#somiava
Text
UP
Tràiler:
youtube
La película UP dirigida per Pete Docter i Bob Peterson l’any 2009 a Estats Units és una pel·lícula d'animació i aventures produïda per Walt Disney Pictures i Pixar Animation Studios. Guanyadora de dos premis Oscar.
La trama relata les aventures d'un vidu d'edat avançada anomenat Carl Fredricksen, un vidu venedor de globus de 78 anys que, finalment, aconsegueix dur a terme el somni de la seva vida: enganxar milers de globus a casa seva i sortir volant rumb a Amèrica del Sud. Però ja estant a l'aire i sense possibilitat de retornar Carl descobreix que viatja acompanyat de Russell, un explorador que té vuit anys i un optimisme a prova de bomba.
La pelicula reflexa que no hem de tenir vint anys per viatjar a països exòtics o descobrir noves espècies per viure grans emocions. Perquè, tal com ens demostren els personatges de Up, no hi ha més aventura que la vida.
També valors importants com l'amor, l'amistat, la fe, la perseverança, la tolerància, la unió i el treball en equip.
Les primeres escenes van ser les més conmovedores de la pel·lícula ja que destaquen el valor més important: L'Amor, on Carl Fredricksen coneix una extrovertida nena exploradora anomenada Elie, qui somiava conèixer el seu heroi Charles Muntz i viure a Cataratas Paraíso, al igual que ell.
10 notes
·
View notes
Text
Tanmateix, el socialisme original era un socialisme utòpic. Criticava la societat capitalista, la condemnava, la maleïa, somiava a destruir-la, fantasiejava amb un sistema millor i volia convèncer els rics de la immortalitat de l'explotació.
No obstant això, el socialisme utòpic no podia indicar una sortida real. No sabia explicar l'essència de l'esclavitud assalariada sota el capitalisme ni descobrir-ne les lleis del desenvolupament ni trobar la força social capaç d'esdevenir la creadora d'una nova societat.
V. I. Lenin a "Les tres fonts i les tres parts constituents del marxisme".
1 note
·
View note
Text
Brasil dia 14: ens despertem a Sao Paulo i dormim a Barcelona
Diumenge 27 d’agost del 2023
Molt heavy el que ha passat aquesta nit. L'hotel és guai, dormim a la 13ena planta i té servei de transfer que et porta a l'aeroport. Ahir, abans d'anar a jalar, vam contractar el transfer per les 16:30h. Vam dir "A las cuatro y media de la tarde". Però no comptàvem amb que el recepcionista no ho entendria així. Endevinem juntes què ha passat: a les 4:30 del matí sona el telèfon de l'habitació, a la meva tauleta de nit, i casi morim d'un infart de miocardi. Allò que despenjo i una tia de recepció em parla en portuguès. Pensava que somiava. "Disculpas, nao entendo" deia jo, i llavors presto atenció i entenc que em diu que ja tenim aquí el bus per l'aeroport. I jo WTF tia era a les 16:30h, no a les 4:30! S'ha disculpat, hem penjat però jo ja no he tornat a dormir tan bé com fins aleshores.
Quan ens hem llevat passaven pocs minuts de les 8 del matí. Ens hem dutxta sota un cel gris i tapat, plujós, a Sao Paulo, veient-lo des de la planta més alta d'aquest gratacel que no pinta res en aquest barri on som. Aquesta ciutat és espantosa, per mi la més lletja de les que hem vist fins ara: l'arquitectura és terrible, tot és gris i decadent, i només hi ha cotxes. No es veuen persones casi, només cotxes. Avui ha estat el primer cop que l'hem vist amb la "llum" del dia. Ens ha convençut igual de poc que el primer dia que vam trepitjar-la, ara fa dues setmanes. L'esmorzar de l'hotel ens ha agradat molt, només que el suc de taronja era excessivament dolç, com tot aquí.
Un cop amb la panxa plena, hem demanat un Uber i hem anat a passar el dia al MASP, el museu d'art de Sao Paulo. Sort! Perquè al carrer hi fot un fred que et mors. El museu per això ens ha sorprès gratament, i és que es troba en una avinguda que podríem mig equiparar-la a la Diagonal però en lleig, i que avui diumenge estava tallada al trànsit, de manera que hi havia tot de botiguetes i venedors ambulants de cachivaches que han fet més amè el fred de l'hivern brasileny. Primer hem visitat el museu, així també ens hem escalfat. Hi tenien alguns Picasso (però de l'època fea) i Van Gogh (de quan encara no molava), a més de Rembrandt, Renoir i Delacroix.
La visita ens ha agradat, poc que ens l'esperàvem així! A més tenen una botiga de souvenirs preciosa d'on no m'he emportat res però bueno. La Clara s'ha comprat cinc postals totes iguals (perquè era el dibuix més maco, la resta eren Cristos i coses fosques).
Des d'allà hem passejat per la "Diagonal" tallada i ens hem topat amb uns otakus disfressats de pikachus i un grup d'orcos (de disfressa), feien bastanta jerna. Tinc una teoria que no reproduiré aquí sobre la gent que queda per disfressar-se i performar. La Clara els ha definit com La Cubana de Sao Paulo, però per les pintes terrorífiques potser semblen més aviat trets de La Purga infinita o així. Total, que hem sudat d'ells, no hi hem interactuat. Amb qui sí que hem interactuat és amb el capitalisme: ens hem fotut un cappuccino en un Starbucks del davant del MASP. País de contrastos, fa quatre dies érem a l'Amazones i mira avui. Orden y progreso, com clama la bandera del Brasil.
D'allà ens hem pirat en Uber (perquè ha començat a ploure) fins l'hotel, on ens hem menjat un bocata de provolone (saladíssim! I tenia gust del bacon que deuen haver fet a la planxa pel client que venia abans nostre). Hem dinat a la sala d'espera de l'hotel, on ens han passat a recollir -ara sí- a les 16:30h. A la terminal 3 hem aprofitat per comprar dos souvenirs (imans) i aigua i picoteo. A la Clara li han fet llençar una salsa per cuinar que havia comprat pel seu pare ahir a Manaus. Fills de puta, que injust.
---
Només queda 1h i 50 per aterrar a Roma. M'acabo de despertar. Gràcies a Deu he dormit gairebé tot el vol, i jo que volia aprofitar per escriure i tal. La Clara no pot dir el mateix: no ha aclucat ull en les 11hores i 15 minuts que portem aquí. Fa cara de cansada.
Ens han portat l'esmorzar al cap de mitja hora d'haver-me despertat. Un cinnamon roll d'aquests i un entrepà de formatge i pavo fred una mica desagradable. Ah, abans de caure adormida he pogut remirar 'La grande bellezza' en italià. L'avió és molt més guapo i està més ben equipat que el de l'anada. Després d'esmorzar he jugat a l'Angry Birds. La Clara s'ha fotut la primera temporada sencera de The White Lotus i li ha agradat molt. Per fi ha entès les referències de quan estàvem a Ilha Grande.
---
Ja som a l'avió de Roma a Barcelona. Tots els catalans que no hem vist en les últimes dues setmanes s'han posat d'acord per agafar aquest avió. Tenim uns nens a la fila de darrera i en diagonal que espero que no ens donguin la turra. A l'aeroport hem fet un cafetó i hem tocat el piano en una zona de restaurants. Està guai. Tenim moltes ganes d'arribar però portem un retard de 50 minuts aquí, sempre passa: quan més pressa tens, pitjor. Ai tinc un deja-vu!
Ha estat un plaer compartir aquest viatge amb la Clara, la Laia, l'Eli i la Joana. Sempre més el recordarem, el portarem per sempre al coraçao.
Ah! Sembla que ja arrenca. Besets i fins la propera ♥️
0 notes
Text
El Núvol d'Oort
M'escampo per l'espai,
però tot segueix girant entorn de tu
de vegades voldria ser
objecte amb gravetat pròpia i nucli dur.
Has fet el volt espacial
que somiava pels dos
però l'escafandre no te l'he posat pas jo...
Tap, tap a l'esquena
i vinga noia que això no és res!
No és pas cap condemna,
és que vas amb el cap ben ple!
I tu diràs "doncs no sé jo,
per què vull ser si no en soc prou?"
Tots amb llunes i mel
mentre floto com núvol d'Oort...
En detriment del cel
llenço de tant en tant míssils entre el fum.
És depriment saber que
no rebràs el missatge segur.
Es distorsionen paraules, ni parlem de connotació!
Si us plau, no resignifiquis el que vam viure tu i jo...
Tap, tap a l'esquena
i vinga noia que això no és res!
No és pas cap condemna,
és que vas amb el cap ben ple!
I tu diràs "doncs no sé jo,
per què vull ser si no en soc prou?"
Tots amb llunes i mel
mentre floto com núvol d'Oort...
Diuen que arribarà el meu cicle
(vinga va, no vull perdre un minut!)
quan algú mirarà enrere
i se'm presentarà a contrallum,
ajustaré les pupil·les,
sort de ser el núvol d'Oort
que podré abraçar-te des d'un any llum al Sol...!
0 notes
Photo
He somiat que somiava estar somiant.... / He soñado que soñaba estar soñando... * #minimalism #minimal_landscape #minimal_world #minimal_shots #minimalisme #entre_nubes #entre_fotos #oniric #oniric_world #oniric_lanscape #ok_myworld #all_shots #total_shot #espacio_allshot #tu_skies #cielomania #celscatalans #misnubarrones #estaes_cielos #instantes_fotograficos #iggirona #world_of_artists #cat_art #sky_specialist #sky_captures #my_dream https://www.instagram.com/p/BvQyEKfAMTM/?utm_source=ig_tumblr_share&igshid=z3rj1i8r09u3
#minimalism#minimal_landscape#minimal_world#minimal_shots#minimalisme#entre_nubes#entre_fotos#oniric#oniric_world#oniric_lanscape#ok_myworld#all_shots#total_shot#espacio_allshot#tu_skies#cielomania#celscatalans#misnubarrones#estaes_cielos#instantes_fotograficos#iggirona#world_of_artists#cat_art#sky_specialist#sky_captures#my_dream
38 notes
·
View notes
Text
El Meu BreakOutEdu: Somnis de Robot
Tot i estar confinats i no disposar de molts recursos i temps vos presente el meu primer BreakOutEdu!
Està pensat per al nivell BASE a una FPA i amb alumnes de valencià que l’han vist enguany per primera vegada.
He optat per una narrativa asimoviana doncs sempre treballem amb relats i em pareixia una forma engrescadora de motivar-los per llegir relacionant tota la narrativa amb Somnis de Robot d’Asimov i ficant com a premi de la caixa forta la pròpia història per llegir-la i donar-li sentit complet a la narrativa del BreakOutEdut.
Ací us deixe l’enllaç i també el relat que seria el vostre premi en cas que aconseguireu desxifrar tots els enigmes!
https://docs.google.com/presentation/d/1ZhdHCWykj9RV-RWfbVEAQoTG5hiJXYqf19hgH_oi-Jc/edit?usp=sharing
Somnis de robot
[Conte - Text complet.]
Isaac Asimov
-Anit vaig somiar -va anunciar Elvex tranquil·lament.
Susan Calvin no va replicar, però el seu rostre arrugat, envellit per la saviesa i l'experiència, va semblar patir un sotrac microscòpic.
-Ha sentit això? -va preguntar Linda Rash, nerviosa-. Ja li ho havia dit.
Era jove, menuda, de pèl fosc. La seua mà dreta s'obria i es tancava una vegada i una altra.
Calvin va assentir i va ordenar a mitja veu:
-Elvex, no et mouràs, ni parlaràs, ni ens sentiràs fins que et cridem pel teu nom.
No va haver-hi resposta. El robot va seguir assegut com si estiguera fet d'una sola peça de metall i així es quedaria fins que escoltara el seu nom una altra vegada.
-Quin és el teu codi d'entrada en computadora, doctora Rash? -va preguntar Calvin-. O marca-ho tu mateixa, si et tranquil·litza. Vull inspeccionar el disseny del cervell positrònic.
Les mans de Linda es van embullar un instant sobre les tecles. Va esborrar el procés i va tornar a començar. El delicat disseny va aparéixer en la pantalla.
-Permet-me, per favor -va sol·licitar Calvin-, manipular la teua computadora.
Li va concedir el permís amb un gest, sense paraules. Naturalment. Què podia fer Linda, una inexperta robosicóloga acabada d'estrenar, enfront de la Llegenda Vivent?
Susan Calvin va estudiar a poc a poc la pantalla, movent-la d'un costat a un altre i de dalt a baix, marcant de sobte una combinació clau, tan de pressa, que Linda no va veure el que havia fet, però el disseny va desplegar un nou detall i, el conjunt, havia sigut ampliat. Va continuar, arrere i avant, tocant les tecles amb els seus dits nuosos.
En el seu rostre revellit no va haver-hi el menor canvi. Com si uns càlculs vastíssims se succeïren al seu cap, observava tots els canvis de disseny.
Linda es va sorprendre. Era impossible analitzar un disseny sense l'ajuda, almenys, d'una computadora de mà. No obstant això, la vella simplement observava. Tindria potser una computadora implantada en el seu crani? O era que el seu cervell durant dècades no havia fet una altra cosa que inventar, estudiar i analitzar els dissenys de cervells positrònics? Captava els dissenys com Mozart captava la notació d'una simfonia?
-Què és el que has fet, Rash? -va dir Calvin, per fi.
Linda, una mica avergonyida, va contestar:
-He utilitzat la geometria fractal.
-Ja m'he adonat, però, per què?
-Mai s'havia fet. Vaig pensar que tal vegada produiria un disseny cerebral amb complexitat afegida, possiblement més pròxim al cervell humà.
-Vas consultar a algú? Ho vas fer tot pel teu compte?
-No vaig consultar a ningú. Ho vaig fer sola.
Els ulls ja apagats de la doctora van mirar fixament a la jove.
-No tenies dret a fer-ho. El teu nom és Rash¹: la teua naturalesa fa joc amb el teu nom. Qui eres tu per a obrar sense consultar? Jo mateixa, jo, Susan Calvin, ho hauria discutit abans.
-Vaig témer que se m'impedira.
-Per descomptat que se t'hauria impedit!
-Van a… -la seua veu es va trencar malgrat que s'esforçava per mantindre’s ferma-. M'acomiadaran?
-Possiblement -va respondre Calvin-. O tal vegada t'ascendisquen. Depén del que jo pense quan haja acabat.
-Va vosté a desmantellar a Elv…? -per poc se li escapa el nom que haguera reactivat al robot i comesa un nou error. No podia permetre's una altra equivocació, si és que ja no era massa tard-. Desmantellarà al robot?
En aqueix moment es va adonar que la vella portava una pistola electrònica en la butxaca de la seua bata. La doctora Calvin havia vingut preparada per a això precisament.
-Veurem -va postergar Calvin-, el robot pot resultar massa valuós per a desmantellar-lo.
-Però, com pot somiar?
-Has aconseguit un cervell positrònic sorprenentment semblança a l'humà. Els cervells humans han de somiar per a reorganitzar-se, desprendre's periòdicament de traves i confusions. Potser ocorre el mateix amb aquest robot i per les mateixes raons. Li has preguntat què va somiar?
-No, la vaig manar cridar a vosté tan prompte com em va dir que havia somiat. Després d'això, ja no podia tractar el cas jo sola.
-Jo! -un lleu somriure va il·luminar el rostre de Calvin-. Hi ha límits que la teua bogeria no et permet depassar. I m'alegre. En realitat, més que alegrar-me em tranquil·litza. Vegem ara el que podem descobrir juntes.
-Elvex! -va cridar amb veu autoritària.
El cap del robot es va tornar cap a ella.
-Sí, doctora Calvin.
-Com saps que has somiat?
-Era a la nit, tot estava a les fosques, doctora Calvin -va explicar Elvex-, quan de sobte apareix una llum, encara que jo no veig el que causa la seua aparició. Veig coses que no tenen relació amb el que concebo com a realitat. Sent coses. Reaccione de manera estranya. Buscant en el meu vocabulari paraules per a expressar el que m'ocorria, em vaig trobar amb la paraula “somie”. Estudiant el seu significat vaig arribar a la conclusió que estava somiant.
-Em pregunte com tenies “somni” en el teu vocabulari.
Linda va interrompre ràpidament, fent callar al robot:
-Li vaig imprimir un vocabulari humà. Vaig pensar que…
-Així que va pensar -va murmurar Calvin-. Estic sorpresa.
-Vaig pensar que podia necessitar el verb. Ja sap, “mai ‘vaig somiar’ que…”, o una cosa semblant.
-Quantes vegades has somiat, Elvex? -va preguntar Calvin.
-Totes les nits, doctora Calvin, des que em vaig adonar de la meua existència.
-Deu nits -va intervindre Linda amb ansietat-, però m'ho ha dit aquest matí.
-Per què ho has callat fins a aquest matí, Elvex?
-Perquè ha sigut aquest matí, doctora Calvin, quan m'he convençut que somiava. Fins llavors pensava que hi havia una fallada en el disseny del meu cervell positrònic, però no sabia trobar-ho. Finalment, vaig decidir que havia de ser un somni.
-I què somies?
-Somnie quasi sempre el mateix, doctora Calvin. Els detalls són diferents, però sempre em sembla veure un gran panorama en el qual hi ha robots treballant.
-Robots, Elvex? I també éssers humans?
-En el meu somni no veig éssers humans, doctora Calvin. Al principi, no. Només robots.
-Què fan, Elvex?
-Treballen, doctora Calvin. Veig alguns fent de miners en la profunditat de la terra i a uns altres treballant amb calor i radiacions. Veig alguns en fàbriques i uns altres sota les aigües de la mar.
Calvin es va tornar a Linda.
-Elvex té només deu dies i estic segura que no ha eixit de l'estació de proves. Com sap tant de robots?
Linda va mirar una cadira com si desitjara asseure's, però la vella estava dempeus. Va declarar amb veu apagada:
-Em semblava important que coneguera una mica de robòtica i el seu lloc en el món. Vaig pensar que podia resultar particularment adaptable per a fer de capatàs amb el seu… el seu nou cervell -va declarar amb veu apagada.
-El seu cervell fractal?
-Sí.
Calvin va assentir i es va tornar cap al robot.
-I vist el fons de la mar, l'interior de la terra, la superfície de la terra… i també l'espai, m'imagine.
-També vaig veure robots treballant en l'espai -va dir Elvex-. Va ser en veure tot això, amb detalls canviants en mirar d'un lloc a un altre, la qual cosa em va fer adonar-me que el que jo veia no estava d'acord amb la realitat i em va portar a la conclusió que estava somiant.
-I quin més vist, Elvex?
-Vaig veure que tots els robots estaven aclaparats pel treball i l'aflicció, que tots estaven vençuts per la responsabilitat i la preocupació, i vaig desitjar que descansaren.
-Però els robots no estan vençuts, ni aclaparats, ni necessiten descansar -li va advertir Calvin.
-I així és en realitat, doctora Calvin. Li parle del meu somni. En el meu somni em va semblar que els robots han de protegir la seua pròpia existència.
-Estàs esmentant la tercera llei de la Robòtica? -va preguntar Calvin.
-En efecte, doctora Calvin.
-Però l'esmentes de manera incompleta. La tercera llei diu: “Un robot ha de protegir la seua pròpia existència sempre que aquesta protecció no entorpisca el compliment de la primera i segona llei”.
-Sí, doctora Calvin, aquesta és efectivament la tercera llei, però en el meu somni la llei acabava en la paraula “existència”. No s'esmentava ni la primera ni la segona llei.
-Però ambdues existeixen, Elvex. La segona llei, que té preferència sobre la tercera, diu: “Un robot ha d'obeir les ordres donades pels éssers humans excepte quan aquestes ordres estiguen en conflicte amb la primera llei”. Per aquesta raó els robots obeeixen ordres. Fan el treball que els has vist fer, i el fan fàcilment i sense problemes. No estan aclaparats; no estan cansats.
-I així és en la realitat, doctora Calvin. Jo parle del meu somni.
-I la primera llei, Elvex, que és la més important de totes, és: “Un robot no ha de danyar a un ésser humà, o, per inacció, permetre que patisca mal un ésser humà”.
-Sí, doctora Calvin, així és en realitat. Però en el meu somni, em va semblar que no hi havia ni primera ni segona llei, sinó solament la tercera, i aquesta deia: “Un robot ha de protegir la seua pròpia existència”. Aquesta era tota la llei.
-En el teu somni, Elvex?
-En el meu somni.
-Elvex -va dir Calvin-, no et mouràs, ni parlaràs, ni ens sentiràs fins que et cridem pel teu nom.
I una altra vegada el robot es va transformar aparentment en un tros inert de metall. Calvin es va dirigir a Linda Rash:
-Bé, i ara, què opines, doctora Rash?
-Doctora Calvin -va dir Linda amb els ulls desorbitats i el cor palpitant-li fortament-, estic horroritzada. No tenia idea. Mai se m'hauria ocorregut que això fora possible.
-No -va observar Calvin amb calma-, ni tampoc se m'hauria ocorregut a mi, ni a ningú. Has creat un cervell robòtic capaç de somiar i amb això has posat en evidència una faixa de pensament en els cervells robòtics que molt bé haguera pogut quedar sense detectar fins que el perill haguera sigut alarmant.
-Però això és impossible -va exclamar Linda-. No voldrà dir que els altres robots pensen el mateix.
-Conscientment no, com diríem d'un ésser humà. Però, qui hauria cregut que hi havia una faixa no conscient sota els solcs d'un cervell positrònic, una faixa que no quedava sotmesa al control de les tres lleis? Això hauria ocorregut a mesura que els cervells positrònics es tornaren més i més complexos… de no haver sigut posats en guàrdia.
-Vol dir, per Elvex.
-Per tu, doctora Rash. Et vas comportar irreflexivament, però en fer-ho, ens has ajudat a comprendre una cosa aclaparantment important. D'ara en avant, treballarem amb cervells fractals, formant-los acuradament controlats. Participaràs en això. No seràs penalitzada pel que vas fer, però d'ara en avant treballaràs en col·laboració amb uns altres.
-Sí, doctora Calvin. I què ocorrerà amb Elvex?
-Encara no ho sé.
Calvin va traure l'arma electrònica de la butxaca i Linda la va mirar fascinada. Una ràfega dels seus electrons contra un crani robòtic i el cervell positrònic seria neutralitzat i desprendria suficient energia com per a fondre el seu cervell en un lingot inert.
-Però segur que Elvex és important per a les nostres investigacions -va objectar Linda-. No ha de ser destruït.
-No deu, doctora Rash? La meua decisió és la que compte, crec jo. Tot depén del perillós que siga Elvex.
Es va redreçar, com si decidira que el seu cos revellit no havia d'inclinar-se sota el pes de la seua responsabilitat. Va dir:
-Elvex, em sents?
-Sí, doctora Calvin -va respondre el robot.
-Va continuar el teu somni? Vas dir abans que els éssers humans no apareixien al principi. Vol això dir que van aparéixer després?
-Sí, doctora Calvin. Em va semblar, en el meu somni, que eventualment apareixia un home.
-Un home? No un robot?
-Sí, doctora Calvin. I l'home va dir: “Deixa lliure a la meua gent!”
-Això va dir l'home?
-Sí, doctora Calvin.
-I quan va dir “deixa lliure a la meua gent”, per les paraules “la meua gent” es referia als robots?
-Sí, doctora Calvin. Així ocorria en el meu somni.
-I vas saber qui era l'home… en el teu somni?
-Sí, doctora Calvin. Coneixia a l'home.
-Qui era?
I Elvex va dir:
-Jo era l'home.
Susan Calvin va alçar a l'instant la seua arma d'electrons i va disparar, i Elvex va deixar de ser.
FI
¹ Rash: en anglés, significa impulsiu o imprudent.
0 notes
Photo
CONCLUSIÓ
Bé, fins aquí arriba el meu portfoli... tot principi té un final.
Per acabar, m’agradaria fer un breu recorregut sobre la influència que ha tingut l’assignatura en la meva formació com a futura mestra. La veritat és que, abans de començar el curs, tenia curiositat encara que també un poc d’incertesa i por. El dibuix, l’art en general, m’agrada molt; de fet, m’encantava dibuixar quan era menuda perquè em sentia lliure, sentia que podia projectar en el full tot allò en què somiava o que em feia feliç.
A mesura que ens vam anar endinsant en aquest món, vaig comprendre que el més important no era fer obres magnífiques, ni ser perfectes. L’assignatura m’ha fet veure el gran valor que tenen les arts en les nostres vides: són un camí per a que puguem socialitzar, expressar el que pensem i sentim d’una manera més especial, conèixer el món des d’unes perspectives diferents, mirar i viure més intensament, no donar-se per vençut... En definitiva, cada classe era un descobriment, mai sabiem que anava a ocòrrer, però aquesta era la vertadera essència.
M’he sentit com un vaixell navegant sense destí: he après a valorar més tot el que m’envolta, m’he obert davant de gent que desconeixia per complet, he fet amics per a tota la vida, he patit un poc de vergonya, m’he sentit superada...però tot m’ha ajudat a crèixer com a persona i, especialment, com a mestra.
Abans de posar punt i final, vull recordar el paper tant important que realitzen les arts en l’educació i en el desenvolupament dels xiquets i xiquetes des que naixen. La pintura, la música, la dansa, el dibuix... arts que quasi mai es valoren però la tasca que fan és imprescindible per tal que siguen persones actives, autònomes i creatives. Tots tenim un artista dins nostre, que somia, que crea, que balla, que canta, que dibuixa... el problema és que no sabem (o no volem) com explotar aquest món interior en les escoles i que ens acompanye durant tota la vida.
Gràcies.
"Todos los niños nacen artistas. El problema es cómo seguir siendo artistas al crecer".
Pablo Picasso
0 notes
Text
Aire, aire, aire
26/09/2019
Feia CLONK. Es deia bombona. “Puc?” “Esclar, ets el meu convidat! Connectes l’aparell cinc minuts i respires. Però aquesta no, és per donar-la a unes amistats.”
Avui m’han ofert tastar oxigen gratis. Tres-cents segons de rellotge per respirar aire en càpsules. És el que somiava. Porto uns dies d’enclaustrament a casa. El cel fa un groc apagat; hi ha fum als carrers a causa dels terrenys cremats que s’obren per fer nous camps d’arròs i pels macrocultius de les companyies. Com que és recomanable no sortir de casa ni ventil·lar-la, els dies passen i el cos genera tolerància a hàbits sedentaris. T’acostumes. Ho naturalitzes. Tan normal com importar i exportar oxigen. Ara bé, necessitem teca. El menjar el comprem fora, al mercat municipal. Ens exposem al risc ambiental. El risc és breu. Fer l’encàrrec i tornar. Afortunadament, exportem aire i n’anem ben servits; podem reposar.
Al mateix mercat, camperols d’arreu de la província es reuneixen per vendre els seus productes. Aquests mateixos provoquen incendis i aixequen l’smog. Subvencionats per companyies nacionals i internacionals, presten l’aire i la terra per seguir. Enllestida la setmana, s’han exposat a un medi ambient nociu, i entre la calor tropical i el fum, el remei és tumbar-se al llit i cercar vies d’escapament per descansar i no pensar.
--
En algun racó del món, un home poderós fuma un cigar. Pitja un botó i confirma la transferència bancària. Afirma que la teletransportació no existeix. “Seria l’invent humà definitiu”, riu sorneguerament.
--
0 notes
Photo
La veritat del teu regal ha sigut que no m’ha agradat, m’ha encantat. Tu com a persona en si m’encantes. M’encantes perquè ets especial. Potser molta gent creurà que quan es parla de gent especial es parla d’extranys, malgrat que potser tinguin raó. Però, pensant-ho bé, a mi no m’agrada la gent normal. M’agrades tu; perquè amb un simple somriure trenques totes les meves expectatives i crees un món paral·lel al que ja tenia, aïllat de pors i inseguretats, on tot és amor i la guerra no existeix. I sí, és per això pel que et dono les gràcies: Per haver creat aquest món, el qual abans hi somiava però d’ençà el dia vint-i-u vas poder fer-lo realitat. Un món anomenat “el nostre petit i únic món.” Ets el millor que m’ha passat mai❤️ +10👬 T’estimo molt sirena meva🥰🧜🏻♀️ (at República Catalana) https://www.instagram.com/p/BwhASGHh3bu/?utm_source=ig_tumblr_share&igshid=m1qse0z5tt8w
1 note
·
View note
Photo
Hasta la vista..
Moltes gràcies a tots i a totes per pasar-vos a veure l'exposició de l'estudi durant tot aquest mes. Ha sigut un plaer poder exposar al CMC, cosa que somiava des de fa uns quans anys. Poc a poc vaig fent camí a travès de les fotos, els fanzines i la fusta. I a tota la gent al meu voltant qui fa de mi qui soc, encara que a voltes tinga les meues coses. Els nous projectes ja comencen des d'ara. I vos dic que vaig a esforçar-me per a seguir treballant com els darrers anys, amb lo justet, però se
1 note
·
View note
Photo
De petita ja somiava amb els núvols. Recordo que li deia a ma mare que volia ser un àngel i tenir ales. Ara que ja sóc una mica més gran, he deixat algunes fantasies a part, però segueixo somiant en una vida a sobre aquests esponjosos i dolcos cotons de sucre blanc. Somio amb tenir ales i poder volar. Potser literalment serà complicat fer-ho realitat, però sempre em quedaran els avions i la meva ment per escapar al paradís, al cel en estat pur ☁️ https://www.instagram.com/p/BnOZxpOBYvQ/?utm_source=ig_tumblr_share&igshid=4j1lott14wn3
0 notes
Photo
He somiat que somiava.... Bon dia !!! / He soñado que soñaba... Buenos días !!! • #espais_i_troballes #quebonicesgirona #somgirona #gironaexperiences #instaCAT_club #cat_imatges #catalunya_imatges #catalunya_sky #entre_fotos #instantes_fotograficos #iggirona #ok_girona #total_girona #bnw_Catalonia #celscatalans #catalunya_detalls #catalunya_alnatural #bnw_worldwide #catalunya_llum #minimalism #pasion_por_catalunya #asi_es_fourseasons #bnw_Catalunya #galaicoeuropeos #catalunya_llum #catalunya_imatges #iggrammers #igcatalunya (en Girona Old Town) https://www.instagram.com/p/B5XHbM4o9nz/?igshid=eu2zvj6bpne9
#espais_i_troballes#quebonicesgirona#somgirona#gironaexperiences#instacat_club#cat_imatges#catalunya_imatges#catalunya_sky#entre_fotos#instantes_fotograficos#iggirona#ok_girona#total_girona#bnw_catalonia#celscatalans#catalunya_detalls#catalunya_alnatural#bnw_worldwide#catalunya_llum#minimalism#pasion_por_catalunya#asi_es_fourseasons#bnw_catalunya#galaicoeuropeos#iggrammers#igcatalunya
0 notes
Link
0 notes
Photo
Llegia a la cafeteria el passatge del “Born to Run”, les memòries de Bruce Springsteen, on reflexiona sobre el seu moment de cruïlla emocional que va viure durant el seu viatge amb cotxe i un amic a Califòrnia, acabat el disc “Nebraska” -un disc fet de’especulacions i projeccions del seu Est natal més que de la contemplació real dels grans espais de l’Oest-. Llegia envoltat del soroll d’un local atestat, amb moltes criatures petites, pensant com jo he viscut la vida inversa a la de Bruce. Ell havia fugit de la vida familiar, de la vida- segons ell mateix-, a canvi d’una forma de control que era la seva actuació als estudis de gravació i als escenaris. ¿Una vida a l’aparador que era una il·lusió per no enfrontar-se a la vida real? Jo somiava en una vida similar, abans dels trenta-i-pocs que tenia Bruce quan es plantejava tot això. Una vida d’artista, sota el focus, com a escriptor, fins i tot com a músic -la meva gran frustració: no saber treure més enllà del cap els sons que dins sí sonaven-. Però en lloc d’això vaig derivar cap a una vida familiar i la lluita per una feina i una llar estables. Les nostres direccions, però, s’havien anat apropant en un munt de transaccions que avui no ens fan tan diferents, salvant totes les enormes distàncies que la seva mundial fama com a artista imposen.
Al costat meu, una jove parella amb dues criatures petites gaudia d’un esmorzar de dia extraordinari de vacances. Era notori. També era notòria la manera relaxada amb què sabien manejar la comprensible agitació dels nens. Ja fa molt temps que ha passat per a mi aquesta obligació d’estricta vigilància de l’activitat dels fills -no encara, és clar, el seguiment ni la preocupació, que no ens abandonen mai, als pares-. Era una estampa familiar agradable, envejable sens dubte. I malgrat tot... alguna cosa amb un parell de mirades que he creuat amb el pare m’ha fet intuir que, tal vegada, encuriosit i secretament envejós, aquell home jove hauria canviat per un moment la seva vida amb la meva. I la meva era, en aquell moment, la que Bruce Springsteen m’explicava tan lúcidament des de les pàgines del gruixut llibre que tenia al costat del cafè.
0 notes
Last Seen Blogs
what-iz-life
Ali as HaQ☝️
whatsapp-dahabi
واتساب الذهبي
just-maria
Untitled
hope-so-hopeless
Komahina and the like