#Dimitry Ivashchenko | Explore Tumblr Posts and Blogs

musikblabla · 6 years

Text

Ein Jahr ELBPHILHARMONIE

Der Star des Jahres 2017 war für uns klar Hamburgs neuer Musiktempel, das kleine Weltwunder Elbphilharmonie. Wir waren sehr glücklich, dass wir sehr viele Konzerte besuchen durften und haben für Euch und auch für uns selbst einmal nachgeschaut, was uns denn am besten gefallen hat. Vielleicht ist ja für den einen oder anderen eine Inspiration dabei.

Einen guten Start in 2018 wünschen Euch

Dr. Jacobi und Marcus

Top-Liste Elphi Dr. Jacobi

The National – Nie war es schwerer in die Elphi zu kommen. Zurecht. Das Konzert war so unfassbar intensiv, dass ich die ersten 3 Minuten durchgeheult habe und dann sogar verzeihen konnte, dass Matt ständig auf den Boden gerotzt und Wein durch den Saal gespritzt hat. Außerdem bestanden die Sitze sämtliche Klettertests. Einsame, phänomenale Superweltspitzenklasse! Und ja, Rockmusik kann genauso gut klingen wie Klassik, wenn der richtige Bariton singt.

Lisa Hannigan & Aaron Dessner – intimer kann es im kleinen Saal nicht werden. Eine wunderschöne Stimme in einem tollen Klanggebilde, die die ganze Nacht im eigenen Ohr weiterlebt. Lisa Hannigan habe ich 6x live gesehen, nirgendwo war es so ergreifend und gleichzeitig so kuschelig. Vielleicht sollten man häufiger um 22 Uhr 30 ein Konzert in der Elphi beginnen…

Honegger: Jeanne d´Arc – Eine Veranstaltung, bei der ich endlich einmal die ganzen, räumlichen Möglichkeiten des großen Saals erleben durfte. Das aufgestockte NDR Elbphilharmonie Orchester plus NDR Chor, WDR Rundfunkchor, und Deutschland Kaderschmiede in Sachen Kids, der Knabenchor Dortmund Chor spielten und sangen mich an die Wand. Dazu Hamburgs Topschauspieler Johanna Wokalek als Heilige Johanna und Dominique Horwitz als Bruder Dominik. Kann es passender sein? Katharina Konradi, Maria Bengtsson, Gerhild Romberger Heilige Katharina, John Daszak Porcus und Dimitry Ivashchenko rundeten perfekt ab.

Eröffnungskonzert Spielzeit 17/18 – Hengelbrock am Pult hat sich und uns einen ganz starken Abend ermöglicht. Beethovens 4., Beethovens Vertonung von Goethes Egmont mit Klaus Maria Brandauer und später Klaviermusik wie der Mondscheinsonate im Wechsel mit Vertonungen Brandauers. Intellektueller Hochgenuss.

Lieder eines fahrenden Gesellen mit Klaus Florian Vogt – schon das zweite Mal der kleine Saal in den Top 5. Es zählt eben nicht nur die Optik des Raumes, sondern vielleicht die Optik des Interpreten, aber umso mehr die Stimme. Gänsehauterlebnis.

Einstürzende Neubauten – schafft es zwar nicht in die Top 5. Aber das 1. Mal gibt es nur einmal.

Die Gesamtveranstaltung Reflektor Bryce Dessner war grandios. Ich hoffe es folgen weitere Veranstaltungen mit Ausnahmekünstlern, die auf höchstem Niveau klassisch und modern komponieren können.

Top-Liste Elphi Marcus

06.02. Sächsische Staatskapelle, Christian Thielemann, Wagner Walküre 1. Akt, Rheinfahrt und Schluss Götterdämmerung – das erste klassische Konzert und dann gleich das: Wagner mit Thielemann in der ersten Reihe in der Mitte. Zum ersten Mal in meinem Leben saß ich IN der Musik, die Elphi als Invers-Bayreuth, eins der besten Konzerte meines Lebens! (ausführlicher Bericht in diesem Blog)

21.01. Einstürzende Neubauten – unsere Premiere und was für eine: das meine Leib- und Magen-Kapelle hier spielen durfte und dann auch noch in den ersten Tagen nach der Eröffnung, eine Sensation. Top-Neubauten Konzert ever! Reeeeeeeeedukt! (ausführlicher Bericht in diesem Blog)

19.11. Academy St. Martin in the Fields, Joshua Bell, Beethoven Egmont, Violinkonzert, Sinfonie 5 – was für ein Programm, was für ein Ausnahme-Geiger! Auf das Dirigieren hätte Mr. Bell verzichten sollen und jemand anders ranlassen, aber das ist Jammern im obersten Regal. Das Violinkonzert war so viel schöner als ein paar Tage vorher mit Järvi am Pult und endlich durfte ich zum ersten Mal Ludvig vans Fünfte live genießen – ein Traum!

29.06. Staatskapelle Berlin, Daniel Barenboim, Wagner Tristan Vorspiel / Liebestod und Bruckner Sinfonie 9 – Barenboim weiß einfach wie es geht: bereits nach den ersten Tristan-Takten ist mein Gesicht nass, dieser Sound, so habe ich diese heilige Musik noch nie gehört. Und dann die mächtige Neunte von Bruckner, was ein Dampfhammer, as lound as it gets! John Williams hat hier das Star Wars Stormtropper Leitmotiv geklaut!

28.04. Philharmonisches Staatsorchester, Eliahu Inbal, Mahler Sinfonie 8 – das nachgefragteste klassische Konzert der ersten (Halb-) Saison, unmöglich Karten zu bekommen. Ich hatte Glück, dass mein Musik-Kumpel Heiner an mich gedacht hatte. Monumentaler geht es wahrscheinlich nicht: knapp 400 (!!!) Musiker und Sänger auf und hinter der Bühne (Chöre) bescherten einen unglaublichen Klanggenuss mit Mahlers selten aufgeführter Achten!

09.06. NDR Elbphilharmonie Orchester, Herbert Blomstedt, Bruckner Sinfonie 5 – das erste und einzige Konzert, wo ich mir eine Karte auf dem Schwarzmarkt für den doppelten Preis besorgen musste. Unvergesslich, dass erste Mal den damals 89-jährigen Blomstedt live zu erleben, eine Wonne dabeizusein, wenn das NDR Orchester ihm in ganz andere Qualitätsgefilde folgt. Bruckner live ist so unfassbar gut, kann jetzt schon nicht den 11.01.18 abwarten, wenn der dann 90-jährige Blomstedt uns Bruckners Dritte entgegenpfeffern wird!

01.03. NDR Elbphilharmonie Orchester, Krzysztof Urbanski, Beethoven Klavierkonzert 3 mit Alice Sara Ott und Strauss Also sprach Zarathustra – was für eine abenteuerliche Programm-Mischung, die bei mir aber sensationell funktionierte. Beethovens mitreißendes Klavierkonzert mit der furiosen Frau Ott und nach der Pause hieß es: anschnallen! Die ersten Töne der so bekannten Strauss Fanfare haben sich auf ewig in meinem musikalischen Gedächtnis eingebrannt, es war, als hätte der Große Saal nach diesem Phon-Rekord-Moment gelechzt. Wieder zu erleben am 13.01.18, dann unter Mariss Jansons.

#Elphi2017

0 notes

joaquimblog · 8 years

Text

Fotografia de ® A Bofill Gentilesa del departament de premsa del Gran Teatre dle Liceu

La temporada 2015/2016 del Gran Teatre del Liceu es tanca amb la celebrada producció que Barrie Kosky i Suzanne Andrade han passejat per mig món, de Die Zauberflöte de Wolfgang Amadeus Mozart amb dos equips vocals al complert procedents de la Komische Oper de Berlín sota la direcció del director musical del cèlebre teatre alemany, Henrik Násási. Tot plegat garanteix un nivell i una correcció homogènia molt solvent, però en cap cas una versió memorable d’aquesta cabdal i popular òpera, i això `perquè a la Komische, com a tants teatres alemanys, les prioritats són unes altres i potser el fet diferencial rau per l’aposta escènica, en aquest cas veritablement singular.

La representació va començar amb un missatge de record a les víctimes dels atemptats terroristes, especialment al darrer de Niça llegit en quatre idiomes, català, castellà, francès i anglès, que va provocar una ovació del públic que omplia el teatre.

Henrik Násási va dirigir l’orquestra del Liceu amb precisió, estil, cura sonora i temps lleugers, però sense ànima o l’esperit guspirejant del millor Mozart, i l’orquestra va respondre quasi sempre amb encert, especialment la fusta, però a la corda lli va mancar més cos i més nervi. Pel que fa al Cor comença a preocupar la manca de inversió, ja que urgeix incorporar nous membres amb veus més joves que alleugereixen les tensions sonores que ahir es van evidenciar tant en les cordes femenines com en les masculines. Necessiten descansar i ara que ja s’ha posat en marxa la geladeria que ens ha de treure de tants problemes, seria bo que els primers ingressos es dediquessin a donar una mica d’aire a la formació que dirigeix Conxita García, tots ho agrairíem, ella i els membres del Cor, els primers.

L’equip vocal d’ahir segurament no diferirà gaire del segon previst en quatre de les nou representacions i que vaig tenir la sort de veure en l’assaig general de dissabte passat. El conjunt és molt homogeni i garanteix un bon nivell, però en cap cas quelcom que ens quedi en la memòria dels propers anys. Són cantants experts, amb estil i veus idònies. Tots ells integrats de manera precisa en un engranatge que proporciona seguretat però que no sorprenen, ni emocionen. Les notes estan quasi sempre on han d’estar però Mozart reserva grans moments per a tots aquells cantants més dotats o amb més talent per tal de que llueixen per sobre de la mitjania. mentre que en el segon repartiment vaig intuir dues veus més notables que la resta, ahir en aquest elenc de cantants desconeguts fora de l’àmbit de competència de la Komische berlinesa, tothom va estar al seu lloc i ningú va sobresortir de la resta.

Dimitry Ivashchenko és un noble Sarastro a qui li manca una mica més de presència, presència que després obté gràcies a l’amplificació quan interpreta l’orador. Allan Clayton és un Tamino sense l’especial seducció mozartiana que tenen aquells tenors que han fet història amb un cant elegant, senyorívol, de fraseig subjugant i grans línies lligades amb un cant legato admirable. Clayton no arriba a cap d’aquestes fites, si bé el seu Tamino sobrepassa la correcció.

Olga Pudova canta una Reina de la Nit amb precisió estratòsferica en els famosos picats, però no posseeix el temperament dramàtic que el rol reclama tantes vegades i que la majoria de les sopranos que l’interpreten, com és el cas de Pudova, no poden o saben donar.

Maureen McKay és una Pamina amb bones intencions i detalls de distinció, però la veu no és gaire distingida i li aniria bastant bé un legato menys abrupte. Té bons moments i solucions distingides quan encerta a deixar flotar el so en les mitges veus i en els pianissims, però no és prou regular com per deixar-nos veritablement colpits en la deliciosa “Ach, ich fühl’s”.

Dominik Köninger és un bon intèrpret de Papageno, però a la veu li manca color baritonal i la producció no li permet gaires histrionismes per guanyar-se al públic com tot sovint li passa en aquest personatge.

Magnífiques les tres dames de Nina Bernsteiner, Karolina Gumos i Ezgi Kutlu, així com els tres genis provinents del Tölzer Knabenchor,

Veu ingrata la de Peter Renz per a un Monostatos genèric, i correcció sense més per a Julia Giebel com a Papagena, si bé de manera absolutament incomprensible, ella i Köninger en sigut els únics en rebre aplaudiments després del duo de Papageno i Papagena durant la representació, la resta silenci absolut.

Bé, ajudats per una amplificació innecessària els homes armats i sacerdots de Timothy Richards i Bogdan Talos.

A final èxit sorollós i excessiu per a tots. Ara el Liceu ja no diferència les grans nits de les altres (no dic dolentes), al final i de manera un tant injusta, tot s’unifica.

La producció és el reclam d’aquestes representacions i no li negaré cap de les múltiples virtuts que té. Hi ha talent, enginy i un treball minuciós en aquest engranatge de precisió suïssa, però per a mi té notables inconvenients que es van consolidant durant la representació fins arribar a fer-se, al menys per a mi, feixuga.

La idea de combinar múltiples estètiques visuals és bona, reflectir-ho sobre una pantalla plana té enginy i gràcia, però acaba sent monòton i després de mitja hora quan ja hi has vist tot i tot passa a ser reiteratiu l’efecte sorpresa es dilueix i fins i tot arriba a desconcentrar. Hi ha gags previsibles i altres sorprenents,hi ha un excés de moviment i hi ha la incorporació discutible d’un piano que subratlla les escenes que substitueixen els diàlegs i imitant el cinema mut donen vida a les sintètiques descripcions de les situacions entre els diferents números cantats, la música que utilitza . Ara bé allò que en teoria hauria d’alleugerir l’obra dels sempre discutibles parlats va acabar sent, al menys per a mi una càrrega bastant feixuga, sobretot a la segona part.

Els personatges dramàtics quasi desapareixen i queden engolits per l’allau d’animacions, això fa que sigui difícil simpatitzar amb un Papageno emmirallat en Buster Keaton que esdevé distant i fred, o una Pamina alter ego de Louise Brooks, per no parlar d’una reina de la nit totalment anònima en mig d’unes enormes potes d’aranya i un casc que/màscara que li treu tota expressivitat dramàtica. Quelcom que també succeeix amb un Sarastro inexpressiu amb levita i barret de copa o un Monostatos entre Nosferatu i un alien amable. Cert que tot té molt enginy visual, però supeditar.ho tot a l’impacte visual frontal i pla, resta teatralitat i sobretot emoció, ja que els personatges són guinyols deshumanitzats i si ahir em queixava de la infantilització de la història, aquesta brillant producció fins i tot arriba a nul·lar el conte infantil per esdevenir un brillant exercici visual que tan aviat ens ha mostrat tots els trucs en a mi m’ha deixat de interessar, fet que ahir va produir que en molts moments deixés de interessar-me per l’escena, que ja havia vist dissabte i em concentrés, sense gaire trasbals, en el cant.

Ara ja puc dir que començar la temporada vinent amb el mateix muntatge em sembla una reiteració innecessària. Jo em venc a bon preu dues entrades de visió central i completa de la funció del torn T (24 de juliol) a les cinc de la tarda, si algú està interessat només m’ho ha de dir.

LICEU 2015/2016: DIE ZAUBERFLÖTE (Ivashchenko-Clayton-Pudova-McKay-Köninger) La temporada 2015/2016 del Gran Teatre del Liceu es tanca amb la celebrada producció que Barrie Kosky…

0 notes