musiceater
Music Eater
Novetats Discogràfiques
www.twitter.com/musoulic
57 posts
Don't wanna be here? Send us removal request.
Last Seen Blogs
n3ftaly
lil_n3ff
paiggeraggee
It's Okay To Decay
pornaddictionsymptoms
Untitled
bluestonebrisbane-blog
Untitled
thekeikis-blog
The Keikis
Text
George Lynch & Jeff Pilson "Heavy Hitters II"
Coneixent a Mr. Scary, estava clar que hi hauria una segona part del controvertit i original "Heavy Hitters".
Cert és que tot el que porti el cognom Lynch (en música) ja em té guanyat. Tot i així, intento ser objectiu i és que, en aquest cas, no estem davant d'un àlbum de covers a l'ús, si no que tots els temes estan passats pel sedàs Lynch/Pilson (justament com la 1a part). Afegim a aquesta característica que, molts dels temes no són clàssics i per a molts és com un àlbum original en el que versionen la meitat de temes.
A la dupla Lynch-Pilson, que funcionen conjuntament a la perfecció, se'ls afegeix la contundent bateria de'n Brian Tichy (habitual col·laborafor de George Lynch) i la veu negre de'n Bernard Fowler (corista dels Rolling Stones). En algun tema, com és el cas del "Carry On" dels Crosby, Stills, Nash & Young, porta la veu cantant, a modus de cors, en Jeff Pilson, així com en l'únic tema original de l'àlbum "It's A Wonderful Life", com a veu solista en una nadala un pel estranya. Continuant amb veus, l'excel Corey Glover apareix com a guest star en el "Smokestack Lightning" dels Howling Wolf (res a veure amb l'original). Un tema pesat amb molta força, on Corey Blueser demostra que està millor que mai (quina intro vocal i quin control de las tessitures, OMG!)
No només s'atreveixen amb certs clàssics del Rock i temes emblemàtics com el "Shout" de Tears For Fears o el mític "Sledgehammer" de'n Peter Gabriel que obre l'àlbum, si no que també li peguen a un "Radioactive" dels Imagine Dragons i, fins i tot, al "Stay With Me" de'n Sam Smith (superat en dinàmica i soul a l'original) que m'apropa bastant als Vanilla Fudge.
Un àlbum de versions molt amanit, en quant a estils, però sempre amb el segell Lynch/Pilson. I és que si no haguéssim sentit cap d'aquests temes, pensaríem que és un original de la banda. Una vegada més, em trec el barret davant de'n Mr. Scary.
0 notes
Text
Lance Lopez "Trouble Is Good"
8è àlbum d'estudi d'aquest talentós músic que va ser fundador de la Supersonic Blues Machine.
A principis de le seva carrera va estar més orientat cap el Blues que no pas el Rock, però a mida que ha passat el temps, en comptes de reblandir-se s'ha endurit, i la prova la tenim en aquest "Trouble Is Good". Un treball contundent, poderós i plé de bons riffs.
Tints zeppelians amb "Easy to Leave" i la guitarra de 12 cordes, només obrir aquest bon treball. Li segueixen 2 trons més: "Jam With Me" amb riffs ZZ Top i la meravellosa "Trouble Is Good" que dóna títol a l'àlbum i obre amb un slide surenyo, solo de harmònica i un groove molt eficient a la tornada. Fem parada en el "Uncivil War" a la Free, en un mig-temps ple de feeling recolzat pel Rhodes. Segueix encadenant molt bons temes, com el contundent "Wild Country", el drop-d "Take a Swing", un pausat "Trying In The Tri Star State" per recaure en un major "Slow Down" a la Cream (sobretot la tornada). Finalitza amb un Viatge, dividit en 3 parts, amb una intro morisca, riffs nets zeppelians i solos Bonamassa, en un context de jam.
Lopez s'ha superat. No sé si és la influència de la seva turquoise firebird o de la maduresa, però el cert és que trobo que és un àlbum de 10.
0 notes
Text
King Kobra "We Are Warriors"
Només per a amants de la banda o els seus músics i és que l'àlbum resulta una miqueta fluix comparat amb els seus treballs anteriors (del darrer ja fa 10 anys).
Grup liderat i fundat en sortir d'Ozzy, pel crack dels sticks Carmine Appice a la bateria, amb el seu groove inconfusible. M'encanta aquest home, tota una llegenda del Rock i un pioner del contratemps i, sobretot, el doble bombo. A la veu tenim, ni més ni menys, a Paul Shortino (líder dels Rough Cutt) que ha col·laborat amb un bon grapat d'artistes fent que la seva veu no se'ns faci indiferent. Vaja parell de 'hachas' ens deleiten amb les seves guitarres. D'una banda tenim a Rowan Robertson (ex Dio) i de l'altra, en Carlos Cavazo (Quiet Riot) de qui, en especial, m'agrada la seva tècnica roquera (sense passar-se) i el so de la seva Flying V (segons quins licks ens sonen al mestre Schenker). Per últim, però no menys important, tenim al company de maquinaria d'Appice, en Johnny Rod al baix que després d'una temporada als WASP els va deixar per unir-se a la Kobra.
Només sia per aquests 5 personatges, ja val la pena sentir l'àlbum, tot i que com he dit abans, li falta una mica de contundència i, sobretot, trobo que està com alentit, no sé si per fer-ho més pesat o per la dinàmica, però noto un Appice cansat que arrossega tota la banda.
Com a curiositat, ens trobarem el "Love Hurts", original dels Nazareth, on Appice trenca rítmicament el patró del vers perquè sigui una mica diferent.
Un treball de mestres del Rock com són aquests, no podem passar-ho per alt i és que amb el seu bon treball i influència, s'han guanyat un reconeixement més que notable.
0 notes
Text
Ghost Hounds "First Last Time"
En l'entrada anterior ja els esmentava i cert és que esperava el seu llarga durada després del meravellós single "Make It Shake".
Una banda originaria de Pittsburg que amaneix el seu Blues-Rock amb pinzellades de Southern. La influència (com m'agrada a mi parlar-ne) stoniana i crowiana la sentirem en bona part de l'àlbum i és que les guitarres cruixents ens poden transportar a la dupla Richards/Woods ("Let's Sleep On It Together", "Love You Too Hard"), així com el Honky-Tonk del piano. A aquest còctel, hem d'afegir la veu roquera però a la vegada tintada amb gotes de soul d'en Tré Nation, ben acompanyat per un background de veus femenines i una atmosfera àrida en "Last Train To Nowhere" i "Here No More", que fan un grup tan complert com punyent.
Els Ghost Hounds van guanyant posicions en les bandes 'Routhernes' (Rock-Southern-Noves) amb 8 temes + 2 covers, el "Country Roads" de Johnny Denver i el curiós i menys conegut "Hot Rod" dels Zeppelin a l'estil Elvis. Tots molt ben parits en un, podríem dir, curta durada i és que tenim 33 minuts (ens estem posant garrepes darrerament a l'hora de composar) de bona música.
0 notes
Text
Robert Jon & The Wreck "Ride Into The Light"
Poc més de mitja hora dura el nou treball d'en Robert Jon i els seus sequasos.
Un àlbum en la línia southern molt a la Blackberry Smoke (sobretot amb el "Pain No More" que obre). Ens sonaran als Ghost Hounds amb "Come at Home" o el slide dels Savoy Truffle en "Bring Me Back Home". No creieu que per tot això no té personalitat. El segell Robert Jon no el perd, però les influències sempre hi seran.
Una bona feina que, malgrat curta, es fa suficient ja que els temes estan molt ben concebuts, són eficients i també deixen espai pel southern més tranquil.
0 notes
Text
Joel Hoekstra's 13 "Crash of Life"
S'havia de sentir el nou treball del guitarrista de Whitesnake, que sorprèn pel seu line-up: Tony Franklin al baix, Vinny Appice a la bateria, Derek Sherinian als teclats i Jeff Scott Soto als cors recolzant al cantant Girish Pradhan (el més desconegut de la banda).
Trobo que aquest àlbum, respecte l'anterior, no és tan hard-rock a l'ús si no que resulta més melòdic, tot i que continua mantenint uns bons riffs potents de guitarra amb una molt bona producció. Són precisament, alguns passatges i tornades més "comercials" que fan que no despunti i haguem d'entonar un: nah! Però a mida que el sentim, ens agrada més, sobretot perquè els temes en el track-list van de menys a més. La proba la tenim en l'esboijarrat "I Would Cry For Love" (amb un pont molt a-la Rainbow), el roquer "Don't Have Words" (amb uns riffs AC/DC 3.0) o el rodó "You're Right For Me" (amb molta influència Free i Whitesnake dels 80).
Girish (de Girish and the Chronicles) compleix amb escreix la seva tasca, tot i que no resulta gens fàcil substituir a Russell Allen del "Running Games" (anterior àlbum del 2021).
Hoekstra demostra que, a més de guitar-hero, és un bon compositor i sap envoltar-se dels grans.
2 notes
·
View notes
Text
Last In Line "Jericho"
Els deixebles de Ronnie James Dio, ens porten el seu 3r treball, gravat integrament en directe per capturar l'esencia de la banda.
No ens deixa indiferents aquest Jericho i es que continuen amb la base pesada de Vinny Appice a la bateria (com m'agraden aquests germans) recolzada pel baix de Phil Soussan (ex-Ozzy). Uns riffs poderosos i solos brillants que surten de la guitarra de Vivian Campbell, tot un mestre en aquest gènere (no se pas que fotia als Deff Leppard) i el treball de Andrew Freeman a la veu que em sembla genial, acompanya perfectament al so i composicions de la banda.
1 note
·
View note
Text
Texas Hippie Coalition "The Name Lives On"
Aterra com un tro el 7é àlbum d'aquests Texans, comandats per Big Dad Ritch a la veu.
Continuen amb la seva essència però un pel més soft, apropant-se al Southern-Rock amb "Built for the Road", molt en la línia Molly Hatchet pel seu motiu major a la intro i on, per contra, el seu tema més fosc ens el presenten amb "Keep My Name Out Of Your Mouth" (m'encanta el títol) que ens recordarà als Hellyeah i el, ben segur, tribut que els hi fan als germans Darrell (R.I.P.). Totalment oposat a aquesta composició, trobem la balada "I Teach Angels How to Fly", la cançó més fluixa d'aquest TNLO.
En línies generals, és un bon treball, contundent, no es fa pesat (podria haver durat més de 36 minuts) i sona molt bé i surenyo (poder no en el sentit clàssic del so però si en l'actitud), cosa que s'agraeix, ja que sembla que la música darrerament no està pel tema.
5 notes
·
View notes
Text
The Flood "Hear Us Out"
Clàssic hard-rock amb una molt bona producció on, al seu lineup, ens sonaran com a mínim Billy Sheehan al baix i Nigel Glockler a la bateria (Saxon pels despistats). Destaca la guitarra molt encertada i polida de'n Jim Kirkpatrick (FM) així com la veu de Chris Ousey (Heartland, Snakecharmer, ...) que s'enfila a les notes agudes amb suavitat. Completa la formació Didge Digital (FM) als teclats.
Sonen com un bloc, potents i melòdics, on el clar exponent es deixa veure a "My Kind Of Heaven" amb una tornada AOR fusionada perfectament amb la piconadora del vers.
Un debut que no resulta gens pastelòs i, ans al contrari, té molta força, tot i que algunes harmonies i el teclat ens fessin pensar el contari. Una fusió de dos estils, on el Hard guanya terreny.
0 notes
Text
Jared James Nichols "Jared James Nichols"
Torna aquest guitarrista/vocalista de Blues-Rock amb el seu 3r. llarga durada. Bebent d'influencies 70 amb el seu power-trio però més polit i amb una agressivitat i groove que no passa desapercebut.
Els temes són correctes, adreçats per la virtuositat i genialitat d'aquest jove. Resol molt bé composicions com la 'soundgarderiana' "Down the Drain" o "Skin 'n Bone", on combina cadències menors al vers, amb riffs majors de la tornada.
Trobo que a la producció li falta profunditat i presència en greus, on les guitarres fuzzies d'en Jared, sovint ofegen el baix.
Un treball molt personal, en el que quan més t'endinses, més t'agrada.
0 notes
Text
The Winery Dogs "III"
Torna el trio la-la-la amb el seu 3r àlbum d'estudi, amb un títol que no deixa cap dubte.
Aquests Músics, no poden decebre mai, com és el cas d'aquest "III". En contraposició a Smith/Kotzen, en una vesant més roquera, aquí se'ns mostra un Kotzen, amb Sheehan i Portnoy, més intimista, apropant-se més als seus projectes, inclòs Mr. Big, com és l'exemple del single "Mad World" o "Breakthrough". Analitzant-lo a-la meva, com no, aquests 2 temes arriben massa aviat (2n i 3r respectivament) fent-te despistar, musicalment, del que al final serà aquest treball. Fem parada en el poderós "Rise", al més pur estil Kotzen, per caure en un "Stars" que ben bé podria ser de l'època del "What Is", seguit de "The Vengeance", amb tornada poppie. No és fins "Pharaoah", el frenètic "Gaslight", amb vers a doble bombo i la cloenda "The Red Wine" a modo de jam, on gaudim del groove d'aquest power-trio. Entre mig d'aquestes 3 bombes, un descans amb el 'soulero' "Lorelei".
Bon treball, en la línia, on 3/4 temes podrien ser prescindibles.
3 notes
·
View notes
Text
Uriah Heep "Chaos & Colour"
L'experiència és un grau molt important en qualsevol àmbit de la vida i, com no podia ser menys, els Uriah Heep ens demostren amb aquest "Chaos & Colour" per què encara continuen en la indústria després de 54 anys d'activitat.
Amb el seu Hard-Rock-Melodic-Prog que ben bé el podrien catalogar entre uns Deep Purple i la Neal Morse Band, combinen amb encert un so poderós amb melodies molt ben encaixades. Les harmonies majors i menors s'entrecreuen formant tot un ventall de colors, com el propi títol deixa veure.
El que més m'agrada d'aquest àlbum és que no cal que siguis fan dels Heep perquè t'agradi, ja que si els descobreixes ara, et sonarà tan coetani com la seva data de publicació. Però ves amb compte; si te'l poses una vegada, te'l posaràs més.
1 note
·
View note
Text
Iggy Pop "Every Loser"
Per ser sincer, mai havia sentit cap àlbum de la Iguana (per raro que sembli) i haig de dir que aquest "Every Loser" m'ha deixat gratament sorprès.
Amalgama el Punk (com no) amb lo alternatiu i algun tema que d'altre més tranquil·let, on les sonoritats van des dels seus coetanis Michael Monroe, Alice Cooper, Billy Idol, passant pels U2, The Cure o els The Cult. Fins i tot, en el tema "Morning Show" la veu profunda de Iggy ens recordarà molt a un Johnny Cash en la seva època de les American Sessions.
Comencem l'any amb un treball de 36 minuts, que es deixa sentir molt bé, amb un incombustible Iggy Pop de 75 anys que demostra que la edat no és un impediment per fer el que realment t'agrada.
2 notes
·
View notes
Text
Vinnie Moore "Double Exposure"
L'elegant Vinnie Moore torna amb nou treball, on comparteix la seva técnica neta amb diferents vocalistes.
Per mi, és una inspiració sentir a aquest home carregat de feeling i bon gust. Sap perfectament com combinar els riffs i solos frenètics amb la pausa i melodia (m'encanta com ataca les notes agudes).
Anem al gra, i és que aquest àlbum sona molt roquer des de l'entrada fins el final, apostant per la balada "River Flow" o "One Day" i el mid-tempo "Hummingbird". Pels que ens agraden totes les vessants, aquest àlbum consta de 2 'parts'. La 1a (fins el 6è tema) cantada, on les veus ens fan sentir com si estigués amb els UFO (quina pena que no treguin res) però portant-los a unes dinàmiques més sobries. I la 2a (fins el final) 'a-la Moore', totalment instrumental.
Quelcom curiós que sovint fa Vinnie, és arranjar temes antics i dona'ls-hi un altre sentit, adaptant-los al seu nou treball. La prova la tenim en "In Too Deep", que és el "The Wild One" dels UFO en el "You Are Here". Encert o no, si el tema és seu (musicalment) doncs que faci el que vulgui.
Venint d'un "Soul Shifter" més fusionat, Vinnie Moore repren el vol amb un "Double Exposure" punyent.
1 note
·
View note
Text
John Norum "Gone to Stay"
12 anys ha trigat el ex-guitarrista norueg dels Europe, en deleitar-nos amb un nou treball.
Aquest "Gone to Stay" està molt ben balancejat, on les guitarres de John no es passen de frenada; polides i correctes. Tenim temes per tots els gustos: pesats com "Sail On" (amb un so molt Audioslave en els versos) més heavys en "Voices of Silence" que obre l'àlbum, i roquers com el propi "Gone to Stay", "What Do You Want" o "Terror Over Me", però també, i com no, la balada en forma de himne, "One by One".
La veu de Norum que, amb la seva guitarra, conforma el power-trio (més l'ajut del seu amic dels Wig Wham, Age Sten Wilsen en "One by One", "Norma" i "Terror Over Me"), no sembla a priori que enlluerni, ni tan sols té una tessitura d'aquelles que ens fa entonar un woah! però sí és molt versàtil i adequada. Sembla que navegui entre Coverdale i Cornell (en segons quins tons) però on veritablement m'ha deixat bocabadat és en el cover de David Bowie, "Lady Grinning Soul", on la seva veu, emula a la perfecció un Bowie que ens fa pensar que encara viu...tribut, o simple coincidència?
L'àlbum, que tanca amb la revisió chill del "Face the Truth" del '92, personalment, tenia ganes de sentirlo des que tregués el seu single. No m'ha decebut gens, ans al contrari, m'ha demostrat a un John Norum que amb 58 anys, continua fent bons treballs i la pena és que encara no sigui reconegut com es mereix.
0 notes
Text
Super Vintage "Guardians of Tradition"
6è. treball d'aquests roquers grecs (anteriorment Hush 'N Rush), liderats pel seu guitar hero i vocalista Stavros Papadopoulos, que traspua southern i clàssic rock per tots costats. Recordem que l'alma matter dels SV ha tocat en diverses bandes (Freerock Saints, ...) i ha exercit com a productor en altres.
Faig un paral·lelisme entre Stavros i Mike Onesko (lider de la Blindside Blues Band) on aquest últim, sent més hard, també fa àlbums carregats de molta força i plens de guitarres. Seria la vessant surenya (Stavros) vs la metalera (Mike).
Són treballs agradables de sentir, tot i que es poden fer quelcom linials, on les seves guitarres saturades, comanden una base potent.
0 notes
Text
Shemekia Copeland "Done Come Too Far"
Sempre és un plaer sentir un nou àlbum de la filla del bluesman Johnny Copeland, però al tanto, perquè ho fa tan bé que el seu pare ja fa temps que té l'ombra a sobre.
Shemekia li canta al Blues i al Soul, en un estil molt 'rutero' ("Too Far To Be Gone", "Pink Turns To Red", "Barefoot in Heaven"), sense oblidar-se de les arrels gospel ("Gullah Geechee") i barrejant-lo amb el dixie-cajun ("Fried Catfish & Bibles") fent que els temes tinguin una dinàmica tant personal que la fa única.
Posseïdora d'una gran veu, a vegades 'peca' d'excés de vibrato, però se li pot 'perdonar', ja que també és un dels trets característics que, juntament amb la seva música, complimenten una obra més que decent.
0 notes