marcsmp

[marcsmp]

Germanes i llocs que no existeixen

Quan feia batxillerat, no recordo si 1r o 2n, en aquells temps on sortíem cap de setmana sí, cap de setmana també, vam sortir de festa tota la classe (cosa que fèiem sovint) a una discoteca bastant guai a la que no havíem anat mai abans. L’Òscar i jo vam arribar-hi junts més tard, crec que perquè havíem entrenat. Estava per Gràcia, com a un terrat, i tenia uns llums làser verds molt xulos al costat d’una petita escala. La música molava molt i era la combinació perfecta que ens agradava a tots aleshores, no hi havia exàmens a la vista i tothom s’estava divertint molt. Al cap d’un temps de ser-hi vaig parlar amb alguns dels companys de classe: -ostres com mola aquest local! -oi que sí sanma? perquè vegis que encara que siguis perroflautilla et portem a llocs que molen eh - i com és que no hi anem més sovint a aquí? -Sí, sí, hi hauríem de venir més. Vaig marxar abans que la mitjana, em vaig acomiadar d’un grup de noies del curs que estava a la porta i cap a casa, que l’endemà matinava.

Passat el batxillerat, vaig deixar de sortir tant “en massa” per fer-ho més en grupets d’amics, i de cop era més partícip del triatge de lloc per sortir que no abans. En aquests casos, algun cop he dit: eh i per què no anem a aquell local dels làsers verds? -Quin dius? -Sí home, aquell al que vam anar un cop tota la classe a batxillerat, que estava per Gràcia.. com es deia? -Ostres pues no me’n recordo, me’n dec haver oblidat. I mai hi anàvem. Un altre dia, em va passar que vaig somiar amb la discoteca en qüestió. -Hòstia, l’altre dia vaig somiar amb aquella discoteca a la que vam anar un cop, saps aquella que dic a vegades dels làsers? Pues la tancaven i hi feien una biblioteca, molt locu.

Doncs bé, avui he tornat a somiar amb el lloc en qüestió. D’entrada era, efectivament, una biblioteca, però em colava a l’ascensor i anava a l’últim pis (on estava la discoteca) i ho trobava tot en obres però reconeixia cadascun dels llocs de l’antiga discoteca. Avui, en veure que és ja un lloc recorrent dels meus somnis, he entès que *probablement* mai vam sortir de festa a aquella discoteca, que també havia sigut un somni, tan vívid que me’l vaig creure.

Això tan bèstia ja m’havia passat abans, a primària, i ojo perquè va ser més hardcore: jo recordava que un noi de la classe (un bonàs) em va explicar confidencialment a un racó del pati que tenia una germana gran que s’havia mort perquè s’havia estampat molt fort contra la paret. Al cap d’un temps, estàvem tenint una conversa que inevitablement feia treure el tema, o això creia jo (bueno tranquil, si ho tractes amb normalitat i amb empatia no passarà res), i aquesta transcripció no seria 100% accurate però va ser algo així: -ésclar normal, amb tot lo que va passar amb la teva germana.. -que li va passar? -o sigui la teva germana petita no, l’altra -quina altra si jo només tinc una germana -joder, lo que em vas explicar, que els teus pares van perdre una filla perquè es va estampar contra una paret -però què dius? - Aviam, tu estàs segur que no se t’ha mort cap germana, estàs segur segur? (perdoneu, era el llest de la classe i clar.. xd, deuríem tenir uns 9-10 anys també) -Sí sí Marc, seguríssim. -Tu pregunta-li als teus pares (d’això no n’estic segur però em quadaria). Sort que era un bonàs.

El noi m’ho va confirmar i gràcies únicament a la seva insistència vaig acabar assumint que tal vegada ho havia somiat i que portava anys creient-me aquest somni i tenint-lo present en algunes situacions amb ell a la vida real. Doncs de la mateixa manera, necessitaria que ara algú em pogués confirmar lo de la discoteca, perquè el meu record és tan vívid que em segueixo negant a creure lo que és evident. M’espero a que algun excompany de batxillerat llegeixi això i em digui: ah sí sí, home, era aquell lloc que es deia tal, ja va tancar. No hi ha pressa.

[marcsmp]

De quin color són els cirerers?

Somos Novios

Pues los dos sentimos mutuo amor profundo

y con eso, ya ganamos lo más grande de este mundo.

D’entrada maximum respect a Armando Manzanero, qui va composar no sols aquest famosíssim bolero sinó moltíssimes cançons més que han esdevingut grans èxits de la cançó llatinoamericana: Contigo aprendí, Ésta tarde vi llover, Adoro,... La seva veu característica va fer que també fes fortuna com a cantant, tot i que molt sovint, les seves cançons les van fer famoses altres cantants. Si no l’heu escoltat mai, us convido a fer-ho.

Armando Manzanero va escriure Somos Novios als 24 anys. La lletra transcorre “alegrement” entre tòpics de l’amor romàntic i la vida en parella com a ideal: que si nos amamos, nos deseamos, nuestro amor es limpio y puro... i de més púrria romanticona i cursi. Però hi ha un moment on l’Armando em captiva:

Somos novios

(...)

como todos procuramos el momento más obscuro:

para hablarnos, para darnos el más dulce de los besos.

Recordar, de qué color son los cerezos?

Què? No us sembla un moment idíl·lic? Us heu de situar en una època on el coneixement no estava a l’abast de buscar les coses a Google al mòbil que portem a la butxaca a tothora. No hi havia internet, no hi havia telèfons mòbils. Així doncs, imagineu-vos estirats al llit, amb la vostra parella (somos novios), sabent-vos feliços, desitjats i respectats per l’altre... i en aquell precís instant de joia més absoluta, se us planteja el dubte. I no aconseguiu recordar-ho. I se us passen les hores, estirats al llit, intentant recordar de quin color són els cirerers, ja que no teniu més preocupació a la vida que aquesta. 

Si això no és la felicitat, que m’ho expliquin!

[marcsmp]

Orfes d’occident. Cap: Mòbils

He acabat de veure l’últim Salvados (Conectados) i la veritat, m’ha deixat tocat. I a part de múltiples reflexions sobre l’ús que li estem donant a les xarxes socials i al mòbil (mireu-lo), vull compartir aquesta reflexió: Dissabte passat, en una conversa, un bon amic va dir una cosa que em va fer pensar i molt. Va estar d’acord amb mi, que havia dit que “les bones persones som majoria”, però va plantejar que, tot i ser cert, la societat pot estar agafant mals (en sentit moral) hàbits. Dit això, la veritat és que l’impuls que m’ha donat el programa és el de tornar a desinstal·lar Whatsapp. Tinc ganes de fer-ho. Ja ho vaig fer anteriorment, i en una època on l’ús del Whatsapp ja era generalitzat com ara (teníem un grup de whatsapp de bàsquet i jo era l’únic que no hi era), i ho recordo com un encert. No recordo per què vaig tornar-hi. Ja fa temps que crec que l’ús del mòbil està canviant la societat cap a algo que no és desitjable, en aquest sentit el programa no m’ha fet veure res nou, sinó que m’ha fet veure l’abast i d’altres mals usos que no havia percebut. Una altra peculiaritat meva és que mai he tingut “tarifa de dades”. Dit d’una altra manera, sempre he fet servir targetes de prepagament, cosa que avui en dia és sorprenent, almenys als meus cercles (tothom té tarifa de dades). Fa temps que havia pensat en explicar els motius en un altre text d’aquests, però no ho he fet (no prometo res). Però tinc motius que per mi són suficients per estar convençut de seguir anant amb saldo, i crec fermament que si ningú tingués tarifa de dades (o «internet al carrer») això seria beneficiós per a la societat com a conjunt. El cas és que aquestes decisions, com la de desintal·lar whatsapp o la de no tenir internet al carrer (o fer-se vegà, o tantes altres) tenen conseqüències directes pels que les realitzen. El fet de no seguir el que segueix tothom et converteix als ulls dels demés com una excepció a la manera d’actuar normal. Ets l’excepció, necessites un tracte especial. Si volen comunicar una cosa a un grup de gent ho poden enviar per un grup de whatsapp, però tu ets l’excepció i a tu t’han de trucar. Si volen quedar al carrer i estàs al carrer, poden enviar un whatsapp però a tu no, a tu t’han de trucar, tot perquè el senyoret no vol pagar 20€ cada mes per tenir una tarifa de dades com tothom, tot perquè et negues a seguir un hàbit que tu consideres negatiu per a la societat. Val la pena seguir sent amic de tal persona si és ell mateix el que s’aïlla desinstal·lant-se el whatsapp? Un mateix arriba a pensar: ostres i jo què puc oferir als altres perquè em deixin seguir sent «l’excepció» sense que em deixin de banda? Enteneu que el que vull dir és que s’ha de ser valent perquè s’ha d’acceptar el rebuig de les persones que estimes, i fins i tot acceptar la solitud quan et planteges certes accions. Que això no és gens guai, és més aviat dur.

No estic demanant que se’m valori cap d’aquestes coses (a mi o a qualsevol altra persona que en faci, que no som pocs). La reflexió va encaminada a com de cert pot ser això d’estar envoltat de bones persones però haver adquirit hàbits que com a societat no ens beneficien però que a uns quants que no entren en la categorització de bones persones sí que els beneficien. I que com de difícil ens serà, i ens és, intentar revertir-les.

[marcsmp]

Fent tremolar la Vella Europa

Tinc mil idees al cap de temes a desenvolupar per aquí i cap d'elles té a veure amb política, i ho hauria d'haver fet abans, perquè darrerament estic polititzant massa el contingut d'aquests bolets que deixo anar per aquí. Dit això, idea fugaç i feliç a comentar. I té a veure amb la independència i el procés i tot aquest rollo que quan ho parlen cada dia a ràdio i tv ja cansa, sobretot perquè veus als mateixos de sempre dient les mateixes coses i es fa cansat. Us prometo que intentaré tractar-ho amb una altra visió. La veritat és que fins ara tots els moviments "estratègics" han sigut bastant evidents i previsibles, i això sempre m'ha fet pensar que si tant evidents i lògics em semblen hauria de poder preveure com acabarà tot això. I no me'n surto. I és que això encara és bastant incert.

En tot cas, no pensava en "el procés" quan m'ha vingut la idea i la paranoia de pensar què diria al parlament europeu si tingués uns minuts per dir alguna cosa. I sí pensava en intentar fer-los veure que, essent tant ells com jo únicament ciutadans, si tenien present els canvis que haurem de fer (o assumir) en molt poc temps i si tenien pensat cap a quin model de convivència hem d'avançar per tal de la evident necessitat de consumir molts menys recursos en poques dècades. I que consumir menys no havia de significar un augment de la pobresa i la desigualtat, que haurem de buscar una forma d'organitzar-nos amb l'objectiu que aquest canvi eviti justament això. I que no estaríem posant fre al progrés tal i com intentarien fer-nos creure. Créixer sempre i indefinidament és impossible i causa de molts dels problemes que arrosseguem i que ens volen fer oblidar per mantenir els seus interessos (econòmics).

Això seria un resum, no escric més perquè sinó escriuria l'Alcorà sencer i no és plan. Bàsicament, més o menys amb això em conformaria.

Però i si... I si tot va malament? I si, per dir-ho d'alguna manera, guanya Espanya i a la Unió Europea no reconeixen el dret d'una de les nacions més antigues del vell continent a constituir-se com a estat independent? I si Europa acaba per posicionar-se amb els que no reconeixen l'evident dret que tenen els pobles a esdevenir estats independents? (evident perquè així ho ha estat durant tota la història, i innegociable perquè cap poble pot obligar a un altre a romandre-hi en contra de la seva voluntat).

I com que això no té aturador, nosaltres no deixaríem de voler ser independents. I per molt que ningú estigués amb nosaltres, de ben segur que ens reconeixeríem i proclamaríem l'establiment d'un nou poble lliure i sobirà. Plantejo doncs un cas en què la Unió Europea no ens reconeixeria o sí que ho faria però no ens hi voldria. I per cert, això suposaria un pollo majúscul a Europa sencera. Segueixo amb els "i si".

I si... I si aquesta incoherència flagrant amb el suposat "esperit fundacional"/valors de la UE fes trontollar la vella europa? I si l'euroescepticisme que hi hauria (a aquí com a mínim segur) provoqués allunyar-nos ben lluny de les polítiques d'austeritat errònies que s'apliquen i que s'aplicarien quan els problemes de les noves dècades se'ns tiressin a sobre? I si aquest escepticisme ens fes capaços de treure'ns la vena, abandonar falsos dogmes i ens empenyés a buscar com organitzar-nos com a societat evitant d'arrel el capitalisme obsolet de UE i EEUU i adaptant-nos al que vindrà de la manera més justa i menys desigual possible? I si aquest canvi despertés a la població de la vella europa i posés sobre la taula els problemes que ens volen (però no poden) fer oblidar? (...)

I si resulta que en el pitjor dels casos hi sortim guanyant més?

[marcsmp]

L'estiu i l'avorriment

Aquest text el faig bàsicament per explicar els motius d'aquest darrer canvi d'última hora, per fer-ho faig una mica de narrativa que potser no ve “a cuento” però crec que ho dóna a entendre millor. Com era d’esperar, l'estiu 2013 no ha sigut de 10. Finals de maig, juny i inicis de juliol no van ser fàcils: tenia clar que no volia seguir amb la carrera on m'hi havia vist “tota la vida” i no sabia cap on tiraria, estava com en una crisi de personalitat. No era res dolent, no tenia cap depressió ni estava trist ni tenia por a res: senzillament, no sabia què volia i estava una mica descol·locat per això. Tan bonament com vaig saber vaig escollir començar una carrera bastant diferent del que estava preparat i vaig matricular-me a Biotecnologia. Així a priori no era una mala decisió, ara mateix el que crec és que com que vaig veure que no podria encertar de cap manera, em vaig concentrar en no fallar, i Biotecnologia no era cap error. Després d'això l'estiu va seguir. Juliol va ser un no molt bon mes, força temps constipat, encara estava una mica massa reflexiu amb la meva decisió i tot plegat, i per si no en tenia prou es va morir el Dani, just avui fa 2 mesos. Va ser un mes força dur la veritat. Agost va millorar poc a poc (la 2a quinzena d'agost va ser fantàstica de plaer i relax, amb la casa per mi sol i les festes de Gràcia i Sants) i finalitzant amb un molt bon setembre i un bon concert la nit abans de començar la uni seguint el meu mètode per no tenir depre post-vacacional. L’estiu va anar doncs, in crescendo. Començava la uni i tocava agafar el tren cada dia per anar a l'autònoma. Per sort, durant les primeres setmanes de curs aquest temps al tren va fer que recuperés un temps que havia perdut: el temps d'avorrir-me. Abans m'avorria més, especialment durant el temps abans de poder dormir-me (no m'adormo fàcilment). A mesura que vaig anar creixent necessitava fer més coses quan estava despert, i ho vaig suplir anant a dormir cada cop més i més i més tard, de forma que quan anava a dormir em quedava fregit i no perdia temps, però sí perdia temps d'avorriment. Per si això no queda prou clar, a “Elogio del aburrimiento” en Santiago Alba Rico ho explica molt bé ( http://www.rebelion.org/noticia.php?id=95921 ). Així doncs en aquest temps m'he adonat que el que de debò m'agraden són les matemàtiques, que les assignatures que vaig disfrutar d'una manera molt diferent a tots els altres amics meus de la carrera van ser les assignatures de matemàtiques, i moltes coses més. I que si no vaig escollir aquests estudis ha sigut únicament perquè el meu germà també ho ha fet i no m'agradava fer exactament el que ha fet ell per moltíssimes raons que us podreu imaginar. De fet d'ara en endavant la nostra vida quedarà més unida: tindrem uns coneixements semblants, del mateix àmbit i podrem compartir idees, projectes, opinions, …

Quan vaig adonar-me que volia fer mates vaig pensar “quina merda que no hagués escollit mates, si és el que m'agrada!”. I com és lògic, seguidament vaig veure que era una estupidesa no intentar-me canviar de totes totes (total, només portàvem una setmana, no podia ser tan difícil). He tingut sort, molta sort, molts dies de sort i ho he acabat aconseguint. Acabo ja. Crec sincerament que acabaré matemàtiques, que les començaré a l'autònoma (l'únic lloc on he pogut) i les acabaré a la UB. On em veig treballant de gran? Qui sap. Però hi ha moltes coses que m'agraden i per les que podria servir, aquests dies n'he anat trobant més i més, i això és genial. A la tercera va la vençuda diuen :-)

[marcsmp]

Amor, enèsim capítol

(auto)Tancant debats que m'han aparegut i en relació també a tot allò de "en segon punt (ho vaig prometre)".  Estimo el teu "tu" del 2010, i també estimo molt el teu tu de tu altre del 2012, i el "tu" de l'altra al 2009 i així. No us passa? Perquè a mi molt i a vegades em fa moooolta ràbia, però també ens ha d'agradar que sigui així (si no ho fos quin avorriment de vida, sincerament). I dic que fa ràbia perquè, per exemple, en el cas del "tu" del 2010 sí que vaig tenir molta sort i vaig ser un privilegiat. Vaig poder compartir un temps immillorable amb un dels millors "tu" "circumstancial" que crec que hi ha hagut mai. I va ser tot plegat modèlic, inclús quan es va acabar aquest bonic temps que vam compartir. I a partir d'aquí, tot va anar canviant i al final només van quedar aquelles setmanes i el record magnífic del teu "tu". Però és l'únic d'aquests 3 casos que he posat, el "tu" del 2009 m'encantava i també és dels millors que hi haurà però anaves dos o tres anys per davant, i el "tu" del 2012 no t'havia ni conegut! En fi, que està genial que sigui així també però quina ràbia no haver sigut al temps adequat i tot plegat. Ara, d'aquells "tu" en queda el que dic, el record, una essència que tal vegada comparti(u)(m) i potser alguna cosa més, però ja no hi són. I no sé amb quin d'aquests "tu" (i d'altres "tus" també) quedar-me, i costarà saber si entre tots ells hi ha coses en comú, que a simple vista és obvi que sí. Per sort, segueixo creient molt en com ho veig tot plegat. Segueixo també amb els meus dubtes quotidians, l'amor en genera molts (costa distingir quan t'agrada algú, quan te l'estimes de forma diferent, quan n'estàs enamorat, ...), però com dic, segueixo creient exactament igual que a "en segon punt" (de fet, avui m'he rellegit i he somrigut perquè m'agrada més que fins i tot quan el vaig escriure). Mai sabré si he estat enamorat d'aquests "tu", si simplement m'agradaven (molt o poc), o si hi havia altres coses, però sí que sé com m'han fet sentir cadascun d'ells a la seva manera i el que n'he après, que a la vida no deixes mai d'aprendre. Així doncs, i sabent que sempre que ho dic la cago, perquè acaba passant alguna cosa i se'n va tot a la merda, Ataràxia.

[marcsmp]

Molts mesos sense escriure

Sí, però moltes idees que em ronden pel cap. Necessitava aquest temps. I és que ara mateix, tinc la sensació d'estar en un moment on no hi ha res de ferm en el futur, ara mateix, i la veritat és que no em fa por. En absolut. Fins i tot diria que m'hi sento còmode tot i saber què hauré de fer molt i molt bé en els dies que vénen. És el que passa quan te n'adones que vols canviar coses del teu present que abans volies però que ara no et convencen. I més enllà dels motius més estrictament acadèmics pels quals deixo -o canvio- de carrera, que hi són i són prou forts, del que m'he adonat és de la poca qualitat personal -per anomenar-ho d'alguna manera- de molts, o potser més aviat, de la pena que fa el futur de l'enginyeria industrial si tot va com va. Estudis on a la gent li pela el que s'hi faci i el coneixement que en puguin treure, només busquen tenir un títol i tenir prestigi. Prova d'això és la invasió d'alumnes de Sarrià, Pedralbes i de més barris "pijos" de Barcelona i lo milloret dels pobles d'arreu. El concepte de "a mi m'és igual tot, jo he vingut a guanyar calers i a treballar a l'empresa del meu pare" àmpliament estès. Gent que no va a la meva uni perquè es passen el temps tancats en acadèmies que ensenyen a aprovar exàmens, a obeir i no sortir-se del que els hi donen estrictament marcat i que fan les coses d'una manera molt diferent a com s'ensenya a la universitat. Molta manca de creativitat, molta manca de caràcter en tota la gent que hi va, només capacitat d'autoflagelar-se i obeir. Senzillament, és una altra carrera, no és la meva, s'hi fan coses diametralment oposades. Seguim, la gent més maleducada a la meva universitat vénen de col·legis de pago de 500 euros al mes o més -perquè després diguin-. I podria posar mil exemples d'això, i em ve un al cap de molt il·lustratiu però no em vull allargar en això.

Sobretot, falta total d'empatia, per desgràcia també en amics meus. 340 acomiadaments i la gent intentant rebentar vagues per dins i anul·lar, boicotejar, oposar-se a qualsevol forma de protesta, fins i tot intentar insultar i humiliar públicament als que ho fèiem o ho intentàvem. Penós, patètic i penós. Realment, això indica que a molts els hi suda tota persona que no sigui ell mateix. Que foten fora a 340 companys amb els quals convius dia a dia i són els que donen la qualitat educativa i la qualitat dels serveis de la universitat ? Doncs a molts els hi pela, com que van a acadèmies els hi suda, perquè en el fons només volen un puto paper, per a ells. I és que no només són decisions de caire polític -que també-, sinó que sobretot en la nostra situació són decisions que indiquen com és cada persona a l'hora de la veritat.

Especialment greu és quan te n'adones que amics pels quals t'hi has jugat el cul acaben menyspreant-te i rient-se de tu (i d'altres) per fer el que fas. Que donen mil pretexts que són sobretot excuses per no sentir-se malament amb ells mateixos quan se'n van a dormir al llit. Hipocresia en estat pur i, sobretot, la sensació d'haver compartit moments (bons i a vegades dolents) amb algú que no val gens la pena com a persona.  Per sort, sempre hi ha en qui recolzar-te, per això estan els amics (els de veritat) dics que suporten vergonyes, en els últims dies he hagut de recórrer a allò de "només seré fora unes setmanes, tu disculpa l'absència en assemblees, cobreix-me amb una ràfega d'excuses, necessito superar l'ansietat i les apnees, digue'ls que m'he atipat de trepes, digues que faré música que cremarà platees". I per sort, també hi ha excepcions a aquest estat col·lectiu de passotisme i hipocresia de la gent, i cada cop en trobo més d'exemples. I ens hem recolzat de forma mútua, i ens hem ajuntat i hem estudiat plegats i també hem compartit escenaris de lluita, escenaris de diàleg, etc. Sense tots ells, no hagués estat possible forçar la dimissió del rector i aturar els acomiadaments massius que es volien fer, per exemple. Gent amb qui t'hi pots fer més o menys, però que saps que no són estúpids, que s'ho estan treballant, que tenen mèrit, i que, sobretot, són gent de cor gran, gent "maja" que molts cops diem.  Amb ells, tot ha sigut més fàcil i el futur dels industrials es veu menys gris.

I ara que ja fa un temps que he superat l'ansietat i les apnees que dèiem, i que estic com mai de bé, la veritat és que estic molt content. Content de com sóc, de com he actuat i content de l'any en general - i no ho dic per què sigui un xulo, ni molt menys, sóc conscient que em queda molt per fer, que tinc els meus defectes com tothom i que tinc molt per aprendre-. Ja veurem cap on em porta el futur, qui sap si al final m'hi quedaré o marxaré com crec, però no ha sigut un any perdut, ni molt menys.

I la veritat és que avui hauria de parlar d'altres coses, maquíssimes, que estan passant, però no, tocava això. Tocava posar punt i seguit a aquest capítol gros i important, a aquesta nova experiència. 

I ja que li he robat tantes frases, com a mínim us deixo aquest temazo del Pau Llonch: http://www.youtube.com/watch?v=U2xL_DCIl60 

[marcsmp]

És curiós

Mai m'havia agradat ni el Hip-Hop ni el rap, però porto uns mesos (tres o quatre) escoltant molta cosa d'un grup que m'ha arribat a enganxar i a agradar moltíssim. At Versaris. I és que per fi trobo quelcom de real en els missatges dels grups de rap, i per fi he arribat a connectar-hi molt amb un i a sentir-me satisfet (tampoc és que hagués buscat massa eh!). I és que fins fa poc el rap per mi era gent que escrivia sobre "falsa ostentació", sobre com de xulos i cracks i feliços d'ells mateixos són i com estúpids som els altres; però ara he entès que no, que el rap és una excel·lent forma de vehicular un missatge de protesta i reivindicatiu, com també ho és Feliu Ventura, Txarango (sí, Txarango, escolteu bé les lletres !), i tants i tants altres en la història. I és curiós, però no em sorprèn, que molta gent no arriba a connectar mai amb la "cançó-protesta". Està clar que no tothom té els mateixos interessos i les mateixes inquietuds, ni tothom és capaç de veure les crueltats i belleses del món on vivim; per això no tothom se sent satisfet amb la mateixa música ni amb els mateixos missatges. Per molts, el més important és que tal o altra noia "se quite el top", per d'altres expressar la angoixa i desesperació extrema que els ha provocat una relació sentimental esguerrada, etc.; i no, no ho critico gens, no és cap crítica. Simplement, és així, i per això no tothom sent aquesta connexió musical tant genial amb les mateixes cançons i grups (alguns, per desgràcia, mai troben en la música i la cultura en general un refugi ni aquesta "connexió" de la que parlava, i per això mai l'arriben a estimar) I amb això acabo. Però em ve al cap tantíssima gent, amics, coneguts a qui estimo per la seva manera de ser, ... que tenen inquietuds i problemes similars als meus, que veuen el món com jo (des d'una altra perspectiva), i que es queden únicament amb lo més simplista de "que se quite el top". I el consum d'aquest tipus de cultura es converteix per ells en un hàbit, i finalment, en un costum. No lamento que la gent vagi a la discoteca a ballar i passar-s'ho bé amb aquest tipus de coses (jo també ho he fet mooooooltes moltes moltes nits i en moltes m'ho he passat com mai de bé!) sinó que mai arribin a conèixer missatges i poemes i cançons que els podrien fer tant o més feliços. Perquè no hi ha res com sentir-se protagonista d'una cançó, i morir-te de ganes per ser tu qui la canta. Bona nit.

[marcsmp]

En segon punt (ho vaig prometre)

I sí, ho vaig prometre, que un dia embolicaria la troca i avui ho faré. 

Perquè ho vaig deixar tot molt bonic i ara toca la cara que semblarà més crua (no ho és). I aquí és quan hi entra en joc l'amor i l'observació del que passa amb els meus amics. És la sensació que tinc de que aquesta por de la que parlava s'està apoderant de gent jove, de la meva edat (almenys de la gent amb qui em moc). I és que veig que hi ha nois i noies necessitats d'aquesta seguretat, i s'obsessionen amb trobar algú amb qui satisfer aquestes ànsies de futur estable i segur i a tot això li diuen o ho confonen amb l'amor. 

Sí, és com si s'hagués estès la por de no viure la vida entesa i preconcebuda com a "normal" i aquesta por fa que deixem de viure la vida que realment voldríem i ens dediquem a satisfer a la por amb aquesta seguretat. I deixem d'arriscar. I deixem de guanyar. Simplement, ens quedem segurs asseguts al sofà sabent que sense sortir de casa mai et refredaràs. I la gent busca algú per sentir-se segur (ell mateix) i hi veuen l'amor i ja està, objectiu complert, l'amor ha triomfat i estic tranquil. Potser és que crec que he estat enamorat i realment mai ho he estat, potser és que l'amor romàntic no existeix, o potser m'equivoco totalment (segurament és això últim). 

L'amor només dura un temps, així també ho veig jo. Perquè quan estàs enamorat estàs "malalt", res del que fas és normal, i el que em diu l'experiència és que aquesta malaltia que sents, al cap d'un temps s'afebleix. I és que la gent mira les sèries americanes i diu : "bua, com envejo aquesta vida", i a l'hora de la veritat no decideixen viure la vida que deien "envejar". Viure amb els amics i la gent amb qui convius a gust i gaudir de l'amor (passatger) quan aquest et truca la porta amb la persona que sigui, per què no? per què no aquest model? A molts els agradaria, però prefereixen anar sobre segur, ja que viure d'aquest tipus, que per mi té més sentit: vius amb qui t'agrada viure (amics etc) i comparteixes l'amor amb qui t'agrada, significa arriscar i saltar a un lloc incert i sense paracaigudes. 

Potser sóc massa utòpic, però és que m'encanta l'utopia i lluitar per ella és l'única forma que tinc d'entendre la vida. I és que som joves cullons. Fins fa res era menor d'edat! Estem a l'edat de divertir-nos de compartir i de passar-nos-ho bé! (sense amor que és en el que penseu, però amb amor també quan estem enamorats!). Em fa molta mandra pensar en un futur que no sigui que faré demà al matí. Vivim el present! Gaudim-lo! Despreocupadament, sí. Visca la joventut i la llibertat que ens dóna!

[marcsmp]

De lo insignificant a lo essencial

Qualsevol que em conegui una miqueta.... frase que utilitzaria sempre per començar aquests "escrits", i és que, en el fons aquí explico algo de la meva vida i no tinc ni puta idea de qui ho acabarà llegint. Una mica agosarat sí que ho és, però sempre tinc aquella confiança en la persona que ho llegeix, encara que la desconeixes. Avui serà tot molt xorra.

Però la gent que em coneix sap que mai he sigut un viciat a cap consola, no he perdut el temps en el vici. Malgrat tot, hi ha una saga de videojocs que m'han marcat la meva infància i que, fins i tot ara hi jugo. Tony Hawk's Skateboarding, per mi més que un simple videojoc. Tinc vàries versions però no he jugat a totes, tot i això presumeixo de ser el crack d'aquest joc. On més ho va clavar el famós skater Tony Hawk, és amb la música de totes i cadascuna de les seves entregues. El nivell musical altíssim, i és que ha servit per "educar musicalment" a molts jugadors aficionats a l'art de patinar amb skate. Fa uns dies vaig repassar les cançons de la primera versió i hi he trobat una perla. Superman-Goldfinger. Una cançó que es pot englobar dins del gènere "punk-skater" que predomina als jocs. Però és més que això, lletra pensada que reflexa bastant la meva vida, com l'entenc i què vull fer. Feliç d'haver retrobat una cançó que he sentit milers de cops, però que simplement estava allà, i que ara noto com a essencial.

Per a tots vosaltres: https://www.youtube.com/watch?v=udUCjJphE-0

[marcsmp]

Els primers

Que a vegades em sento un estrany entre una societat que marxa decididament cap a un objectiu "comú" amb un rumb concret no és una cosa nova, molts cops m'he sentit perdut entre mig d'aquest rebombori i he anat a contra corrent perseguint metes "utòpiques" que la societat ignora. Segur que no sóc l'únic, molts joves portem la rebel·lia dins el nostre ADN i això ens condueix a pensar diferent, actuar diferent,... i ho trobo fantàstic!

Però això no treu que a la societat li costa assumir grans canvis: de fet, hi ha una sensació, un sentiment, una falsa il·lusió (digueu-li com vulgueu) que està esclavitzant el món. Sí, la majoria de les vides humanes estan esclavitzades i regides per "la sensació de seguretat", una sensació falsa que ens promet estabilitat i l'únic que et comporta és no sortir-te del rumb pel qual et porta la societat, que t'impedeix arriscar i que fa que deixis de ser el dissenyador de la teva pròpia vida per viure una vida "preconcebuda per algú altre".

I és quan, immersos en aquesta falsa sensació de seguretat, apareix la por. I la societat deixa de creure i deixa de viure com li agradaria per por a ser jutjat com a algú diferent, i per no quedar com a covards ho disfressen d'escepticisme (de què servirà? això no es pot canviar, no t'hi capfiquis! No val la pena lluitar! , ...) alguns dels arguments escèptics més famosos amb el que ens trobem i fem front cada puto dia de la nostra vida.

Justament és quan et deslligues del pensament de la majoria, quan t'allunyes dels "escèptics per definició", quan decideixes ser valent, quan arrisques, quan no fas cas dels que no confien en tu i et diuen que no podràs, quan decideixes saltar al buit sense saber realment que et portarà de nou abandonant la sensació de "falsa seguretat", ... ... quan realment ets l'amo de la teva vida. I quan ets l'amo de la teva vida li pots donar la forma que vols, i què millor que ser el dissenyador de la teva pròpia vida?

Fins aquí bé, serà un altre dia quan emboliqui la troca.

[marcsmp]

Llora ahora y ríe luego

Hace días que te observo y he contado con los dedos 

cuantas veces te has reído y una mano me ha valido.

Hace días que me fijo no sé qué guardas ahí dentro

a juzgar por lo que veo

 nada bueno, nada bueno.

...De que tienes miedo, a reír y a llorar luego

a romper el hielo que recubre tu silencio.

¡Suéltate ya y cuéntame! ¡Que aquí estamos para eso!

Pa'lo bueno y pa'lo malo

llora ahora y rie luego :)

Grita, Jarabe de Palo.

Qui no ha escoltat mai aquesta cançó? Qui mai l'ha cantada? Aquesta cançó té alguna cosa, alguna cosa especial, diferent a les altres que fa que tothom l'escolti i se l'estimi d'una manera especial.

Per començar, no seré jo qui em fiqui amb Jarabe de Palo, trobo que no em pertoca. Primer perquè no deixo de ser un pipiolo, i segon perquè, encara que no em guanyi la vida d'això, també em considero músic, i sabem que ja és un món prou complicat de per si, així que despotricar del treball dels altres em sembla lleig. De fet, com deia, Grita em sembla una cançó magnífica. És d'aquelles cançons que sempre em sap treure un somriure, d'aquelles poques cançons capaç de posar-me la pell de gallina... encara que ja l'hagi escoltat un munt de cops!

I és que jo sóc molt dels que pensa que millor "llora ahora y ríe luego", que hem de ser sincers amb nosaltres mateixos i no deixar que allò que ens amoïna i que ens entristeix es vagi fent gran dins nostre. És així com es pot ser més feliç i com pots gaudir de cada dia com si fos l'últim (com a "m'he acostumat a viure com si hagués de morir demà" de I digueu jajajaja frase que per cert vaig posar a les meves PAU de català :P).

I per si algú em llegeix us incito a que la torneu a escoltar, avui, després d'haver llegit aquest petit text que m'ha sortit espontàniament. I que recordeu moments viscuts relacionats amb aquesta cançó.

https://www.youtube.com/watch?v=ViAr5NRHrRE

[marcsmp]

Sobre el fracàs

Si algú ho llegeix mai, que ho dubto, o si algun dia jo mateix em torno a llegir, que ho veig probable, el títol i els primers paràgrafs no són indicatius del meu estat d’ànim!

Què significa fracassar? El fracàs és una sensació estranyíssima que combina molts sentiments que ens porten tristesa i ràbia. Quan no has sabut tirar endavant, quan et creies molt fort i de cop t’has vist molt feble, quan has posat moltes esperances en un fet o una acció que no han sortit tal i com volies o esperaves... totes aquestes situacions i moltes d’altres comporten fracàs. El pitjor de fracassar, però, és l’estat de desolació en el que quedes després. Et veus a tu mateix molt petit en un món molt gran, t’agradaria que la terra se t’empassés per evitar la vergonya que et fa que els altres t’assenyalin amb el dit dient en to de mofa: “mira, aquest ha fracassat!”, et sents estúpid i ridícul i patètic i penós i et fa ràbia i tens ganes de tornar enrere... i tantes altres coses!

Com reaccionar davant el fracàs és un dels aspectes més importants de la vida, sens dubte, i és que el fracàs ens dóna noves oportunitats. Tots els que hem estat jugadors de qualsevol esport, l'entrenador ens han dit algun cop a la nostra vida “on més s’aprèn és en la derrota!”. I és la veritat. Tothom qui ha aconseguit un èxit reconegut per la societat ha fracassat en algun moment de la seva vida. Per tant; encara que al principi el fracàs fa que la tristesa, la ràbia i la vergonya es desbordin sense aturador dins el cor, entenc el fracàs com una oportunitat de redreçar-te i fer-ho millor. Al final sempre queda en qui et converteixes, i això és el que perdurarà.

Dit això, què passa quan la gent et fa veure que has fracassat i tu no ho veus així? Com et sents si tothom se’n mofa i tu no saps per què? Què passa quan no estàs concebent un fracàs que tothom veu clarament?

És difícil.

Sóc com sóc, hi ha coses que no les trobo desitjables i, per tant, no les busco. Està clar que, m’agradi o no, en molts aspectes sóc diferent a la gent que m’envolta. Molts cops no sé si això és bo o és dolent, però com a mínim sé que qui porta “las riendas” de la meva vida sóc jo. I m’agrada, perquè m’agrada viure, i m’agrada ser com sóc perquè sóc el que vull ser. Això, em recorda molt a la magnífica cançó de la troba, << no tengo nada, yo sólo soy >> jajaja és el que em ve, no em digueu per què.

Finalment.

Avui. Avui no em sento gens fracassat, de fet, em noto just al contrari. Avui me’n vaig a dormir molt feliç :) per mil i una raons. Dormiré, somniaré com un nen i em despertaré més content que mai, sense eufòries però molt orgullós de viure la meva vida! Avui em sento molt molt molt afortunat, encara que els altres no ho vegin així. Avui el cor amb batega amb més força que mai.

[marcsmp]

Aprofitant que és tard

I em prometo a mi mateix, que seguiré sent qui sóc, que només faré el que realment senti com a propi, el que realment vull fer, només el que vulguin totes i cada una de les cèl·lules que em fomen, només allò que surti des del més profund del meu COR. L’entrenaré, per tal que tingui els desitjos i els somnis més intrèpids, els més increïbles: aquells que deixen sense alè a la majoria de mortals, aquells que realment et fan créixer com a persona i que fan que cada dia et despertis amb més ganes de viure, amb més ganes d’aprofitar el temps, amb més ganes de no deixar res per demà, amb més ganes de no deixar res per a l’atzar. 

Faré el possible per tenir somnis i il·lusions d’aquesta força noves cada dia i, de la mateixa manera, no deixaré d’abstenir-me d’actuar si alguna cosa no em convenç, si no em fa il·lusió, si no la he volguda amb una força indescriptible anteriorment.

Es tracta de ser un mateix, però no només això, es tracta de viure al límit del que m’ofereix la vida. Si he de ser jo mateix, per què no ser-ho al màxim possible?

[marcsmp]

The anthem

It's a new day, but it all feels old, it's a good life, that's what I'm told. But every day it all just feels the same.

And my high school it felt more to me like a jail cell, a penitentiary. My time spent there it only made me see:

That I don't ever wanna be like you

I don't wanna do the things you do

I'm never gonna hear the words you say,

And I don't ever wanna, I don't ever wanna be you, don't wanna be just like you. What I'm saying is 

This is the anthem throw all your hands up. You, don't wanna be you

Aquest moment havia de venir-me just a l'abril de 2012. 

[marcsmp]

records de la meva infantesa

M'hauria agradat estar despert aquell matí que amb un vestit verd entre uns bladars ell va arribar.Venia xiulant, com un infant. Tenia plenes d'ocells les mans i cel amunt els anava escampant. El voltaven les abelles. Duia un barret de roselles i a la bandolera em duia la primavera el vint de Març.

M'hauria agradat estar despert o haver deixat els balcons oberts i en el meu son intuir com..., teules i branques s'omplen de nius i el roc eixut torna a mullar-se al riu i el crit agut d'una perdiu. I del conill la mirada i olorar la matinada que a la bandolera ens va dur la primavera el vint de Març.

M'hauria agradat estar despert. Jeure damunt d'un roc com um lluert de panxa al sol i amb un flabiol, i haver sortit a rebre'l com cal i guarnir amb flors de paper els portals com si fos temps de carnaval. Però aquell matí jo dormia tranquil, perquè no sabia que a la bandolera em duia la primavera el vint de Març.

El dia 20 de març de cada any sempre ha sigut molt especial i molt feliç per mi, tot i que hi ha hagut dies 20 de març molt tristos (com el de 2003 en què va començar la injusta guerra a l'Iraq). Cada 20 de març recordo la il·lusió que em feia de petit que arribés la primavera i que el meu pare em despertés del llit, sempre amb la mateixa cançó d'en Serrat, i que la posava centenars de vegades durant tot el dia fins que se m'acaba fent eterna. Quan el meu pare no hi era a casa, era el meu germà qui em despertava i em posava aquesta cançó.  Ara, aquesta cançó ha passat a formar part dels records d'infància més bonics de la meva vida, i cada 20 de març recordo a la meva família que ha arribat la primavera i que toca sentir de nou la veu d'en Serrat. Així doncs, per fi deixem enrere el feixuc i trist hivern i ens arriba la primavera, època meravellosa d'explosió de la natura, de dies llargs i lluminosos, de temperatures agradables. M'agradaria doncs, compartir amb tu que m'estàs llegint aquesta cançó :) Gaudiu de la primavera i del 20 de març !!

http://www.youtube.com/watch?v=E87EYrPvpWI