, es pot sentir.

Ella diu que m’estima, i jo sé que ho diu de debò. Però també estic segur que ha confós alguns conceptes. Potser en realitat només creu que em deu una i per això es fica al llit amb mi.

Sigui com sigui, jo estic segur de que l’estimo. Moltíssim. Però també sé que les coses no poden continuar així.

Sé que aquesta vegada serà l’última.

Quan acabem de follar no diem res per uns minuts. Generalment, és ella qui comença les converses.

—Què vols fer més tard?

—Hòstia, no ho sé. Potser podem anar al mateix bar de l’última vegada.

Ella gruny.

Normalment, ella em diu que ho faig freqüentment. Que sóc un rondinaire. Ella pensa que tot el temps estic enfadat o que no m’agraden les coses. La veritat és que moltes vegades, i especialment amb ella, no trobo les paraules adequades o no sé qué dir, i en la pressió del moment per expressar alguna cosa, sempre em trobo grunyint.

Tanmateix, en aquest moment és ella qui ho fa, i jo sé exactamente qué hi vol dir.

L’últim cop que vam anar a aquell bar, ella se va adonar que des d’una taula a prop nostre, un noi em mirava amb insistència. Fins i tot va intentar cridar la meva atenció. Naturalment, ella es va posar gelosa. M’ho va dir hores després, de camí a casa seva.

—D’acord —em diu, enmig d’un sospir.

Seguim parlant d’altres coses. De pel·lícules, de música, de les persones que ens molen…

No sé cóm dir-li el que he estat pensant per hores. Que aquesta vegada ha de ser l’última. Considerant el que penso fer, potser no sigui necessari.

Ella em fa moixaines al pit, a la cara, a les cames. Em besa.

Quan estem junts tot va de perles. Els problemes comencen al moment en que ens acomiadem.

Hem desarrollat una necessitat malaltissa per estar junts. Quan no ho estem, la mena de conversa que tindrem és realment un joc d’atzar.

Potser fem sexting, potser tinguem una discussió. Potser primer l’una i després l’altra, o viceversa. Potser juguem algun joc infantil que ella s’acaba d’inventar, o potser ella comenci a preguntar-me per les noies amb qui parlo. Mai se sap.

Només desaparèixer de la seva vida no és una opció decent, i a més, ella sempre m’acaba trobant un altre cop. Ho sé perquè va succeir una vegada.

El que penso fer potser no és ètic, però almenys será permanent i definitiu. Tot el que sé és que aquesta situació ha d’acabar.

Ella es mou, em mira als ulls i interromp les meves idees.

—Escolta… He de dir-te una cosa.

—Digue’m. Què passa?

—Doncs que… He estat pensant que potser no sigui una bona idea. Ja saps, tu i jo. Estem en llocs diferents, anem cap a llocs diferents, volem coses diferents. Crec que serà millor si no ens veiem més. Sé que t’ho he dit milions de cops, però avui n’estic segura.

Quina sorpresa. Jo ho sé i ella ho sap també. Això em fa les coses més senzilles, esborrant tot rastre de dubte que pogués haver tingut. Faig un esforç per aparentar sorpresa i una mica d’indignació.

—Dius el mateix cada vegada. Ja no sé si creure’t. A més, ara mateix som feliços, oi?

Li faig una abraçada. He de fer aquesta situació creïble.

—Sí, però… Només ens fem mal. Sé que m’estimes, i jo t’estimo. M’has ajudat moltíssim, però totes aquestes coses ens destrueixen. De vegades som massa cruels l’un amb l’altre.

Li faig un petó i ella plora.

Follem un altre cop. El nostre comiat.

Hores després, ella dorm. No m’abraça. En acabar, ella m’ha donat l’esquena. L’he sentit plorar fins dormir-se. Acaricio el seu braç, l’espatlla i l’esquena. Li faig un petó a la galta.

Surto del llit i faig el que he de fer.

Surto de l’habitació i de l’hotel.

De camí cap a casa penso en el que tot just he fet, i en les possibles conseqüències.

Ella estarà bé, ho sé. Fins i tot estic segur que no trigarà en trobar un novio.

Jo? Bé, no n’estic gaire segur.

Penso en el que he fet.

Quan en vaig llegir, vaig pensar que seria la solució ideal al nostre problema. Ara no ho sé. Però ja és massa tard. Un cop fet, ja està fet.

El text només deia que es tractava d’una maledicció per esborrar les memòries d’algú de la ment d’una altra persona. En aquell moment no em semblava que fos precisament una maledicció, però un recurs massa útil. Evidentment vaig entendre tot malament. Per exemple, no va mencionar explícitament qui rep realment el seu resultat.

Ella no em recordarà, ni tindrà cap memòria que pugui relacionar amb mi. Quan desperti, serà com si mai no ens haguéssim conegut.

Per l’altra banda, jo recordaré tot. Els dies junts, les rialles, els petons, les tardes menjant gelat i les nits bevent cervesa i fumant. El so de la seva veu.

Comptat i debatut, jo m’estic quedant amb la pitjor part de tot allò.

Sé que he fet el millor, en vista de les circumstàncies.

Però no puc evitar pensar… Sento una petita veu xiuxiuejant a la meva orella…

“I si…”

Ella no em recordarà més, oi? Si… Diguem… Si ens trobéssim un altre cop al carrer, seria com si ens estiguéssim coneixent per primera vegada. Podríem tornar a començar, i…

Basta.

De vegades sóc tan imbècil que voldria donar-me una clatellada.

#català

[ultrasons]

#ULTRASONS18: ultragràcies!!!!

Volem donar les gràcies a tots els que han confiat amb nosaltres, a tots els que han fet possible aquesta 9a edició plena de cultura en directe, plural i de qualitat, i a tots els que han gaudit de les activitats de 2018.

Ens és impossible descriure en paraules l’edició de 2018 d’“ULTRASONS. Músiques en vibració”, per això ho farem amb xifres:

> La 9a edició ha estat formada per 17 activitats diferents: concerts, recitals,..., però també actes formatius i d’impuls cultural. On han participat 11 formacions i més de 110 persones; entre músics, artistes, ponents, professors,...

> Les disciplines artístiques programades han sigut: música (improvisació lliure, música de cambra, ritmes nord-americans, jazz d’avantguarda, folk, fusió, clàssica, tradicional, pop, música antiga i electrònica), arts escèniques (performance i dansa) i arts plàstiques (fotografia, il·lustració i ceràmica).

> Apostem pels joves i les noves propostes: la mitjana d’edat dels participants va ser de 29,8 anys i l’antiguitat de les propostes d’0,9 anys d’existència.

> La importància de les primeres oportunitats i les estrenes: Sis de les propostes tenien menys d’un any d’existència / Dos van ser estrenes absolutes (“Al Cor” i “Gone But Not Forgotten 3.0”) / Altres dos van ser estrenes en territori valencià i una altra en terres castellonenques.

> Creiem amb el fet de donar l’oportunitat a la gent de casa alhora que programem grups de fora: 31% dels participants són de l’Alcora, 40% d’altres pobles de Castelló, 15% d’altres llocs del País Valencià i 14% procedents d’altres punts de l’estat o de l’estranger.

> Amb consciència de realitzar una programació igualitaria per gèneres, en 2018: 41% d’artistes femenines i dos dels quatre caps de cartell amb presència femenina.

> I pel que fa a l’objectiu d’impulsar la vida cultural de la localitat es realitzen actes i espais com: Premi ULTRASONS, Hot Talk Club, Taller sobre el llenguatge de les big bands de jazz, ULTRASONS ceràmic, ULTRASONS als instituts, Pop Up Art,... També treball de cooperació per unir esforços, teixir xarxes i sumar sinergies amb Caixa Rural de l’Alcora, Coordinadora d'Associacions Culturals de l'Alcalatén, lES L’Alcalatén, IES Ximén d’Urrea, FSMCV, ESCAL,...

> Sempre tenint present dosis d’innovació per a redescobrir espais i crear nou públic, com el Saló Gòtic de Casa de la Música com a espai expositiu, la “Reixa de la Vila” com a espai escènic i expositiu, l’espectacle “Al Cor” o els vermuts culturals combinant debats, concerts i gastronòmia local.

> Per últim, el ressò mediàtic, on hem tingut més de 40 aparicions en 15 mitjans de comunicació diferents: locals, provincials, on-line, especialitzats,... Alguns exemples: - Nomepierdoniuna.net: Música, danza y cerámica vibran en l’Alcora - CastellónPlaza: Objectiu ULTRASONS, o com apadrinar noves propostes musicals dins d’una cita eclèctica - Quaderns – Suplement cultural d’“El Periódico Mediterráneo”: ULTRASONS, vibracions i experimentació cultural - À Punt - Notícies Informatiu: (...) fa una aposta molt forta per una programació cultural d’elevada qualitat (...) - À Punt Ràdio - Territori Sonor: (...) fent música amb un arbre de 300 anys, amb óssos, amb campanes tubulars de mà, amb la veu, amb tecnologia (...)

Esperem poder fer una nova edició a 2019 i com des de l’Associació Juvenil JDB pensem que l’esdeveniment és de tots, qualsevol pot ajudar-nos. Podeu contactar amb nosaltres per a comentar-nos suggeriments, curiositats, grups, patrocinis o qualsevol altra qüestió mitjançant les xarxes socials, l’e-mail o “face to face”.

[bravoperaquestaprofe]

Un últim adéu dels t’arriben al cor

Avui ha estat la darrera sessió de classe d’Avaluació i, com a tal, la professora tenia un arsenal d’activitats de comiat llestes! Hem començat amb un Kahoot on es plantejaven preguntes relacionades amb allò que esperam de la nostra experiència als centres de pràctiques: jo crec que serà una experiència molt diferent a lo que esperam, i depenent del centre on anem la manera de fer les classes, de dirigir-les, d’avaluar... també serà molt diferent a com hem vist a la part teòrica. Només esper que pugui aplicar alguns dels mètodes que he aprés al màster a la classe on arribi!

Després d’aquest petit qüestionari, vam fer una activitat que em va semblar molt original i motivadora: emprant l’app ClassDojo per seleccionar alumnes aleatòriament, la professora va presentar una ruleta digital amb preguntes a mode de repàs dels continguts de l’assignatura. Cada pic que un alumne responia correctament a la pregunta de la ruleta, la professora li donava un punt positiu al ClassDojo: si l’alumne no sabia la pregunta tenia l’oportunitat de demanar ajuda a un company, guanyant així un punt de treball en equip, i cada vegada que es responia una pregunta aquesta s’eliminava de la ruleta. Me va encantar aquesta activitat, tant pel seu component regulador (permet als alumnes revisar els seus coneixements) com pel component cooperatiu (els alumnes tenen la opció de demanar ajuda als seus companys per respondre la pregunta), però no me va agradar que, quan es contestava una pregunta en equip en cas de no saber la resposta, només la persona a qui s’havia demanat inicialment rebia un punt de treball en equip en lloc de donar aquest punt als dos alumnes que havien col·laborat.

Anteriorment he mencionat a aquest blog el concepte de rutina de pensament per desenvolupar l’esperit crític dels alumnes, però ara tractaré una versió un poquet més evolucionada: la destresa de pensament! Aquesta activitat parteix d’una petita reflexió personal anomenada “Les parts i el tot”: partint d’un concepte central donat per la professora, en aquest cas la paraula “Avaluació”, de manera individual hem de pensar en paraules relacionades per descriure aquest concepte central. Després, formant grups de quatre persones, hem de decidir quines d’aquestes paraules són les més importants, dir què passaria si els conceptes triats faltessin a un centre educatiu, quines són les funcions d’aquests conceptes i una petita conclusió final. En el nostre grup, de totes les paraules que vam emprar per descriure l’avaluació, vam decidir que les més importants són:

Feedback: ajuda a l’alumne a veure els seus punts forts i tenir la possibilitat de millorar els seus punts febles, de manera que si s’eliminés de les classes els alumnes no podrien aprendre dels seus errors.

Recuperació: és un mètode per evitar que els alumnes abandonin els estudis, i si faltés als centres augmentaria el nombre d’abandonament escolar.

Autoavaluació: aquest tipus d’avaluació ajuda a fomentar el desenvolupament de l’esperit crític, i si els professors no donessin la possibilitat d’emprar-la l’alumnat deixaria de ser conscient dels conceptes que sí o no ha assumit.

Qualificació: aquest component de l’avaluació té l’objectiu de classificar els alumnes mitjançant notes numèriques que reflecteixen el treball realitzat, i l’únic efecte de la seva absència seria la falta d’un sistema de classificació dels alumnes segons les notes obtingudes.

Com a clausura de la sessió, vam contestar un petit qüestionari sobre què ens havia semblat l’assignatura en general i en alguns punts més específics (recursos, classes online, treball de la professora...), i després vam fer una activitat creativa final que em va encantar! Els alumnes anaven dient en veu alta una paraula relacionada amb l’avaluació, i la professora va crear un gràfic amb totes les paraules: el deix al final del post perquè pugueu veure com va quedar! Aquest és l’últim post d’aquest blog, així que esper que vos hagi agradat! A jo m’ha encantat poder crear un espai on plantejar les meves reflexions al llarg de l’assignatura i veure com la meva forma de pensar ha evolucionat. Ara només queda dir, fins aviat!

#avaluació #biology #teaching

[infhort]

Història Hort Ca la Trava

L’Hort Ca la Trava sorgeix després del desallotjament de l’edifici Ca la Trava, on els propietaris llave de oro van efectuar el desallotjament un 18 d’octubre, després de setmanes on ja s’havia rebut la notificació del desallotjament.

Aquella nit es trobaven diversos companys dins la casa, durant tot el mati, després de resistència van treure a tothom. Al cap d’uns deu dies havien esfondrat tot l’edifici donant espai a un solar buit.

Dos anys després, el barri de Gràcia un 19, 20 i 21 de juliol de l’any passat, amb la reokupació de Ca la Trava. Després del desallotjament com a edifici i local va tornar a l’acció, aquest cop en forma d’hort, preparat per resistir entre l’asfalt, la ciutat gris i capitalista que vivim. Des d’un primer moment es tenia clar; un espai per a les veïnes, comunitari, cooperatiu i autogestionat de forma horitzontal i assembleària, on acullis a tothom i així fer créixer un espai verd i alliberat en el mig cor de Gracia. Aquest espai torna a estar obert al barri, amb la intenció que torni a ser una trinxera des d’on resistir l’embat dels especuladors i donar guerra a tots els que ens estan destrossant el barri.

Actualment, l’espai porta viu un any i poc, on conjuntament els veïns amb companys de Ca la Trava, donen vida al solar.

El principi va ser un treball dur, es va picar tot el terra, podar, plantar, ... Fins el que es ara, un jardí ple de vida.

Foto panoràmica Hort Ca la Trava, treta per la mateixa gent del col.lectiu.

#historia

[eskali55]

LA FÀBRICA

La primavera comença a treure el nas, totes nosaltres tenim una petita llibreta on anem anotant tots els pecats que estem cometen al llarg d’aquest més de maig, cada dia portem flors a la MARE DE DEÚ que hi ha en una petita capella que hi ha en el pati de les petites, cada dijous d’aquest mes eccepcional, ens cobrim els rostres amb els nostres tuls blanquisim, immaculat i els dediquem a la pregària, a demanar perdo, hi ha tantes accions per les quines necessitem demanar clemència i esperem amb desfici que arribi el darrer dijous per a poder cremar la llibreta i quedar lliurades de totes les nostres culpes.

Peró enguany durant aquest mes si ajunten altres factor, ha vingut el fotògraf i ens han fet fotos individuals, ha vingut un equip de psicòlegs, ens han fet una bateria de preguntes, que res tenen a veure amb els exàmens, a la classe hi ha un neguit inmens, moltes de nosaltres deixarem els estudis i ens encaminarem cap a la nostra vida adulta, altres es quedaran i cursaran el batxillerat SUPERIOR , son aquestes darreres les quines cada dia es mostren més desafiants amb les monges fins a arribar a extrems que un any enrere haurien sigut impensables, a voltes sense venir a tomb es posen a menjar o a xerrar al tord i dret i es just en una d’aquestes converses, que la nena més preciosa i ben valorada deixa anar un ......”el meu pare diu -que deixar els estudis ara, és el pitjor que podem fer, que cap dona no té futur fora del matrimoni “ Aquestes paraules li costen una expulsió de classe i totes nosaltres som classificades de “endemoniades” que sort tindrem de la petita llibreta i de la foguera on podrem cremar-ho tot i resorgit com a ser dignes de ser filles de Deú.

Peró amb els mots passa allò de que ja no poden ser reclosos i es queden vagan per l’espai i per la ment de qui els ha escoltat.

El mes de maig s’acaba i finalment, una certa calma va retornant a la classe i es just en aquest espai de tranquilitat que un bon divendres en tornar de l’escola, a casa dels parents i trobo els meus pares, el cor em fa un salt de por, segur que algú els deu haver dit que m’he convertit en un dimoni, just ara em ronda pel cap fer-me monja missionera i anar cap a l’Àfrica, que allà hi ha moltes criatures que necessiten mans que els cuidin. Ens fem els petons de rigor i la mare em comenta que les monges volen fer una reunió amb ells (tutors legals) i el matrimoni (tutors accidentals) amb el quin estic vivint. El to i els darrers esdevinaments no em deixent dormir en tota la nit.

El dissabte els meus quatre tutors, es vesteixen amb els millors vestits i marxen cap a veure les monges, mentre jo em quedo preparant el dinar amb la besàvia més encantadora que he conegut mai, ho preparem tot i deixem la taula parada, ella diu que davant aquestes situacions el millor que es pot fer es prendre una bona cervesa negra, que sempre va bé per aclarir les ideies, va ser la meva primera i darrera cervesa .

Ens entaulem en un ambient enrarit on la conversa es fa esquiva i es pot escoltar el crec-crec que fa l’enciam dins les boques dels adults; jo no en menjo, no soporto aquest soroll; ja hem portat el bacallà amb samfaina a taula i la besàvia comença a servir-ho i es aleshores quan la veu del meu tutor accidental deixa anar “ -Ella té dret a saber-ho” la mirada de la mare es torna de gel i el mira fixament peró ell ja no callarà .

La reunió ha anat bé, sols hi ha un petit problema, en aquelles preguntes que ens van fer, aquelles que no treien cap a res, resulta que sembla que estic dins del grup de les nenes més brillants que hi ha a la classe i elles estarien disposades a deixar-me seguir estudiant. La mare talla en sec la conversa, ja ho han dit allà (inclou al pare, que no ha obert boca) i ho repeteix aquí , de cap de les maneres i sota cap concepte la seva filla no seguirà cursant estudis, fins aquí podíem arribar, si fos un nen en podríem parlar, peró una nena nooooo i molt meyns jo, que tinc un germà que li costa tant, no ho pensen consentir mai. La conversa s’allarga i davant meu veig dibuixat el meu futur, acabaré els estudis d’aquest curs, tornaré al poble (ara ja no vivim a pagès ) i ella ja es cuidarà de que pugui entrar d’ajudant a l’empresa on treballa el meu germà gran i transcorregut un temps prudencial em casaré amb un molt bon noi, ja ho ha parlat amb la mare del noi i totes dues ho veuen bé. Així que això ja està dat i beneit.

Els pares marxen, les classes continuent i la meva ment no para de donar tombs, els temps que al llarg d’aquests quatre anys se’m feia interminable, ara vola i s’esmuny com l’aigua.

Arriba el darrer dia i marxo de l’escola amb la certesa que mai més tornaré a pujar aquells esglaons que separen els pobres dels rics.

Els parents em porten al poble, el meu destí està escrit, peró en tornar-nos a entaular es torna a parlar del tema, la mare està més calmada, fet i fet la possibilitat de matrícula està exhaurida així que podem parlar tot el que volguem.

Així és com jo puc dir el que penso “vull continuar estudiant” la mare diu que si sóc capaç de buscar-me una feina, de matricular-me i de buscar-me la vida ella no em lligarà .

Comença l’estiu i em veig obligada a cercar una feina al poble, a casa no es pot vagarejar, així que començo un treball de costura que aporta uns ingressos minsos i que em fa sortir llagues als dits.

A mitjans d’agost truca el meu tutor temporal,si vull m’ha trobat una feina en una fabrica en el torn de mati de 5 a.m a 2 p.m. I una de les monges està disposada a tramitar la meva matrícula en l’únic institut on encara queden places .....no ho dubto gens!!! Estalviaré el drama que la mare em va fer.

La meva primera setmana a la fabrica va ser esfereïdora, aquelles dues màquines devoraven les fossades cop llops famolencs i encara que corria amunt i avall sempre hi havia llums vermells reclamant la meva atenció .

En arribar el dissabte vaig pujar a casa de l’amo, em va donar 50 pessetes en mà i em va dir que no m’acomiadava de miracle, que la meva feina no valia ni el preu d’el sobre on s’havia de depositar la setmanada .

Amb aquesta quantitat ja puc començar a pagar l’estada a casa dels parents. Les següents setmanes van ser un no parar, no consentia un sol llum vermell.

Us puc asegurar que vaig arribar a ser feliç en aquella fabrica, que per boca de l’amo vaig arribar a escoltar alguns dels millors elogis que m’han fet mai.

[guillemjc]

Cròniques des del terrat (II) – Galvany

Plaisir d’amour ne dure qu’un moment, Chagrin d’amour dure toute la vie.

Els dissabtes al matí agafava el carrer Santaló amunt. S’aturava al Mercat de Galvany. Abans d’entrar-hi, des de la parada de l’autobús, aixecava el cap i es fixava en aquell àtic del carrer dels Madrazo. “M’agradaria viure-hi”, pensava. Els veïns d’aquell tram de carrer eren els privilegiats del barri: gaudien d’una perspectiva encomiable i de més hores de sol que la resta.

Dins del mercat, guaitava la gent comprar, observava paradistes i clients com si fossin figurants de la funció d’aquell vespre. Fitava el sostre, que l’impressionava per la seva dimensió, apuntalat pel gran esquelet metàl·lic que suportava la cúpula central. L’estructura de ferro i les voltes imprimien a l’edifici una elegància majestuosa. La llum penetrava generosa a l’interior. Les parades s’escampaven pels quatre braços de la creu grega i, al bell mig, la petita torre del rellotge s’erigia com a creuer de la nau central del temple comercial.

Travessava tot el mercat sense comprar-hi res, només pel gust de passejar-s’hi. “Quanta vida condensada als mercats de Barcelona!”, pensava. La seva àvia, de petit, se l’emportava al Mercat del Ninot. A plaça, tothom la coneixia, i la tractaven amb una amabilitat que al vailet li semblava impostada: “Que bufó, el seu nét, Maria Antònia!”. El que més recordava eren les olors: de la fruita, del peix, de la carn, de les flors. “Tots els mercats fan les mateixes olors”.

De nou a fora al carrer, badava amb la façana de maó vist i els seus mosaics amb motius daurats i l’escut de la ciutat i els alts finestrals. Aquell edifici, a mig camí entre l’arquitectura modernista i la industrial, li infonia una gran admiració i li feia pensar que la seva tímida fama no li feia justícia.

A la cruïlla amb el carrer Calaf, un mar de flors inundava el xamfrà. Pensava en París, on pràcticament a cada cantonada hi havia una floristeria. Recordava com els parisencs compraven flors, regalaven flors, veneraven les flors. Ell va encomanar-se d’aquest entusiasme quan hi vivia, i va fer-se seu el culte a les flors quan va tornar a Barcelona. Per això, quan passava per aquella cantonada sempre s’hi aturava a comprar-ne. “Aquí només sobreviuen les floristeries que són al costat d’un tanatori”, li deia el senyor Martínez. “Però aquí a prop no n’hi ha pas cap, i a vostè sembla que li vagi bé el negoci”, li replicava. “Jo tinc la sort de tenir el mercat”. A la Barcelona patrícia, les flors decoren els menjadors i els jardins de les cases.

Comprava un ram de margarides i seguia Santaló amunt. Al número 79 hi havia Casa Usher, la seva llibreria de referència, una altra parada obligatòria. O potser l’única. La porta de vidre amb el preciós marc de fusta i el nom de l’establiment –manllevat d’un relat de Poe–, imprès amb una tipografia estil·litzada de color grana a la tarja del portal, convidava a entrar tothom qui hi passava per davant. L’interior, que havia albergat un antic celler del barri, era encara més acollidor: el terra hidràulic de sanefes i flors, les prestatgeries blanques, el llarg passadís amb la filera de làmpades de bola de llum càlida que acompanyava local endins i, a mà dreta, la fabulosa estança modernista amb les parets de mosaic enrajolat, el doble mirall i la roseta del sostre. Però la joia de la corona era l’arrière-cour, un meravellós pati interior que feia les delícies dels curiosos que arribaven fins al fons de l’establiment. Un lloc de pausa, un petit oasi on seure i llegir i oblidar-se de la resta del món. 

Va conèixer la Bàrbara una tarda de principis de juny, quan la primavera començava a deixar pas als llargs vespres d’estiu, a la presentació de Fugir era el més bell que teníem, de Marta Marín-Dòmine, amb l’autora i amb l’editora, la Maria Bohigas. Aquell dia, el pati de la Casa Usher era ple de lectors entusiastes. Tothom s’adelitava amb el magnetisme de totes dues. Però ell havia quedat completament embadalit amb els ulls vellutats d’una de les llibreteres, amb el seu somriure dolç, el seu tracte servicial, la seva mirada plena de coqueteria. Aquell vespre es va sentir tan trastornat que no es va veure amb esma de dir-li res. Va marxar sense fer cap pregunta a l’escriptora, no es va esperar a saludar-la al final de l’acte, ni tan sols va comprar el llibre. Es va aixecar i se’n va anar, compungit.

Des d’aquell dia, però, cada dissabte sense excepció tornava a la llibreria, portava un ram de flors a la Bàrbara i li comprava un llibre. Ella li recomanava autores que l’havien marcada, lectures que havien definit la seva manera de veure el món i de llegir-lo. Gent normal, de Sally Rooney; Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà; La campana de vidre, de Sylvia Plath; Creix un arbre a Brooklyn, de Betty Smith; Els desposseïts, d’Ursula K. Le Guin; Orlando, de Virginia Woolf. Cada dissabte, un ram de flors. Cada dissabte, un nou llibre. La literatura era l’excusa per veure-la.

Un matí que es va llevar especialment coratjós se’n va anar a esmorzar al Velódromo. Quan el cambrer li va haver servit el cafè i el croissant, va treure una llibreta i un bolígraf i va apuntar: “Turó Park”. Estava decidit a dir-li a la Bàrbara de quedar quan ella sortís de la feina. Tan bon punt va ser a la Casa Usher, li va llançar la proposta. A la Bàrbara li va semblar un oferiment atrevit i afalagador, i hi va accedir. Ell la va passar a buscar a les vuit a la llibreria i van anar caminant plegats al Turó Park. 

Li va explicar que tot sovint, sortint de la llibreria, hi anava a devorar les primeres pàgines del llibre que acabava d’adquirir. “De nen, les meves tietes m’hi portaven a jugar”, va contar-li. Hi guardava molts records d’infància i per això li agradava anar-hi a passejar, asseure’s en un banc prop de l’estany ple de nimfees, llegir, observar els nens jugar. Contemplava l’escena com qui esguarda un quadre de Monet. S’hi sentia a gust. “A principis del segle passat hi havia hagut un parc d’atraccions”, va explicar-li. “Durant molt de temps, el Turó Park va ser un dels pocs espais verds de tota la ciutat”.

“És molt elegant”, va dir-li ella. El parc, a més de l’estany, quedava esgrafiat per tot de caminets curvilinis, tenia un bosquet d’alzines amb un sotabosc de plantes enfiladisses, una praderia, parterres d’heura, magnòlies, til·lers, plàtans, llorers, rosers i arbres de l’amor. I al cor d’aquell indret, la plaça del Teatret, on molts anys abans s’hi feia teatre a l’aire lliure. 

Van asseure’s en un banc al costat de la Biga de la Font de l’Aurora i es van explicar trajectòries vitals i projectes a curt i a llarg termini. Ella volia obrir la seva pròpia llibreria i omplir les prestatgeries al seu gust. Ell somniava amb ser corresponsal i voltar per tot el món explicant històries de l’Àfrica, de l’Orient Mitjà, de Llatinoamèrica, de Rússia, de la Xina, dels Estats Units. Tots dos es veien al cap d’uns anys en un piset de l’Eixample amb sostres alts i molta llum i fent el sopar a criatures entremaliades que no volen creure. “M’imagino posant-los al llit i llegint-los un conte de bona nit”. “Quina imatge més tendra”, va dir ella. “I molt feliç”, va afegir ell. 

El següent dissabte la va convidar a casa seva. Volia ensenyar-li la seva biblioteca. Després de remenar lloms i comentar lectures, li va oferir pujar al terrat amb una copa de vi. Sabia que era una aposta guanyadora. Li va ensenyar el castell de Montjuïc, l’hotel Vela, les torres Mapfre, la torre Agbar, la Sagrada Família... des d’allà dalt es veia tot. “Fins i tot, si et poses de puntetes, podràs veure el mar”. Però la seva vista preferida era la del Tibidabo. “Quan vivia a París, des del meu petit estudi veia Montmartre i el Sacré-Cœur”, li explicava. Veure el Sagrat Cor al cim de Collserola li semblava una bonica seqüència, un nexe que inferia coherència i correlació entre les seves dues cases. 

“A París tot li queda bé. Les postes de sol, les nevades, les nits salvatges, les matinades gelades, els museus, els jardins, aquella llum. Fins i tot la pluja, les inundacions o un incendi a la catedral”, va dir-li. Ella se’l mirava amb atenció i somreia, múrria. Va fer un glop de vi i va fixar la mirada al vent. “L’aire era fresc i els núvols s’anaven esllenegant”, va dir en veu alta, “és de Rodoreda”. “Com dius?”. “La frase, és de Mirall trencat. Trobo que defineix a la perfecció aquesta escena”. Ell va pensar en fer-li un petó, però no va gosar. “Creus que es pot fixar la mirada al vent?”.

Paysage : Le Parc Monceau (1876), Claude Monet

El dissabte següent, la Bàrbara va donar-li Fugir era el més bell que teníem. “Fa per tu, t’agradarà”. Ella desconeixia que ell l’havia vist per primer cop a la presentació que van fer-ne a la llibreria aquella llunyana tarda de juny. Li va explicar que ja no es veurien cap més dissabte, que deixava la llibreria i que se n’anava a viure a París. De què fugia, la Bàrbara? De sobte, li va pesar com un plom a l’ànima el petó que mai li va fer.

La seva parella havia estat becada per treballar en un grup d’investigació de Sciences Po. I ella, que des d’aquell viatge a París amb l’institut quan l’havia trepitjat per pimer cop que hi havia volgut viure, no va dubtar ni un segon a deixar la seva vida aquí i acompanyar-lo. Es van instal·lar en una mansarda de la rue des Saints-Pères, al barri de Saint-Germain-des-Prés, molt a prop de la facultat on ell aniria a fer recerca. De seguida va trobar feina a la llibreria del barri, L’Écume des Pages. Era ideal perquè li permetia tenir certs ingressos per ajudar a pagar l’apartament, la mantenia ocupada unes quantes hores al dia, podia practicar el francès amb la clientela i, sobretot, tenia milers de llibres al seu abast.

Quan sortia de la feina baixava la rue Bonaparte fins al Sena. Hi apareixia a l’alçada del Pont des Arts. Era el seu favorit. Allà descendia a les ribes i caminava per l’empedrat del quai, resseguint la silueta del riu, fins a Notre-Dame. Els dissabtes al vespre li agradava vorejar la catedral i acabar el seu recorregut a la terrassa de La Chaumière. Es demanava una copa de vi blanc i quedava embadocada amb el trànsit de vianants del pont Saint-Louis, que unia les dues illes del Sena. 

Anys més tard, rebria una carta de la Bàrbara des de la capital de França: “A París s’hi viu molt bé. La gent estima i té cura del paisatge urbà. Hi ha parcs i jardins pertot que fan la vida a ciutat més plaent i abellidora. Alguns em recorden el Turó Park. L’esclat de la primavera és aclaparador. Els parisencs valoren la bellesa. Cultiven el bon gust als interiors i als exteriors. Aquí, a cada cantonada hi ha una floristeria. Tenies raó: a París tot li queda bé. Però trobo a faltar els terrats de Barcelona”.

[aracelirenom]

zzzz

Escrius mentre sents, et miro i no deixo de somriure per fer que les paraules m’entrin endins, que es colin pel meu cos i decideixin que t’estimi. 

Ara ja, has tenyit tot el que tinc dins d’amor, d’una mica de tu que em fa ser com sóc, que em fa ser més feliç cada cop que parles.

I decideixo estimar-te per tot el que he trobat en tu, per tot el que busquem juntes quan perdem llum, i encenem focs i perfilem batalles que sobrevolen obstacles, i somiem llunes que mai no hem vist tan a prop, que mai sentirem tan lluny. 

T’abraço i penso en el que recordarem d’aqui uns anys, quan flotem per la vida i ens trobem en moments, en lletres de cançons, en espais conquistats i racons que mai deixaran de fer olor de nosaltres, d’un plural feliç i plenament singular.

La lluna se n’ha anat i m’ha fet veure com d’aprop tenia la terra que trepitjes; que m’ha portat a redescobrir-me, a trobar-te per veure qui sóc i el que puc arribar a donar. I quan torni a il·luminar-me, em trobarà dormint al teu costat, sentint el batec del teu cor, quan les pulsacions disminueixen per recòrrer tot el teu cos, a cegues, de memòria, recalculant les mesures que m’allunyaven de tu.

T’estimo per cada espurna d’estrella que no ha arribat mai a la terra, perquè tenia un pla millor, esperar-te, i quan de sobte arribessis, brillar com ningú ho havia fet abans.

@harshei 

#2.30AM #t'estimo #zzzz

[art-neutre]

16è Festival de Cinema i Drets Humans de Barcelona | 14 - 25 nov.

16è FESTIVAL DE CINEMA I DRETS HUMANS DE BARCELONA

Del 14 al 25 de novembre de 2019. | A Cinemes Texas, Filmoteca de Catalunya (Barcelona), CineBaix (Sant Feliu de Llobregat) i altres espais de Barcelona.

La 16a edició del Festival de Cinema i Drets Humans de Barcelona programa 90 films compromesos amb els drets humans universals i porta a Barcelona destacats convidats com el activistra Oleg Sentsov, el dissident xinès Badiucao o el director Clemente Bernad.

El Festival de Cinema i Drets Humans celebrarà la seva XVI edició del 14 al 25 de novembre a la Filmoteca de Catalunya, els Cinemes Texas i el CineBaix. Completarà la seva programació amb masterclasses, projeccions de pel·lícules en universitats i centres penitenciaris, actuacions a galeries d'art i cinc taules rodones que conformen el Fòrum Internacional de Drets Humans. Els films d'aquest any parlaran sobre temàtiques que posen en perill el món i la societat en què vivim com el canvi climàtic i la humanitat sostenible, el desenvolupament democràtic, els drets fonamentals, la llibertat d'expressió, la pobresa, l'apoderament ciutadà, els discursos de l'odi, la violència de gènere, la crisi econòmica i sanitària, els drets infantils, l'auge de l'extrema dreta i el neofeixisme, els drets laborals, la memòria històrica, els èxodes migratoris i la gentrificació de les ciutats, especialment de Barcelona. El certamen s'inaugura el 14 de novembre amb l'enginyós dissident xinès, un documental sobre el dissident xinès Badiucao, més conegut com el "Bansky Xinès", que visitarà Barcelona per parla de la seva situació política. A la Filmoteca de Catalunya es projectarà una retrospectiva en homenatge a Llorenç Soler, que rebrà un premi del Festival per la seva trajectòria compromesa amb els drets humans. El cineasta i activista ucraïnès Oleg Sentsov serà un dels membres especials d'aquesta edició. Sentenciat a 20 anys de presó a Rússia, ha estat alliberat aquest setembre en un intercanvi de presos entre Ucraïna i Rússia i va rebre el premi Sakhàrov 2018 a la llibertat de consciència per part del Parlament Europeu. Entre els films més destacats de la Secció Oficial trobarem For Sama (Regne Unit, 2018), Terra (Àustria, 2019), Espero tu (re) volta (Brasil, 2018), Antropocè. L'era humana (Canadà, 2018) o Waiting for Barcelona (Finlàndia, 2018) i City for Sale (Espanya, 2018) de Laura Álvarez Soler, dos films sobre la gentrificació de les ciutats. Destaca l'estrena mundial en un festival del documental Als seus morts, pel qual el seu codirector Clemente Bernad (que visitarà Barcelona) ha estat condemnat a un any de presó per un delicte de descobriment i revelació de secrets per gravar a la Cripta dels Caiguts de Pamplona. El Festival farà un homenatge fílmic al director colombià Mauricio Lezama, assassinat el maig d'aquest any quan gravava un curtmetratge en un municipi d'Arauca. Torna a programar Tigernut (La pàtria de les dones íntegres), que es va estrenar mundialment al Festival i pel qual van acusar i van amenaçar el director del Festival Toni Navarro per programar-, en un judici que s'ha guanyat finalment. El Festival l'inclou per reforçar el seu compromís de publicar i programar continguts que estan perseguits o bloquejats en els seus països. El Festival acull un programa de taules rodones que representen els nuclis temàtics del certamen i seran el canvi climàtic, les addiccions del comportament digital i l'aïllament que generen, el sistema carcerari, els conflictes socials i polítics i la mediació en conflictes familiars. El Festival de Cinema i Drets Humans de Barcelona, un dels 10 festivals més antics del món al voltant d'aquesta temàtica, celebra la seva 16a edició entre el 14 i el 25 de novembre. Durant 12 dies el Festival ha programat 90 films documentals i de ficció no comercials (entre llargmetratges, migmetratges i curtmetratges) repartits en diferents temàtiques que giren al voltant dels drets humans universals, molts dels quals es podran veure per primer cop a Barcelona. Estaran repartits en sessions diàries als Cinemes Texas que comptaran, majoritàriament, amb debats i / o fòrums posteriors amb directors convidats per debatre sobre les diferents temàtiques que es presenten. També hi haurà una extensa programació a la Filmoteca de Catalunya i al CineBaix. El Festival vol difondre un cinema que faci reflexionar, desperti consciències, denunciï injustícies i reflecteixi la diversitat social i cultural de la humanitat, a la recerca d'una humanitat sostenible, sota la cultura de la pau i la resolució no violenta dels conflictes. Acull un gran ventall de films produïts a Catalunya i Espanya en el 2018 i 2019, però també ens acosta, més que mai, una gran selecció de films internacionals. El Festival pretén ser un pont entre directors, observadors de la realitat humana i la ciutadania i per aquest motiu ha programat taules rodones, tallers, classes magistrals en diferents universitats i sessions en centres penitenciaris i actuacions a galeries.

Les taules rodones tindran lloc a diferents espais de Barcelona i conformen un Fòrum Internacional de Drets Humans que, com cada any, representen els nuclis temàtics del festival. Aquesta edició focalitzarà en temàtiques com el canvi climàtic i la sostenibilitat (migracions climàtiques, apartheid climàtic, sobreexplotació de recursos i polítiques actuals d'emergència climàtica), les addiccions del comportament digital i l'aïllament que generen (videojocs, jocs en línia i d'apostes, el cibersexe, l'ús de les xarxes socials), el sistema carcerari (la reinserció i la presó permanent revisable), els conflictes socials i polítics (la intermediació i cultura de Pau) i la mediació en conflictes familiars, on es parlarà sobre la crisi i desintegració del nucli familiar contemporani. La inauguració del Festival serà oberta al públic i tindrà lloc el dijous 14 de novembre a les Cinemes Texas. Es projectarà L'enginyós dissident xinès (Austràlia. 2019) del director australià Danny Ben-Moshe, un documental sobre el dissident xinès exiliat Badiucao, dissenyador gràfic i caricaturista polític, més conegut com el "Bansky Xinès", que visitarà Barcelona per parla de la seva situació política i de la llibertat d'expressió a la Xina. Dins de la seva visita també donarà una masterclass en el departament d'Estudis Àsia-Pacífic de la Universitat Pompeu Fabra el divendres 15 de novembre a les 11h i dissabte farà una performance amb artistes urbans de la ciutat (hora i lloc encara per confirmar).

Aquesta edició la Filmoteca de Catalunya serà la seu per projectar una retrospectiva de pel·lícules en homenatge a Llorenç Soler, un dels precursors del cinema documental independent a Espanya, que rebrà un premi del Festival per la seva trajectòria compromesa amb els drets humans. El Festival comptarà enguany amb la presència de l'cineasta i activista ucraïnès Oleg Sentsov, (convidat pel Parlament Europeu al Festival), que serà un dels membres especials d'aquesta edició. Sentov es va donar a conèixer a nivell internacional per la seva pel·lícula Gamer (2011) però és conegut pel seu activisme polític opositor a les autoritats russes. Va ser arrestat el maig de 2012 per perpetrar suposats "actes terroristes" a Crimea i sentenciat a 20 anys de presó. Aquesta sentència molts la van considerar un càstig polític perquè els actes incloïen atacs contra infraestructures i monuments públics i perquè també el van acusar de ser membre del grup paramilitar de Pravy Sektor, tot i que les dues parts van negar que formés part. Va ser alliberat aquest setembre en un intercanvi de presoners entre Rússia i Ucraïna; ha estat defensat per l'advocat i també cineasta Dmitriy Dinze, que ha defensat a altres activistes com les Pussy Riot; i va rebre el premi Sakhàrov 2018 a la llibertat de consciència per part del Parlament Europeu. Sentov presentarà El cas Oleg Sentsov (Estònia, Polònia, República Txeca, 2017), del director Askold Kurov, una sessió documental sobre el seu cas el dilluns 18 de novembre a les 20h als Cinemes Texas. Compromès amb cineastes i activistes amenaçats i perseguits, el Festival farà un homenatge fílmic al director colombià Mauricio Lezama assassinat el maig d'aquest any quan gravava un curtmetratge en un municipi d'Arauca. Projectarà els seus curtmetratges Angles i Cor en guerra, en un dels primers homenatges que se li fan al cineasta dins d'un festival. La Secció Oficial a competició del Festival està dividida en Llargmetratges, Migmetratges, Curtmetratges de ficció, Curtmetratges documentals i Secció catalana. Els films d'aquest any de la Secció Oficial parlen de temàtiques molt variades, especialment d'aquelles que estan posant en perill el món i la societat en què vivim com el canvi climàtic i la humanitat sostenible, el desenvolupament democràtic, els drets fonamentals, la llibertat d'expressió, la pobresa, l'apoderament ciutadà, els discursos de l'odi, la violència de gènere, la Cultura de Pau, la crisi econòmica i sanitària, els drets infantils, l'auge de l'extrema dreta i el neofacismo, la guerra, els drets laborals, les desaparicions forçades, la memòria històrica, els èxodes migratoris i la gentrificació de les ciutats, especialment de Barcelona. Entre els films més destacats de la Secció Oficial trobarem For Sama (Regne Unit, 2018), un film de Waadal-Kateab i Edward Watts sobre l'experiència femenina de la guerra que ha recollit 23 premis en festivals internacionals; Terra (Àustria, 2019) de Nikolaus Geyrhalter, un retrat de la terra des de set llocs que els humans han transformat a gran escala: Espero tu (re) volta (Brasil, 2018) d'Eliza Capai, Premi Amnistia Internacional i premi de cinema per la pau de la passada Berlinale; Antropocè. L'era humana (Canadà, 2018) de Jennifer Baichwal, Nicholas de Pencier i Edward Burtynsky; o Waiting for Barcelona (Finlàndia, 2018) de Juho-Pekka Tanskanen; i City for Sale (Espanya, 2018) de Laura Álvarez Soler, dos films sobre la gentrificació de les ciutats. Totes elles són pel·lícules amb prestigi que han estat premiades i programades a Festivals com Cannes o la Berlinale. En els propers dies trobareu a la web del festival tots els horaris i programació ( https://fcdhbcn.com/ ). Destaca, dins de la programació, l'estrena mundial en festivals del documental Als seus morts pel qual el seu codirector Clemente Bernad, el Jutjat Penal número 3 de Pamplona i amb sentència ferma, l'ha condemnat a un any de presó i una multa per un delicte de descobriment i revelació de secrets a gravar la Cripta dels Caiguts de Pamplona a membres de la Germandat dels cavallers voluntaris de la Santa Creu i autoritats eclesiàstiques. El mateix Bernad visitarà Barcelona per presentar el film. Aquest any el Festival torna a programar Tigernut (La pàtria de les dones íntegres), un documental d'Andoni Monforte sobre l'explotació de dones a Burkina Faso que destapa una suposada trama internacional de corrupció i abusos de companyies europees que expotan recursos a l'Àfrica sobre la xufa, el nou "super food". Un film sobre la guerra alimentària pel qual el director del festival Toni Navarro va ser acusat i amenaçat per haver-ho programat i estrenat al Festival. Amb una sentència favorable cap Navarro, el festival ha decidit tornar a afegir el film a l'edició d'aquest any per reforçar el seu compromís de publicar i programar continguts que estan perseguits o bloquejats en els seus països. El Festival de Cinema i Drets Humans de Barcelona està dirigit per Toni Navarro des de l'entitat Drets en Acció, organització pro drets humans, Desenvolupament Democràtic i Humanitat Sostenible. La selecció de films del festival es fa a través d'una convocatòria pública juntament amb una selecció que fa la pròpia organització. Els premis del Festival són elegits per un jurat professional integrat per diferents personalitats dels Drets Humans i del món del cinema. Els premis de la Secció Oficial es lliuraran i donaran a conèixer en la cloenda que tindrà lloc el divendres 22 de novembre als Cinemes Texas (enviarem una nota de premsa embargada el mateix divendres amb el Palmarès). La resta de premis del Festival, relacionats amb els Drets Humans, es donaran a conèixer abans del festival però també es lliuraran el 22 de novembre a la clausura del certamen. En els propers dies podreu consultar tota la programació i horaris al web del Festival: https://fcdhbcn.com/ El Festival de Cinema i Drets Humans de Barcelona és un dels festivals més importants en matèria de Drets Humans a nivell internacional. Ha estat nomenat durant dos anys consecutius pel ICCAR de la UNESCO com un referent de bones pràctiques en Drets Humà s, per la seva lluita contra les diverses formes de discriminació i racisme. Està dirigit per Toni Navarro des de l'entitat Drets en Acció, organització pro drets humans, Desenvolupament Democràtic i Humanitat Sostenible, amb un equip professional i transversal. El certamen té com a objectiu difondre un cinema que faci reflexionar, desperti consciències, denunciï injustícies i reflecteixi la diversitat social i cultural de la humanitat, a la recerca d'una humanitat sostenible, sota la cultura de Pau i la resolució no violenta dels conflictes i el pensament crític. Les produccions premiades pel festival són escollides després d'un treball d'avaluació i qualificació de les pel·lícules enviades a la convocatòria pública més una selecció de l'organització i posteriorment premiades per part del jurat del Festival, el qual està compost per personalitats importants al món de els Drets Humans o el cinema. Al llarg de la seva trajectòria, el Festival ha acollit pel·lícules importants de tots els gèneres, que denuncien dramàtiques situacions d'explotació i injustícia sofertes per persones i comunitats de tot el món. Històries que ens parlen de les víctimes de guerra, d'explotació, de violència de gènere, la repressió de pobles i minories, de la lluita pel reconeixement de drets com l'alimentació, la sanitat o per la defensa del medi ambient, entre moltes altres . FESTIVAL DE CINEMA I DRETS HUMANS DE BARCELONA Del 14 al 25 de novembre Cinemes Texas, Filmoteca de Catalunya i CineBaix (Sant Feliu de Llobregat) i altres espais de Barcelona. Més informació a: https://fcdhbcn.com/ .

https://ci3.googleusercontent.com/proxy/6plMVCBfn2v7H0Bz1sz0ZJ9nkbQFsFnf3Jlo7wV6OY2v881xy38yRhNE8Brwu4QJBW9IwJOjbHgs9MZ-WSMTjTnYzBuroXFaPAhz6oI0QSenUPUwpoK_4JYt2fkB_7ngli3z9P0nGAAX0l7KG_sHuNV6gQr9sPxKSa8=s0-d-e1-ft#https://gallery.mailchimp.com/a42117cd4b7dc2969857f6cbb/images/06b3bd0e-d19f-4c2a-8bac-ca5ff997058a.jpg http://www.artneutre.net/2019/10/16e-festival-de-cinema-i-drets-humans-de-barcelona.html #Art #Catalunya #Barcelona #PaisValencià #Balears #Andorra #Occitània #Alguer #AgendArt #Valencia #Palma

#Blogger #audiovisuals #Barcelona #Catalunya #Cinema #Festivals / Fires #Projeccions

[germandejuana]

Tweeted

Des del COR Empordà-Vallespir us volem donar les gràcies, x participar amb tant d'entusiasme en els sopars amb @dolorsbassac I x la vostra col·laboració amb l'organització i utilització dels espais al #PuigDeLesBasses #SeguimLluitant per la #LlibertatPresesPolítiques #maisoles pic.twitter.com/f3Zrz2RttM

— CDR Empordà-Vallespir (@CdrEmporVallesp) August 15, 2018

#IFTTT #Twitter

[pb9c-cat]

altres.

Altres meravelles culturals del Poblenou.

1. L’Ajuntament

L’ajuntament fa convocatòries de la premsa on parles sobre temes com els màsters; també ofereixen treballs. També té una bústia per enfortir l’integritat del sector públic municipal.

Pàgina web oficial.

2. Flor de Maig

Fou una cooperativa de consum històrica nascuda l'any 1890 al Poblenou. Va esdevenir una de les més potents de Catalunya. Els seus fundadors, aficionats al cant coral, li van donar el nom d’una de les més cèlebres composicions d’Anselm Clavé, La Flor de Maig.

La Cooperativa va anar creixent, a través de l’absorció o fusió amb altres cooperatives i va contractar treballadors per al seu transport i venda. Es van ocupar a desenvolupar escoles nocturnes per a adults, preocupats com estaven per la cultura de la classe obrera, amb una biblioteca ben equipada, de pedagogia cooperativista, d’esperanto, també d’activitats de descans, teatre i cafè.

El 1908 la Cooperativa va adquirir una finca rústica a Cerdanyola on va construir una granja que servia per proveir-se de productes frescos, hortalisses i carn, així com de lloc d’esplai i descans, tot un èxit. Però precisament aquest èxit “comercial” seria causa, primer d’un estancament i després d’una confusa sensació de crisi que es consolidaria a la República. El 1978 va ser recuperat per l'Associació de Veïns del Poblenou que va impulsar la constitució d'un ateneu popular.

3. La Teixidora

Va ser fundat l’1 de gener del 1888 per el nucli d’entusiastes de les doctrina de Francesc Pi i Margall. Poc després, van traslladar el local al carrer María Aguiló 27, i van quedar-se allà fins el 1939. Durant els anys 20, el centre va dur a terme una important labor cultural d’oci y formació dirigida als veïns del barri barcelonès del Poblenou. L’edifici va quedar abandonat des de la dècada del 1970 fins que va ser ocupat novament i baptisat com La Teixidora en la tardor del 2007.

Pàgina web oficial.

4. Can Felipa

Can Felipa és un centre d’ arts performatives i visuals centrats en els artistes, amb exposicions, actuacions i tallers. Ofereix serveis com un entrenador personal que et pot oferir molts tipus de resultats; també té un servei anomenat medicina esportiva, que té d’objectiu poder avaluar el nostre estat físic, prevenir futures lesions i assessorar-vos sobre l’activitat més beneficiosa per a la vostra forma física i els vostres reptes; al centre també hi han cursos de natació per tot tipus d’edat; a part de tot això el centre també ofereix:

Terma amb cromoteràpia.

Revisió mèdica inicial.

Fisioteràpia i massatge.

Dietètica i nutrició.

Medicina Tradicional Xinesa.

Venda d’articles esportius.

Pàgina web oficial.

5. Teatre Nacional de Catalunya

El Teatre Nacional de Catalunya o abreviat com TNC, és un teatre públic creat per el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Les entrades poden arribar de 10- 20€; a vegades hi poden arribar a un preu més alt. També hi han xecs regals que serveixen per regalar cultura; teatre s’hi venen per 20€ i s’hi poden bescanviar per events, abonaments, llibres o un sopar en el TNC.

Pàgina web oficial.

6. MUHBA

El Museu d’Història de Barcelona és un museu de ciutat que conserva, estudia, documenta, divulga i exposa el patrimoni històric i l’història de Barcelona des dels orígens fins a l’actualitat. Es troba en la plaça del Rei, en el cor de la Barcelona antiga i gestiona diversos centros patrimonials distribuïts per els distrits i barris de la ciutat. Va ser inaugurat el 14 d’abril de l’any 1943.

Pàgina web oficial.

7. Biblioteca Manuel Arranz

És una biblioteca creada el 2009 i situada a l’antiga fàbrica tèxtil de Can Saladrigas. Porta el nom de Manuel Arranz en homenatge al professor, historiador i arxiver que va fundar La Flor de Maig i membre i president de l’Arxiu Històric del Poblenou. 

Inclou sales d’ordinadors i àrea infantil. Hi ha llibres en català, castellà, francès, etc. cadascun organitzat en literatura i teatre. Per agafar un llibre has de fer-te el carnet. El carnet és vàlid per a totes les biblioteques públiques de Barcelona i Catalunya. El prèstec dura un mes aproximadament i pots renovar-lo tres cops.

Pàgina web oficial.

8. Llibreria NoLlegiu

Aquesta llibreria, és un espai per compartir experiències lectores, activitats relacionades amb la literatura i els llibres i un centre de promoció i agitació cultural. La NoLlegiu ocupa tres plantes gràcies a les aportacions econòmiques de moltes persones.

A la planta baixa hi ha la llibreria amb llibres tipus com la narrativa, l’assaig, la novel·la gràfica i una primera secció de poesia. A la primera planta, hi ha tot l’oferta d’art, poesia i fotografia i una selecció d’editorials. I a la segona planta, hi ha la seu de l’Escola de Lectura Creativa vinculada a la llibreria amb cursos molt més intensius.

Pàgina web oficial.

9. L’Etcètera

Aquesta llibreria està especialitzada en la cultura, en el llibre, en el paper i les persones. Si no hi ha un llibre te’l localitzen. I tot i ser a internet hi ha un espai físic per oferir els seus llibres. També comparteixen i promocionen les activitats dels veïns, dels seus amics, de les botigues humils que fan diligentment la seva feina, de la gent que admiren.

Pàgina web oficial.

10. Llibreria La Retrobada

La Retrobada és una llibreria de segona mà on podràs trobar llibres usats en bon estat i de tots els gèneres, marxandatge literari i cafè. La idea neix un any enrere de dues llibreteres, la Noelia i la Marina, amb ganes d'obrir el seu negoci i amb la seva pròpia visió del món del llibre. Per això ens van establir al Poblenou, una zona on es valora la proximitat i el comerç local.

Pàgina web oficial.

11. El Centre Moral i Cultural

El centre Moral va ser una escola i s'organitzaren activitats recreatives com ara teatre, un grup de caramelles, jocs infantils i també una cooperativa de consum. Actualment, és un centre que es fan classes de música, teatre i ballet. Hi ha un auditori o sala d’actes a la planta baixa. També té un bar amb una terrassa.

12. Espai Subirachs

És un museu petit que conté les obres del senyor Josep M. Subirachs. Actualment, la seva filla és la propietària del museu.

Josep M. Subirachs va ser un escultor que va treballar molt. D’entre les nombroses obres monumentals que va realitzar destaca, el conjunt escultòric de la façana de la Passió de la Basílica de la Sagrada Família. L’Escala de l’Enteniment fou una altra obra de Josep M. Subirachs (1927). La seva producció, àmplia i variada, inclou, a més, dibuixos, pintures, gravats, litografies, cartells, tapissos, escenografies i dissenys de joies i de medalles. El seu univers iconogràfic, personal i inconfusible, amb un rerefons cultural ric de referències simbòliques, és l’essència que distingeix la producció d’un dels exponents més representatius de l’art català del segle XX.

Pàgina web oficial.

#txt

[nunoxaviermoreira]

L'Àngel del campanar del Vendrell by esta_ahi Notícies històriques: A finals del segle XVII la Vila del Vendrell havia fet una gran creixença en la població i un nou temple, en consonància amb l'augment i importància de la Vila. El Sr. Bisbe de Barcelona, Dr. Ximenez de Carcante, va donar la llicència per poder treballar els dies de festa i va concedir 40 dies d'indulgència a tots els que prenguessin part en aquesta obra. El decret episcopal fou signat el 4 de gener de 1728. Les obres del temple foren començades a 13 de juny de 1732, com consta en la làpida que hi ha a la façana del temple: "Aquest Sagrat Temple, dedicat al Salvador Transfigurat, fou començat a causa de las reduïdes dimensions de l'antic l'any del Senyor 1732, el dia 13 de D. Gaspar de Molina i Obeda; Abat de S. Cugat Senyor d'aquesta baronia el molt ilustre Sr. D. Josep de Roger i mossèn el RMD. Antoni Ferrer". Campanar Fou projectat el 1769 per Joan Antoni i rovira de Tarragona. Les obres acabaren l'any 1784. el mateix any foren col·locades les campanes, una de 25 quintars amb el so de la nota mi i amb el nom de Salvadora. L'altra pesa 18 quintars, fa la nota fa i té el nom d'Anna. Totes dues foren foses a la vila per Jaume Mestres de Reus i beneïdes el 24 de juliol del mateix any. El 4 de març de 1874 (tercera guerra carlina) les tropes carlines van entrat dins el nucli liberal d'El Vendrell. L'últim nucli de defensa fou el campanar, a les pedres del qual encara es poden veure impactes de bala carlins. La construcció de l'Àngel s'inicià el mes de juliol de 1784, un mestre argenter de Vilanova i la Geltrú anomenat Josep Romeu. Destinat a l'ornamentació del campanar de la Vila. La dita escultura tenia doble finalitat: ornamentació i senyalar la direcció d'on bufa el vent. El sis d'agost, festivitat de Sant Salvador,c del 1784 fou col·locat al cim del campanar. Quan la guerra amb el francès (tenia el quartell general a El Vendrell) aquests tiraven a fer blanc amb al cama encongida de l'Àngel fins que aconseguiren tallar-la. La cama fou guardada a la Casa comunal. A l'any 1859 un huracà li arrencà l'ala dreta, i l'altra 26 anys després. El sis de novembre de 1825 quedà immòbil. L'Àngel fou restaurat el 1971(1959?) i restituït al seu lloc per un helicòpter nord-americà. En paraules de l'"speaker" de la Ràdio i Televisió de París, dites en el reportatge de la reposició de l'Àngel: "mentre aquestes màquines de guerra es dediquin a passejar àngels pel dolç cel de Catalunya, tot anirà bé, perquè això serà signe de pau" (Julià Antoni i Ramírez) L'antiga trona era col·locada a la banda dreta del creuer. Al construir-se la nova trona fou col·locada a la banda esquerre. L'àmbit presenta en una de les seves cares, aquesta inscripció: "Joan Constant, mestre fuster d'El Vendrell, F. Carulla Ribera, artista escultor de Barcelona ho han fet. El Sr. Arxiprest, J. Tous Farell, pare que la beneí en la diada de Santa Anna, el 26 de Juliol de 1953". patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/arquitectura?artic... REVISTA DEL CENTRE DE LECTURA - 319 L'Angel del campanar del Vendrell, a Reus Es amb motiu de la seva restauració que ha vingut a Reus la popular figura que corona el campanar de I'església. parroquial del Vendrell, figura que fins a I'acabament del segle passat, amb el seu curt i elegant robatge tirat endarrera, com si volegés a I'impuls de I'oreig, amb la mà esquerra recolzada i la dreta extesa signant amb l'index la direcció del vent., feia de magnífic i gegantí panell que amb dalé guaitaven tots els veïns de la vila quan el mal temps regnava. Ara, mutilat, amb la pèrdua de les dues ales que el vent feia giravoltar, i de la cama dreta, restava immòbil, sofrint l'eix o fusell que el sostenia les fortes sotregades que els vents de tots els quadrants li donaven. Aquesta figura és feta de planxa de coure pintada; és escaient, d'atinades proporcions, posa natural i d'un dibuix vigorós i relativament correcte. Resulta en conjunt una obra artística beu encertada. L'historiador vendrellenc Jaume Ramon i Vidales en un estudi fet I'any 1895 i publicat al setmanari "El Vendrellense", diu que algú ha suposat i tal volta amb fonameiit que representa a Tobias, el tendre company de Sant Rafel. En Josep Romeu, argenter de Vilanova, el construí l'any 1784 segons resava una inscripció a la planta de la sabata de l'extremitat que se li desprengué i que deia "A 31 Juliol de 1784 lo treballa Joseph Romeu argenter de Vilanova ab ajuda de Joseph Dalmau". Fou pujat al campanar el dia 6 d'agost de 1784, diada de Saut Salvador, patró de la parròquia, després de la missa major, essent beneït pel Rector d'aquella parròquia. Segons diu el senyor Jaume Ramon, "contra la tradició que els fadrins anaren a buscar-lo a Vilanova i d'allí el portaren en llurs espatlles, fins al Vendrell, passejant-lo a l'arribada, precedits de les gralles, per la vila; afegint que al passar pel carrer del Recó descansaren, deixant-lo travesser al carrer, agafant tota l'amplada del mateix, uns vint pams". A l'Arxiu parroquial del Vendrell hi ha una nota de despeses per la conducció de l'Angel des de Vilanova al Vendrell, nota que és com segueix: Pel sopar de 21 fadrins a 8 sous ... 8 ll. 8 s. Pel dinar meu i sopar .... 18 s. Pel dinar i sopar d'un home ... 12 s. Per tres piensos de mula i altres tres d'un burro i estada ... 1 ll. Per set carniceres de carn per l'esmorsar ... 2 ll . 12 s. 6 d. Per 10 pans de ral pel dit esmorsar ... 1 ll. Pel vi i treball de coure la carn... 1 ll. 10 s. Per l'aiguardent s'ha gastat en el dit viatge ...1 ll. 10 s. Per un jornal i mig d'un home i un burro ... 15 s. Per l'albarà ... 1 s. Total 18 ll. 6 s. 6 d. L'any 1811, després de la presa de Tarragona pels francesos aquests es traslladaren a la vila del Vendrell i per via de distracció emprengueren la feina de mutilar-lo a trets, aconseguint fer-li caure la cama. Així restà fins I'any 1859 que un furiós huracà li feu caure una de les ales. A darreries del segle passat un altra huracà li arrencà l'ala que li restava. El doctor Angel Mercadé, president de Ia Secció Científica de la nostra entitat, i fill de la vila del Vendrell, concebí la idea de la restauració, costejada per tots aquells conveïns seus que com ell, viuen allunyats del seu poble nadiu. Es feren gestions prop del mestre calderer de Reus En Baldomer Martinez per tal de que fes la restauració corresponent, el qual determina que fos portat al seu taller a l'objecte de fer-la amb tota la cura, com així ha ocorregut. El dia 16 d'octubre passat va ésser retornada a la vila que per espai de 144 anys l'ha tinguda com el seu Angel de la Guarda. Ara també, com en I'any 1784, la vila tota es llenca al carrer pcr a presenciar l'arribada del seu Angel, i també com llavors fou passejat al so de les típiques gralles, segurament, però, amb més dalit ara que abans, per l'enyorança que de ben segur sentien en el seu cor tota la generació que ell ha vist nèixer. Es de creure que de la seva estada a Reus hom en guardarà sempre record. No en debades el senyor Martinez, en posar-li la cama nova, a la sola de la sabata hi gravà aquestes inscripcions la primera de les quals és reproducció de l'antiga: A 31 JVLIOL DE 1784 LO TREBALLA JOSEPH ROMEV ARGENTER DE VILANOVA AB AJVDA DE JOSEPH DALMAV. RESTAURAT MESTRE CALDERER BALDOMER MARTINEZ DE REUS L'ANY DEL SENYOR 1928 - P. F. M. raco.cat/index.php/RevistaCLR/article/download/197226/292899. Però aquella restauració havia estat únicament de la figura superior. El mecanisme de rotació i l’eix interior es van anar deteriorant fins que aquest segon va acabar foradant la figura del àngel. Calia doncs tornar a actuar sobre el conjunt. Però eren temps difícils. L’any 1958, les dificultats i el pressupost semblaven insalvables. Per sort, l’acció decidida de Jaume Nin Mercader “Clavetaire”, proposant i demanant ajuda a les forces nord-americanes de la base de Saragossa i la flota comandada pel portaavions Forrestal que fondejava sovint a Barcelona, van aconseguir el miracle. Com en una versió moderna de Calabuch, la pel·lícula de Garcia Berlanga, un helicòpter dels EEUU es va encarregar de baixar i pujar, un mes i mig després, la figura de l’àngel de Tobies per fer-ne possible la restauració. Novament amb actes de celebració multitudinària i amb l’establiment del costum de tocar la sola de la sabata del peu dret, on està gravat el nom de l’autor, per tenir sort. lafura.cat/dossier/al-vendrell-festa-major https://flic.kr/p/26pwsu5

#IFTTT #Flickr #elvendrell #arquitectura #architecture #campanar #campanario #àngel #ángel #veleta #p

[joaquimblog]

Asmik Grigorian (Tamara) Foto ©A Bofill

Egils Silins (Dimoni) Foto ©A Bofill

Igor Morozov (Sinodal) Foto ©A Bofill

Egils Silins (Dimoni) i Yuriy Mynenko (Àngel) Foto ©A Bofill

Demon Liceu 2018 Producció Dmitry Bertman Foto ©A Bofill

De tota la temporada 2017/2018, i a banda del Tristan und Isolde que és la meva òpera, el que m’interessava més eren les representacions d’aquest Dimoni de Rubinstein, una raresa que sigui una raresa perquè té una partitura gloriosa i uns números de lluïment per a tots els solistes que bé mereixen esdevenir àries tan reconegudes com ho poden ser les de Txaikovski, amb qui Rubinstein s’emmiralla, entre d’altres compositors, russos o no.

Que les representacions estiguessin pensades per a Dmitri Hvorostovsky, el gran baríton rus tan dolorosament enyorat abans d’hora, afegia a la representacions liceistes un plus d’excepcionalitat, perquè no hi ha cap dubte que aquest rol del dimoni és ideal per a un cantant d egran personalitat i magnetisme, i Hvorostovski en tenia  per donar i vendre.

Les representacions del Liceu estan dedicades a la seva memòria i és clar no costa gaire imaginar com haguessin pogut ser aquestes magnífiques representacions de la temporada 2017/2018 si el càncer no se l’hagués endut de manera tan abrupte i cruel. Quan va interpretar aquest rol en versió semi-escenificada a Moscou a IFL me’n vaig fer ressò i va ser magnífic. Una veritable llàstima.

L’estrena al Liceu s’ha fet amb una coproducció escènica amb el teatre Helikon de Moscou, el Staatstheater de Nürnberg i l’Opéra National Bordeaux. No són teatres de primera però la producció de Dmitry Bertman, que ja va fer la idea escènica de les representacions a la sala Txaikovsky de Moscou, ara amb una imponent escenografia de Hartmut Schörghofer i un disseny de llums de gran qualitat de Thomas C.Hasse, si ho és i representa un embolcall bell i eficient per explicar intel·ligentment aquest enfrontament tòpic dels dos mons més antagònics traspassant les convencionalismes dramàtics  d’un relat passat de moda de manera eficaç i estèticament suggeridora, gràcies a la potent proposta visual que ajuda molt i que en cap cas anul·la al cantant. Hem d’acceptar que dramàticament estem davant d’uns “pastorets”, però a Rubinstein el va inspirar per escriure una música que l’apropa als grans, ja sigui Wagner, Listz, Gounod o Txaikovski.

Em va agradar a Moscou la direcció de Mikhail Tatarnikov i ara m’ha tornat a agradar, ja que va galvanitzar l’orquestra, oferint moments magnífics de so, color i intensitat. No és Gergiev però no em faria res que tornés al Liceu a fer més òpera eslava. Després de les sorolloses respostes del públic amb les direccions de Chénier i Attila, per a mi excessives, m’ha sorprès que Tatarnikov no hagi rebut tants aplaudiments com jo creia que mereixia. Bé l’orquestra i compacte el cor, amb un so de decibels massa crescut, segurament també potenciat per una caixa escenogràfica que actuava com un megàfon.

La primera vegada que vaig escoltar aquesta òpera va ser amb Silins com a dimoni, curiosament aquesta gravació que si no recordo malament prové del festival de Bregenz, no figura en el discografia del poc ambiciós programa de ma. Al cap de tants anys ha estat el baix baríton Egils Silins qui ha substituït a Hvorostovsky. L’any passat no em va agradar massa com a holandès, però en aquesta ocasió sense tenir la presència i personalitat abassegadora que ha de tenir qui interpreti aquest personatge, m’ha convençut molt més i això que al principi la lleugera oscil·lació de la seva veu cansada, em va neguitejar una mica, però és va saber imposar i resistir amb convicció, i fermesa.

La gran sorpresa va ser sense cap mena de dubte la Tamara de Asmik Grigorian, que ja interpretava el rol amb Hvorostovsky a Moscou. Aleshores no em va agradar gaire i ara és qui m’ha agradat més. La veu és molt potent i omple quan i com vol un espai tan gran com el del Liceu. Va estar segura, controlada i molt intensa. Va fer viure el seu personatge de manera convincent i m’agradaria veure.la una altra vegada en un altre rol eslau ja que la seva veu, el seu cant i la intensitat que atorga bé mereixen aquest privilegi.

El tenor Igor Morozov cantava amb veu i timbre ingrat el rol de l’enamorat Príncep Sinodal. Segurament si el timbre i el color fossin més agradables m’hagués agradat més. A la seva ària li va mancar misteri i seducció.

Encara hi ha qui es pregunta si l’àngel el canta un home o una dona, i és que el contratenor Yuriy Mynenko posseeix una veu natural de mezzosoprano magnífica. Em va agradar molt.

També em van agradar el Príncep Gudal d’Alexander Tsymbalyuk, amb una poderosa veu de baix, la mainadera de Larisa Kostyuk de sonoritats acontraltades, molt adients i servent de Sinodal de Roman Ialcic

Em sap greu que un cantant com Antoni Comas després d’una carrera tan extensa i compromesa, al Liceu encara hagi de cantar rols tan petits com el missatger. Tot i així i gràcies a la seva característica sonoritat es va fer notar i per bé.

Com que encara queden 4 representacions (2, 5, 8 i 11 de maig) només puc dir a aquells que encara no hi heu anat que no us deixeu perdre aquesta ocasió. Que el Liceu hagi coproduït la producció no vol dir que la tornem a veure aviat i creieu-me quan us dic que paga la pena. De fet no conec a ningú que m’hagi dit que no li hagi  agradat.

Els liceistes hem de ser els primers en donar suport a títols com aquests perquè aquesta és l’obligació d’un teatre públic i per tant no podem donar l’esquena a una òpera magnífica, que en aquesta ocasió i sense treure la lupa o el microscopi, s’ha servit de manera satisfactòria. Bravo a tots els que ho han fet possible.

Per cert, un títol eslau totes les temporades hauria de ser obligatori.

    LICEU 2017/2018: DEMON De tota la temporada 2017/2018, i a banda del Tristan und Isolde que és la meva òpera, el que m'interessava més eren les representacions d'aquest Dimoni de Rubinstein, una raresa que sigui una raresa perquè té una partitura gloriosa i uns números de lluïment per a tots els solistes que bé mereixen esdevenir àries tan reconegudes com ho poden ser les de Txaikovski, amb qui…

#Alexánder Tsymbalyuk #Anton Rubinstein #Antoni Comas #Asmik Grigorian #DEmón #Dmitry Bertman #Egils Silins #Igor Morozov #Larisa Kostyuk #Mikhail Tatarnikov #Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu #Roman Ialcic #Yuriy Mynenko

[miquelgeneblog]

TRES QUE SÓN UN

MAP Trio: Marco Mezquida, piano; Ernesto Aurignac, saxo; Ramon Prats, bateria. Festival de Jazz de l’Estartit. 5 d’agost de 2017.

Ja en vam poder gaudir el novembre passat al Cafè de l’Auditori de Sant Cugat en la programació del Festival de Jazz de Barcelona en unes condicions acústiques que, si bé van resultar insuficients per la potència de la formació, ens van permetre endinsar-nos als racons i les arestes del seu so ric i profund. En aquesta ocasió els acollia l’ampli escenari del Festival de Jazz de l’Estartit, situat al port esportiu. Un espai agradable i refrescant a la caiguda del capvespre empordanès, però on el so no podia tenir aquell efecte embolcallador que et porta fins al seu mateix cor.

Sigui com sigui, el MAP Trio (Mezquida, Aurignac, Prats) va aprofitar l’oportunitat que li oferia el seu premi com a millor disc de l’any 2017 en l’apartat de jazz de la revista «Enderrock» i va mostrar amb solvència tot el potencial d’un supergrup format per tres dels músics de jazz amb més projecció de l’actual panorama nacional a un públic poc habitual dels seus concerts, però que va saber apreciar la qualitat d’allò que passà damunt l’escenari.

El conjunt va desplegar, als seus cinquanta minuts de concert, diversos temes del seu primer disc, MAP, els quals s’organitzen mitjançant arcs d’intensitat creixent dirigits cap a un punt de col·lapse, a partir del qual tendeixen de nou cap a la distensió i el repòs. Aquests camins, tot i esdevenir finalment previsibles, serveixen als músics per teixir relacions rítmiques i melòdiques inicialment simples, però que a poc a poc es van fent més i més complexes fins a saturar l’espai. Una manera de fer que es va palesar des de l’inici amb Armando Rampas, en què una introducció ambiental de bateria i piano conduïa a un augment progressiu de la intensitat, sota de la qual els músics establien un joc rítmic delicat i complex, fins que l’energia es desbordà per complet, i que arribà al seu punt màxim a El sueño de Oniria, en el qual la línia melòdica proposada pel saxo d’Aurignac es tensava en tímbrica i textures i generava un contrapunt furiós amb els seus companys que, de nou, els conduïa a un punt de col·lapse des del qual tornar a començar.

Coral, la balada del disc, ens va donar un moment de descans emocional, i en ella vam poder gaudir de manera més reposada de la riquesa rítmica i melòdica que sempre desplega el trio, el qual es troba fortament unit per una escolta atenta i una voluntat ferma de reaccionar a allò que passa al seu voltant. I d’aquí, tornada a la idea inicial en un Conan-Canon en el qual la bateria de Ramon Prats imposà un grove sense concessions, sobre el qual Mezquida i Aurignac establiren el seu joc a partir de motius melòdics –intercanviant-los, trepitjant-se, establint contrapunt, dissentint i posant-se d’acord–, i amb U, un llarg viatge del repòs i la reflexió introspectiva a l’èpica més expansiva i desbordant a partir d’un sol motiu del saxo (There was a boy…) que es va transformant, de manera inevitable, arran dels envits a què piano i bateria el sotmeten, esperonats tots tres pel meravellós art de tres convertint-se en un.

#MAP Trio #Marco Mezquida #Ernesto Aurignac #Ramon Prats #Festival Jazz Estartit #Festival Torroella de Montgrí #Música Music #Jazz #Miquel Gené #Crítica

[joaquimblog]

Final Tosca a Oslo, producció de Calixto Bieio Svetlana Aksenova (Tosca) i Daniel Johansson (Cavaradossi)

Svetlana Aksenova (Tosca) Oslo 2017

Thorbjørn Gulbrandsøy, Claudio Sgura, Ludvig Lindström, Daniel Johansson i Svetlana Aksenova Tosca Oslo 2017 Vittoria! Vittoria!

Què Bieito no faria una Tosca convencional no cal ser una lluminària per saber-ho, però que el director burgalès fos incapaç de commoure i emocionar en una òpera tota ella colpidora, és sota el meu punt de vista, un dels més grans fracassos de la seva immensa carrera operística,.

Ni el text ni la música inspiren a Bieito, a ell l’inspira una idea i es serveix de la immensa popularitat d’una òpera del repertori més estimat per vomitar sobre els personatges i la seva dramatúrgia, tota una altra bilis afegida que res té a veure amb Puccini i el seu reconegut talent musical, ni òbviament tampoc amb el llibret de Giacosa i Illica, que malgrat ser considerat perfecte, sobretot en un segon acte antològic, no cal fer.hi res per tal de fer arribar al públic tota la tensió, la força i el dramatisme que conté. Bieito, que és un reconegudíssim home de teatre, per a mi ha defecat sobre Tosca i l’ha empastifat de tal manera que no hi reconec res.

Tosca no és una diva, no és una dona icònica que pugui escalfar fins al sadisme a Scarpia. És una dona vulgar, una més en el catáleg depredador de Scarpia, que no sabem qui és ni ens importa. Que ningú pensi en un cap de policia, en un militar o un polític corrupte i poderós, no, és un ser anònim sense cap interès que s’encapritxa de Tosca sense que aquest deliri sexual tingui cap explicació en la narració bieitoniana.

Cavaradossi no és un heroi, és una altra víctima anònima que no té la possibilitat ni tan sols de morir dignament afusellat davant de la desesperació de Tosca. Ella no és precipita en lloc, només es desespera en veure que el seu Mario l’han convertit en un ninot alienat.

Scarpia si que mort, en una de les escenes més absurdament ridícules de la història del teatre operístic de les jo en tingui constància. M’estranya tant  que Bieito hagi malmès i desaprofitat tant un segon acte d’aquesta manera, que només ho entenc si amb l’ànsia de no aprofitar res que es pogués entendre com una fidelització a l’original, s’ha passat de rosca.

Qualsevol aproximació als lloc dels fets o les situacions narrades no és ni tan sols pura coincidència.

Acte únic

No hi ha Chiesa di Sant’Andrea della Valle, és clar,  ni res que ho recordi, per tant no hi sagrestano, ni aquest li pot donar a Cavaradossi  “i colori” per pintar, és clar que en lloc hi ha cap constància que aquest sigui pintor, per tant no hi ha quadre, ni per suposat chiave  ni cappella, ni madonna, ni cantoria, ni com és obvi Te Deum, Els personatges ja poden anar dient coses que res del que diuen té cap sentit o transcendència amb el que suposadament fan. És ridícul per tant, que Tosca s’avergonyeix-hi de la revolcada que la despentina “davanti la madonna”. Gran part del diàleg del primer duo entre Tosca i Cavaradossi, amb aquell atac de gelosia tan entranyable dels “occhi neri” no tindria cap sentit i per intentar donar-li una mica coherència al despropòsit Bieito col·loca palplantada en mig de l’escenari una senyora mig nua que no diu res, és clar, i que hem de suposar que és l’Attavanti i que acabarà sent atonyinada per Scarpia en acabar un no sé què,  mentre tot un munt de gent que de cop i volta i sense cap mena d’explicació omple l’escenari, canten “Te Deum laudamus”. En mig de tot aquest no res, Quin sentit té parlar de l’acqua benedetta?, però potser fins i tot podria acceptar aquesta versió tan despullada, si no fos que a Bieito amb tanta deconstrucció li manquen espais i escenes  per omplir, espais buits que ell mateix ha creat i aleshores s’inventa personatges muts amb la pretensió d’inquietar al personal. Hi ha unes minyones contorsionistes que omplen l’escenari de cintes com si fossin teranyines que atrapa a tothom. Hi ha dos nans (potser no es va atrevir a posar dos nens de la cantoria que és el que volia el director) a qui Scarpia prodiga en  carantoines i sàdics pessics i que segurament fora d’escena (així ho fa entendre) li deuen fer favors més lubricants. Aquests nans adults van vestits amb uniforme de col·legi privat, idèntics als nens que haurien de ser escolanets i que ningú sap que hi fan en aquest soterrani tan concorregut, mentre canten el que hom suposa una festa “Doppio soldo… Te Deum… Gloria!  Viva il Re!… Si festeggi la vittoria!”, abraonant-se amb violència sobre el homeless que originalment és un sagristà.

Els tres actes es representen sense solució de continuïtat i per tant no hi ha entreacte. S’acaba el primer mentre Scarpia fueteja envoltat d’un silenci sepulcral (al Liceu la cridòria del públic seria històrica) a l’Attavanti nua mentre tothom va deixant l’escena buida per començar el segon acte que ja us podeu imaginar que no passarà al Palazzo Farnese.

Continua la foscor opressiva, no hi ha ni taules ni cadires, no hi haurà “cena interrotta” ni possibilitat de trobar un ganivet a darrera hora. Tosca escalfa degudament a Scarpia, li treu les ulleres i els hi clava al coll, quelcom que potser si i amb molta sort pot arribar amb la vida d’algú, però se’m fa difícil pensar que uns vidres plans i una muntura lleugera siguin suficient arma letal

És clar que en el segon acte hi passen més coses, i Bieito ens mostra al fons de l’escenari les tortures que li fan al pobre Cavaradossi, I qui el tortura? Dons si, els dos nans del primer acte que ara es dediquen a remenar al pobre tenor de mala manera.

També hi ha quasi de manera permanent, una altra senyora muda, molt ben arreglada i disposada en tot moment a fotre un cop de colze a la seva nova rival per guanyar-se els favors del seu Scarpia..

Cavaradossi en calçotets i amb els pantalots abaixats canta el Vittoria (veure la fotografia de la capçalera) més anticlimàtic que hom pot imaginar. Els “sbirri” porten a Angelotti a qui mataran en escena, tergiversant el llibret però a aquestes alçades de despropòsit oi que ja no importa a ningú?

Tosca per satisfer les fantasies sexuals de Scarpia s’ha de posar un vestit de nit i una perruca rossa, ja que arriba a l’encontre del segon acte amb texans, jersei de llaneta i sabates esportives tal i com anava al primer acte. La cantata aquella que s’escolta a través de la finestra oberta (aquí inexistent) segurament era en un dels escenaris del Sonar i per tant anava informal.

El sadisme habitual en moltes de les produccions de Bieito és normal que aparegui en un segon acte de Tosca, aquí del tot justificat, però part de la força dramàtica que té la tortura de Cavaradossi rau precisament en que no la veus i només l’intueixes. Bieito necessita mostrar-ho, sense adonar-se’n que el rebuig que pretén provocar s’endu per endavant part de la maquinària perfecta d’un segon acte originalment immillorable, convertint-lo en un gran guinyol mancat de tragèdia, fred i amb un distanciament letal.

En el tercer acte que segueix sense interrupció i mentre escoltem clarament les ovelles o les cabres pasturant sota el Castel Sant’Angelo acompanyant la cançó suposadament d’una pastoret (recursos orquestrals de Puccini que fan més nosa que servei al moderns directors d’escena), Bieito fa sortir una altra vegada a la rossa oficial, que en veure a Scarpia obert de cames i mort amb la camissa oberta i la perruca de Tosca tapant-li la bregueta suposadament oberta, li col·loca a sobre les sabates de Tosca, a la manera dels tradicionals canelobres i el barret com si fos el crucifix, estirant-lo com un sac per les cames, se l’endú mentre un nen rosset de l’escolania del col·legi de pagament canta allò de

Io de’ sospiri. Ve ne rimanno tanti Pe’ quante foje Ne smoveno li venti.

Tu me disprezzi. Io me ci accoro, Lampene d’oro Me fai morir!

Aquesta criatureta sembla que és fill de Scarpia i potser de la rossa muda. Una vegada ha acabat i mentre l’orquestra inicia l’interludi amb el tema del adéu a la vida, la criatureta es treu un caramel gegant en forma de cor i amb palet, el comença a llepar de manera molt poc decorosa per a un nen normal, vaja que no llepa només un caramel, oi que m’enteneu?. 

Quan entre Cavaradossi en escena sembla talment la mòmia, amb els braços enganxats al cos i embolicat amb les cintes,que el tenien lligat durant la tortura, en calçotets i ensangonat de cap a peus, fet un “ecce homo” vaja. El carceller que deu tenir fantasies fortes, abans de permetre-li “l’ultima grazia” deixant-lo escriure a la “persona amata”, s’apropa i li besa la ferida del cap de manera poc misericordiosa. Se m’escapen les intencions de Bieito en aquesta escena, la veritat.

Cantar “E lucevan le stelle… ed olezzava la terra…” amb aquella pinta és més que impossible, imperdonable, no pot inspirar a ningú, ni a qui ho canta, ni ha qui ho veu i escolta. Després entra Tosca i ni el veu o no el vol veure, ambdós es posen a cantar separats dos metres l’un de l’altra un duo que hauria de ser passional, però en prou feines es miren, es reconeixen o es parlen, cadascú va a la seva bola. Com dir-li a algú que faci teatre durant l’execució si no n’hi haurà?

Mentre se suposa que entre l’escamot d’afusellament, aquell que l’ha besat sospitosament a la ferida i un dels policies, li pinten la cara de pallasso i li posen una perruca vermella (GIURO!) i l’asseuen al davant de l’escenari amb les cametes penjant al fossat de l’orquestra mentre li col·loquen el cartró que en començar l’obra porta Angelotti i que diu “Your silence will not protect you” en una el·lipsi poc treballada diria jo i aleshores entra tota aquella gentada que ja havíem vist en el primer acte, ara portant retrats de Scarpia, en un recurs que havíem vist en el seu memorable Boris a Munich, allà de manera molt efectiva, mentre Tosca seu al costat de Cavardossi sense precipitar-se al buit. No els cal morir.

No m’interessa gens el que em vol dir Bieito, al menys de la manera que m’ho vol dir, perquè el que explica i com m’ho explica ja m’ho ha dit altres vegades i de manera més efectiva i convincent. Vol explicar una història i tot li grinyola. Ell que és un home de teatre i que sap fer treballar tan bé als actors, no ha estat capaç d’explicar-me Tosca de manera contemporània. Tosca és una òpera verista on tot queda perfectament explicat, tant en el llibret com en la partitura, i malgrat això hem vist mil i una variacions sobre el mateix tema, La variació que ara ens proposa Bieito no m’ha semblat actual, ni contemporània, ni tan sols moderna. M’ha semblat absurda, una vulgaritat mal resolta, provocativa i lluny de ser  genial acaba sent penosa o el que és pitjor, risible.

Mai havia fet un apunt amb tant espai dedicat a la producció, però és que sense la producció aquesta Tosca no és res excepcional.

La millor veu és la soprano Svetlana Aksenova, tot i que la zona més aguda acostuma a ser un crit. La veu és lírica, bonica i amb possibilitats.

Daniel Johansson és un tenor guapot, encara aprent i amb una veu sonora i italianitzant, ho té quasi tot per triomfar, però desafina.

A Claudio Sgura ja el coneixem d’altres interpretacions. El seu Scarpia com el seu Jack Rance, són dignes, no cridats i potser mancats de veritable personalitat i caràcter, però la interpretació que li marca Bieito és la més convincent del tercet protagonista.

Jens-Erik Aasbø és un sonor Angelotti i Pietro Simone un bon sagrestano. El pastoret esdevingut fill de Scarpia, és magnífic.

L’orquestra i el cor sonen esplèndids però el tempo emprat per Karl-Heinz Steffens és en moltes escenes, lentíssim.

Giacomo Puccini TOSCA òpera en 3 actes, llibret de Giacosa i Illica

Tosca – Svetlana Aksenova Cavaradossi – Daniel Johansson Scarpia – Claudio Sgura Angelotti – Jens-Erik Aasbø “Il Sagrestano” – Pietro Simone Spoletta – Thorbjørn Gulbrandsøy Sciarrone – Ludvig Lindström Scarpia’s son Eduardo – Aksel Johannes Skramstad Rykkvin

Norwegian National Opera Orchestra Norwegian National Opera Chorus Director musical – Karl-Heinz Steffens Director d’escena – Calixto Bieito Escenografia – Susanne Gschwender Disseny de llums – Michael Bauer Disseny de vestuari – Anja Rabes Dramatúrgia – Bettina Auer

Norwegian National Opera, 20 de juny de 2017

Avui us he portat aquí aquesta Tosca vocalment poc interessant i a nivell escènic lamentablement provocadora com un exponent del que avui significa per a molts l’òpera. Que al final els norueccs en facin un notable èxit em fa entristir

BIEITO ES CARREGA SENSE CONTEMPLACIONS LA TOSCA DE PUCCINI A OSLO Què Bieito no faria una Tosca convencional no cal ser una lluminària per saber-ho, però que el director burgalès fos incapaç de commoure i emocionar en una òpera tota ella colpidora, és sota el meu punt de vista, un dels més grans fracassos de la seva immensa carrera operística,.

#Aksel Johannes Skramstad Rykkvin #Calixto Bieito #Claudio Sgura #Daniel Johansson #Giacomo Puccini #Jens-Erik Aasbø #Karl-Heinz Steffens #Ludvig Lindström #Norwegian National Opera Chorus #Norwegian National Opera Orchestra #Pietro Simone #Svetlana Aksenova #Thorbjorn Gulbrandsoy #Tosca

[joaquimblog]

  Cor Vivaldi, Òscar Boada i Narcís Bonet. Auditori Axa 25 de març de

Cor Vivaldi, Josu Elberdin, Cristina garcía-Gratacós i Òscar Boada. Auditori Axa Diagonal de març de

La temporada de concerts del Cor Vivaldi va presentar dissabte passat el concert de primavera i com sempre succeeix en les propostes treballades des del més mínim detall, va oferir en aquesta ocasió dues estrenes mundials, dues obres comissionades per el propi Cor, encarregades a dos músics tan distants per les les  generacions a les que pertanyen com per l’estètica musical en la que “militen”.

L’excepcionalitat tantes vegades lloada en aquest blog, de la formació coral estel·lar de l’escola IPSI de Barcelona, també és deguda a la quantitat d’obres d’autors dels nostres dies que han estrenat, tantes com segurament cap altra formació coral del nostre entorn pot lluir, i com el mateix Narcís Bonet va dir en acabar la interpretació del seu colpidor Magníficat, és normal que quan la formació que ha d’estrenar una obra té un nivell tan excepcional, el grau d’exigència que el compositor demana sigui màxim.

Narcís Bonet (Barcelona 22 de gener de 1933) és un compositor poc conegut a casa nostra, al menys en l’ambient profà de la música clàssica de consum, tan poc amic dels músics de casa i encara menys contemporanis. De res serveix el seu imponent currículum o que la seva obra sigui valuosa, està viu i és d’aquí, dos factors determinants per merèixer com a molt una obra curta inaugurant la primera  part d’un concert, per omplir l’expedient i netejar les consciències dels programadors en un més que flac favor a la cultura del país que els dóna de menjar i ho dic precisament quan el cap de setmana de l’Auditori presentava un concert de l’OBC amb música contemporània, oh sorpresa! però ai las! amb cap compositor nostrat, ja deia jo què ningú és perfecte!. És precisament per això que la gosadia del mestre Boada en programar un concert on una vegada més els músics actuals en són els màxims protagonistes, amb un català i l’altre basc, mereix si més no l’atenció i divulgació que l’excepcionalitat demana.

No cal dir que els mitjans musicals també generalistes, prestaran més atenció en el cada vegada més reduït espai vital informatiu, a concerts o representacions d’òpera amb patums incorporades que no pas a l’estrena mundial d’obres creades a l’entorn d’una formació que també es diferencia per l’aposta valuosa per la música actual dels músics del país.

El mestre Boada va fer un advertiment abans de començar el Magnificat de Bonet, després d’un preludi musical amb dues obres del compositor, el delicat nocturn  núm. 1 per a piano sol (1949) i la deliciosa balada del bes amb text de Joan Maragall (1951) explicant la dificultat de l’obra. El mestre Boada la sap llarga perquè quan et diuen una cosa així poses més atenció, al menys a l’inici, atenció sempre necessària, però confiant com crec que va ser, que la música de Bonet faria la resta, i crec que l’oportuna i sàvia advertència va servir perquè amb l’atenció que tot concert requereix, ens adonéssim dels valors de l’obra i d ela curosa interpretació. És clar que l’obra no és fàcil, sobretot per els intèrprets (originalment cor i flautista, tot i que també per l’ocasió es va incorporar a darrera hora l’orgue que va permetre mantenir el to en una obra d’harmonies endimoniades), però per l’oient tot i no ser un doll de melodies fàcilment cantables, té un atractiu evident, sap atrapar jugant amb girs a vegades subtils i a vegades prou evidents, amb sonoritats harmòniques del passat que no et desconnecten d’immediat dels estàndards acceptats per els oients més mandrosos, com el “Ave Maria” inicial i en canvi et van preparant per quedar al cap de poca estona, subjugat per la proposta més innovadora a partir del Magnificat iniciat per la solista (una de les excel·lents solistes del cor) i la incorporació de la flauta i el cor. L’alternança del so arcaïtzant proper al gregorià o dels cants litúrgics d’esplendorosa polifonia amb dissonàncies canviants i sorprenents teixeixen una obra que requereix més difusió (Catalunya Música va enregistrar el concert) i sobretot reconeixement. Tant de bo el Vivaldi tingués oportunitats per programar-la i donar-la a conèixer, és clar que els programadors s’estimaran coses “més assequibles”, sovint penso que per a ells.

Amb la corda de sopranos més consolidada que en els darrers concerts i amb una lleu feblesa en la corda més greu, que darrerament ha patit la jubilació de masses membres, el Cor Vivaldi va tornar a mostrar la seva exquisida versatilitat, el control del so i l’emissió, la cura en no sacrificar mai la bellesa i aquesta maduresa interpretativa que tant sorprèn quan veus intèrprets tan joves, i ja em permetreu la imatge, que no aixequen un pam de terra, assolint cims com aquests, amb fermesa.

La flautista Cristina García-Gratacós va interpretar magníficament la part solista d’una obra dedicada a la memòria del flautista, compositor i pedagog nord-americà Peter Bachus que va morir de manera prematura el juliol passat, un músic que també havia escrit pel Cor Vivaldi i amb qui vaig tenir l’honor de compartir un sopar inoblidable i posteriorment alguns contactes epistolars tan breus com plens de bonhomia, engrescant-me a seguir amb la tasca a IFL.

Un tast de l’inici del concert amb la balada del bes, text de Joan Maragall i música de Narcís Bonet.

https://ximo.files.wordpress.com/2017/03/balada-del-bes.mp3

Després d’emotives mostres d’agraïment i de records a Peter Bachus (amb familiars a la sala inclosos) per part del mestre Bonet i Òscar Boada, ambdós musics asseguts al piano van interpretar “El petit Narcisó” del mestre Joan Macià una obra que el compositor va dedicar al mestre Bonet quan era un nen i que el mestre Boada li va fer tocar sense previ avis, quelcom que no va suposar cap problema, era prou coneguda.

A la mitja part, a banda de saludar als vivaldians habituals, vaig tenir un agradable i inesperat encontre amb en Ramon (un amic de les xarxes) amb qui la varem fer petar una estona abans de l’inici de la segona part, una segona part radicalment diferent tot i no estar absent de dificultats i suposar un altre repte, amb l’estrena del Canticum Sacrum del compositor guipuscoà Josu Elberdin ( Pasaia 1976)

Del compositor basc es van interpretar prèviament l’Ave Maria Stella (2011) per a cor i solistes, i la Salve Regina (2010), dues obres distanciades de l’obra de Bonet i que emprant un llenguatge contemporani més proper i assequible a la primera escoltada, utilitza la melodia com a vehicle també de recerca.El Canticum Sacrum és una suite escrita l’any 2016 formada per 4 antífones: Veni creator Spiritus, Dominus pacit me, Judica me Deus (a doble cor i de complexitat evident) i Laudate Dominus, que demanen del cor una expressivitat, flexibilitat i puresa de so extraordinàries, ja que l’escriptura harmònica és molt transparent i la melodia evidència l’exigència tonal i la perfecta afinació, Reptes no sempre fàcils i que el Vivaldi sempre acaba superant per la notòria preparació tècnica i les ingents hores de treball necessàries per conferir un programa d’aquesta dificultat i fins ara mai interpretades, amb una aparent desimboltura i seguretat admirables.

Al final i com a bis es va interpretar per segona vegada el Salve Regina, que el mestre Boada va deixar entreveure que a la primera no havia sortit com calia.

Ara el tast és del “Veni, Creator Spiritus”, l’antifona incial del “Canticum Sacrum” de Josu Elberdín.

https://ximo.files.wordpress.com/2017/03/veni-creator-spiritus.mp3

El concert, per si no n’hi havia prou amb el  compromís artístic, va servir també per donar a conèixer el projecte Batera ibiliz, una associació mig basca i mig catalana que treballen en la iniciativa Soya , un poble de Mali sotmès a un pobresa extrema i en el que l’associació ha focalitzat un projecte educatiu i sanitari d’ajuda amb la confecció d’un pla de desenvolupament comunitari i la fundació d’un centre d’atenció primària que ja funciona.

Us deixo un enllaç que us pot ajudar a saber més coses de la iniciativa solidària

http://steilas.eus/es/event/batera-ibiliz-soyan/

La propera cita amb el Vivaldi a l’Auditori de l’Illa Diagonal serà el 2 de juliol (diumenge) a les 19:00 on s’estrenarà la nova òpera de Alberto García Demestres, La straordinaria vita di Sugar Blood, una altra fita, un altre repte, una altra estrena absoluta, una altra cita ineludible, i en van…..

  COR VIVALDI 2016/2017: CONCERT DE PRIMAVERA (NARCÍS BONET I JOSU ELBERDÍN) La temporada de concerts del Cor Vivaldi va presentar dissabte passat el concert de primavera i com sempre succeeix en les propostes treballades des del més mínim detall, va oferir en aquesta ocasió dues estrenes mundials, dues obres comissionades per el propi Cor, encarregades a dos músics tan distants per les les  generacions a les que pertanyen com per l'estètica musical en la que "militen".

#Arnau Farré #Òscar Boada #Cor Vivaldi #Cristina García Gratacós #Josu Elberdin #Narcís Bonet