Tumgik
#com ocell engabiat
juliaridulaina · 1 year
Text
Con ocell engabiat/Like a caged bird/Como pàjaro enjaulado
Con ocell engabiat/Like a caged bird/Como pàjaro enjaulado
Un ocell que s’aferra a la branca on està segur, no correrà cap dels perills que sospita. Però les ales perdràn força i al cap d’un temps.., s’adonarà que la seguretat s’ha tornat una gàbia de barrots transparents. No podrà escapar de l’arbre i quan se li acabin els recursos que hi troba, morirà. És una metàfora de les trampes de la llibertat i la zona confortable. L’equilibri entre ambdues es fa…
Tumblr media
View On WordPress
0 notes
pensarenmusaranyes · 3 years
Text
Indicacions per a construir una vida
No t’estimes menys del que estimes ni molt més. Mesura’t. No hi ha cap buit entre el pit i l’estómac ni cap ocell engabiat a casa. Tot és desig i aprenentatge. Busca gent que crega el mateix. Busca gent que sàpiga que no s’ha d’omplir cap buit entre el pit i l’estómac. Desig: la finestra que dóna a la mar, la porta que dóna a la mar, les roques en contrast amb la teua cuixa. Desig: dedica’t a una empresa pròpia, alguna cosa productiva intel·lectualment que depenga de tu. Dedica més temps a llegir i escriure. Busca manuals que no ho són (consells per a oblidar-te d’ell, no el telefones, coneix-lo millor/el teu treball només te té a tu/mira com tanquen i obrin el bec els ocells ). No t’enamores d’hòmens que no estimen. Camina, nada, beu.  Conversa. No hi ha cap buit, no et cal res. Qui no té la tristesa no ha tingut res. Tot és desig i aprenentatge.
1 note · View note
rosercabre · 3 years
Text
Abril
Divendres 30
D'avui en endavant: esperar l'octubre.
Dijous 29
La mare té mal a la panxa i no ho diu. És curiós què no vaig aprendre a l'úter.
Dimecres 28
Escolta’m: no hi ha res anòmal, només hi ha ulls desacostumats. Tot això ho penso més tard, amb la ferida sota l’aixeta.
Dimarts 27
En vull més i m'atipa, Iowa.
Dilluns 26
Estimar el carrer i recordar-ho, que l'hem d'estimar. Haver d'estimar i maleïr-la, l'obligació.
Diumenge 25
Vora el llac, peixos engabiats, ocells sense ales, un fill de puta dit per sa mare, veu aguda per al nadó, bicicleta i la filla sense casc, el meu cap malalt, sang i vísceres enlloc d'ovelles saltarines.
Una cosa i aquesta és important: hi ha un bar i es diu Mississipi, a l'altra banda del riu. Ho sé per què hi vaig.
Dissabte 24
Inútil dir: si pogués tornar a dir.
Divendres 23
Pels pèsols amb patates, les ombres i una trista pàgina d'avui fa un any. No és cert que em pesa la història, però ho dic i demà hi serà, la histèria.
Dijous 22
I no obstant, he recordat!, el gronxar-se entre blocs calcats, als darreres de l'avinguda que ni tu ni jo hem triat. Parlar de les canoes, de l'Amazones o d'Osona, de vomitar als labavos, de Senegal.
Dimecres 21
Celebrar-nos era ben fàcil quan de vida només en teníem una, amiga.
Dimarts 20
Aquestes coses que he escrit d'ahir i dels dies abans, encara no han passat, encara han de venir, encara les he de dir.
Dilluns 19
És massa evident que el turó és una alteració. I les evidències em fan nosa. Com els turons. La vida llisa lliscava i en canvi ara
el sotrac.
Diumenge 18
Mai soc a Iowa el diumenge i quin greu, perdre'm la missa que no vaig escoltar mai, cap diumenge.
Dissabte 17
Ha fet sol, potser, i hem anat al parc, segurament, i la canalla s'ha fet gran, ben bé, les constants dels dies que veig passar i no sé parlar.
Divendres 16
I dits amb pressa com si fos un abril espitat, que balla el seu ritme que no és el natural del meu cap, que és el que viu, al cap i a la fi, que és el que escriu.
Dijous 15
No són una mentida, aquests dies. Són només mal recordats.
Dimecres 14
Calla, que rodo el món i torno al silenci de les cordes vocals abandonades al lavabo de la frontera.
Dimarts 13
Per tant no hauria de negar, hauria de no haver de negar, hauria de no dir, per tant.
Dilluns 12
Escriure inacapç és una manera de no dir la veritat. Que la puc dir, la cosa, la vida. En sé, ho sé.
Diumenge 11
Inacapç de dir. Les coses, pel seu nom. La vida, pels seus dies.
Dissabte 10
És evident: tornar al nord de Johnson street em fa mentidera.
Divendres 9
D'avui fa un any: Dia 27. Ha sigut un mal dia. La fe tenia pressa per fer-me dubtar. Escriure ja passarà en una altra vida i una altra vida ja passarà per algú altre.
D'avui: ha passat una altra vida, dos relats i una novel·la.
Dijous 8
Marcianades, les justes, a aquestes alçades, sisplau.
Dimecres 7
Seríem dues famílies i un dia em pensava que en seríem una. Era entre Via Irnerio i Mascarella, just abans de la piscina municipal de Torelló.
Dimarts 6
No sé qui crec que seré d'aquí a un any però sé que crec que em mereixo un clatellot ben donat, quan encara és d'hora.
Dilluns 5
Només caminar pel carrer Gran, només tenir pressa per no avançar.
Diumenge 4
Això que em passa és que primer crec que estimo més des de la impossibilitat, des de les ganes, des del record. Però després toquen les campanes molta estona i el sol s'amaga i m'ensenyen les esquenes i d'alguna manera no hi són, ja, i els torno a enyorar.
Dissabte 3
No he anat a veure cavalls perquè no són marcians. Qui vol un dia de sol a la Garrotxa quan el cel és de color caramel al planeta vermell. Els volcans han de ser forats a l'inversa.
Divendres 2
He tornat al forat més fondo mentre la filla es gronxava. Vull dir: jo empenyia i la meva criatura volava, jo escrivia i les dels altres s'enterraven en vida.
Dijous 1
The Waste Land podria ser la plaça Nova a les quatre de la tarda i jo asseguda en un banc, veient-la passar, sempre amb la desídia d'un lloc que un dia vaig creure'm viu, avui amb por de la cruesa d'un mes que toca estimar.
0 notes
ancandorra · 5 years
Text
Carta entregada als presos polítics independentistes en la visita de l’A.N.C. Andorra.als Lledoners:
Estimats Cuixart, Forn, Sánchez, Junqueras, Rull, Romeva i Turull.
Som un grapat de catalans que venim d’Andorra, on vivim amb molta angoixa el vostre encarcerament i dejuni, potser encara amb més força, que si estiguéssim a la nostra terra, puig ho patim en un silenci imposat dins d’una societat veïna que no ens és gaire propicia. Estem dalt del turó albirant la vostra garjola i us intuïm, us pressentim, ens sentim a prop car sense poder veure-os. Esteu al mig d’un ermàs on no hi canten ocells ni les flors si fan veure. Malgrat tot aquí ben a prop va néixer en Joaquim Amat Piniella, un manresà que va patir el terror del més atroç captiveri i deixà escrit com ningú el sentiment de sentir-se engabiat tan injustament:
”Aclimatar-se, doncs, a un lloc així era ben difícil, i venia només a força de temps, quan lentament el dolor físic i el moral trobaven l’analgèsic en la seva mateixa continuïtat... Una reclusió al camp era una nit polar d’una durada desconeguda; per a adaptar-s’hi calia ignorar l’existència de la llum”.
Sensacions que us seran tristament familiars, potser en un entorn diguem-ne un pèl més “amable”. Ell va sobreviure a la barbàrie feixista i vosaltres també ho fareu d’aquesta tirania de la llei, que aviat caurà com fruita podrida de l’arbre de la ignomínia.                               Quan partim ens allunyem de la presó amb l’ai al cor i un nus a l’estómac i ens torna a la memòria la tonada d’uns versos d’ell mateix, del Joaquim:
“La gran pau del món només podrà néixer el dia que cada home senti dins seu la petita pau de la seva ànima... La llargària del camí no ha de desesperar-nos; quan cadascú haurà triomfat, triomfarà la humanitat sencera...”
i tornem aclaparats cap al petit país dels Pirineus.....
Una abraçada companys i penseu que tot aquest vostre dolor...un dia ben aviat haurà servit de molt per la llibertat de Catalunya. Rebeu la nostra més càlida abraçada.
0 notes
joaquimblog · 6 years
Text
Un desastre, una nit on els responsables musicals i escènic es van posar d’acord per malmetre una òpera bella, una obra mestra que en mans del maldestre Netopil i l’al·lucinat Räth va esdevenir un fracàs només salvat en part per alguna prestació vocal meritòria d’un cast que prometia moltes més alegries, és clar que tot i conservant la parida escènica, un bon director musical pot treure molt més suc, no d el’òpera, què és obvi, sinó d’aquestes veus que semblaven necessitar si o si un director musical que posés criteri, intenció, drama, lirisme i sobretot natura
Un Der Freischütz sense bosc és com un Der Fliegende Holländer sense mar, i en aquesta nova producció el bosc brilla per la seva absència i allà on l’orquestra weberiana s’esforça en descriure l’esclat de la misteriosa atmosfera del bosc i la cova diabòlica, aquí queda difós en un discurs sorollós, de tempos incoherents i sense cap cura ni pietat en la concertació, amb una orquestra irreconeixible i un cor amb veritables problemes i evident decadència.
El Max de Andreas Schager és qui més aplaudiments i bravos s’emporta. Està bé, però que canti a casa no pot ser només el motiu per obtenir un èxit sonat, més aviat penso que per obtenir l’aprovació plena que els vienesos li tributen hauria de ser una mica més polit i no cantar-ho tot pel boc gros.
Sensible l’Agathe de Camilla Nylund, amb algun signe de maduresa encara digne. Una mica cridanera i maltractada per l’escena, l’Ännchen de Daniela Fally, però és cert que la soprano austríaca hi posa moltes ganes, però sacrificant homogeneïtat i bellesa de registre en un rol que sembla que la superi.
El Caspar de Alan Held queda mancat de personalitat i sense gaire caràcter.
Albert Dohmen per l’eremita és un luxe i el baix baríton supera la part sense problemes, però és clar, fer-lo aparèixer baixant del cel dins d’una làmpada de cristall és ridícul.
Hans Peter Kammerer sona amplificat artificialment i per tant difícil de valorar
Adrian Eröd, Clemens Unterreiner i Gabriel Bermúdez completen el cast amb discreció.
Què Christian Räth s’hagi carregat l’argument i vagi a la recerca de dramatúrgies recaragolades no ens hauria de sorprendre a aquestes alçades i una vegada més la producció escènica esdevé un obstacle i fins i tot un contrasentit per fer fluir amb naturalitat la partitura.
El caçador ara és un compositor, òbviament el mateix Weber, i a partir d’aquí podríeu esperar qualsevol cosa, però tampoc creieu que desvarieja tant, això si: Agathe es deixa estimar i assaltar al llit per una fogosa Annchen de sexe indefinit, l’eremita es despenja literalment del cel sobre una làmpada, no hi bales, del piano que presideix l’escenari en quasi tota la representació sorgeixen flamarades que al final també sorgiran de la partitura escrita pel compositor, Samiel canta (o no) de cap per avall penjat dels peus en una imatge tan impactant com gratuita i és clar, i més important, no hi ha bosc, tot passa en interiors foscs, engabiats i envoltats d’ocellots que és una pràctica molt sovintejada pel directors d’escena actuals que sembla que tots hagin estudiat ornitologia i taxidèrmia.
El dia que vagi al psicòleg li preguntaré quin missatge soterrat hi ha en mostrar ocells ja sigui dissecats o no, en escena.
El primer dia sembla ser que a la Staatsoper hi va haver un escàndol històric en contra de la direcció musical i l’escènica. El dia que l’ORF ho va retransmetre el públic es va comportar, és clar que Christian Räth i el seu equip no van sortir a saludar. El director txec Tomáš Netopil va ser injustament respectat. Quin horror!
Carl Maria von Weber DER FREISCHÜTZ
Agathe Camilla Nylund Ännchen Daniela Fally Caspar Alan Held Max Andreas Schager Ein Eremit Albert Dohmen Samiel Hans Peter Kammerer Ottokar Adrian Eröd Cuno Clemens Unterreiner Kilian Gabriel Bermúdez
Chor und Orchester der Wiener Staatsoper, Direcció musical: Tomáš Netopil
Direcció escènica: Christian Räth Escenografia: Gary McCann Disseny de llums: Thomas Hase Vídeo: Nina Dunn Coreografia: Vesna Orlic
Wiener Staatsoper, 14 de juny de 2018
STAATSOPER DE VIENA 2017/2018: DER FREISCHÜTZ (SCHAGER-NYLLUND-FALLY-HELD-KAMMERER-DOHMEN-ERÖD;RÄTH-NETOPIL) Un desastre, una nit on els responsables musicals i escènic es van posar d'acord per malmetre una òpera bella, una obra mestra que en mans del maldestre…
0 notes